–Ara conech la granea de vostra culpa. Rompré la mia camisa ab dolorida veu per ço com me parau tants laços, los uns ab supèrbia, los altres ab vanaglòria, e ab falsa parleria usau ves mi. ¿Qui dret vos ha donat diguésseu a la senyora ma mare que anàs a dormir ab ella? ¡Levar-me mon delit per dar-me dolor e mala nit! Vós, segons veig, no feu fonament de virtut, sinó de enveja e de malícia. E per ço és scrit que neguna dona no pot ésser dita sàvia qui no tingua honesta la lengua, e més avant, en les obres que fa, se pot veure si són conformes ab les paraules. E la fama és senyal de la bondat de la persona. E lo vostre poder no és tal que vullau senyorejar als qui són liberts, car tal senyoria no us seria jamés atorgada com de açò tinguam manifesta experiència. Segons reciten les històries antigues dels romans, com un fill de un sanador de Roma, qui era molt desijós de senyorejar en casa de un príncep, posà si mateix a perills de batailles tan sovint que fon destroÿt, perquè volia parlar e senyorejar, e per ço lo dit príncep, per ço que los altres prenguessen exemple de açò, que no tinguessen tal atreviment en casa d’altri, féu-lo matar axí presumtuós.
No tardà la Viuda Reposada en fer principi a tal resposta.