–Ab alegria de goig inefable, senyor, me recort que és veritat tot lo que la senyoria vostra m’à dit. E reste molt aconsolada com hoig recitar los singulars actes del meu virtuós marit e senyor, que yo en strem amava e en grandíssima stima tenia, com aquell qui era digne de fama gloriosa e merexedor de real corona per les sues virtuts insignes. Mas la fortuna m’és stada molt adversa, qui·m fa viure adolorida, que·l m’à levat davant los meus hulls. E des que de mi·s partí no sé què són bons dies ni menys bones nits: entre les unes coses e altres, tots los dies me són de passió. E de açò no vull més parlar per no enujar la altesa vostra; sol vos deman en gràtia e mercé me vulla perdonar la senyoria vostra com en lo temps de vostre hermitatge yo no fiu per l’altesa vostra lo que bé aguera pogut fer. E si yo agués sabut la jermandat que havíeu tenguda ab mon senyor Guillem de Varoych, yo us aguera feta molt més honor e donat de mos béns més que fet no he.
Molt fonch content lo rey de les paraules de la virtuosa comtessa.
–Lla hon no ha erra no fretura demanar perdó. Vostres virtuts són tantes que no·s porien recitar ni yo us bastaria a fer les gràties del que us só obliguat. Sol vos prech, per la vostra gran virtut e gentilesa, que les armes que us he demanades me vullau prestar.
E prestament la comtessa li féu traure unes altres armes qui eren cubertes de brocat blau. Com lo rey les véu dix:
–Senyora comtessa, com teniu ben guardades les armes de vostre marit Per molt que aquests senyors e yo vos ajam preguada, no les nos haveu volgades prestar. Aquestes són les que Guillem de Varoych entrava en los tornegs. Aquelles que yo demane stan penjades dins lo vostre retret, qui són cubertes de un domàs blanch e vert ab un leó d’or coronat, e ab aquelles sé yo bé que ell entrava en les molt cruels batalles. E si vós, senyora comtessa, enuig no y preníeu que yo entràs dins lo retret, a mon parer yo les trobaria.
¡Ay, trista —dix la comtessa—, par que tota vostra vida siau criat en sta casa! Bé porà entrar la senyoria vostra, e mire e prengua tot lo que millor li paregua.
Vent lo rey la sua bona volentat, lo y regracià, e entraren tots dins lo retret e veren-les allí penjades. Lo rey les se féu dar e féu-les adobar de tot lo que necessari era.
La batalla fon concertada per a l’endemà, e en la nit lo rey se n’anà a la sglésia major e allí stigué tota la nit agenollat davant l’altar de la sacratíssima Mare de Déu, senyora nostra, ab totes ses armes, qui staven sobre l’altar. Com fon dia clar, hoý missa ab gran devoció. Acabada la missa, se féu armar dins la sglésia, e menjà d’una perdiu per ço que natura s’esforçàs un poch. Aprés isqué al camp e totes les dones e donzelles isqueren de la ciutat descalces, les donzeles en cabells, fent professó, suplicant a la divina Magestat e a la sacratíssima Mare de Déu Jhesús que donàs victòria al lur rey contra lo rey moro.
Com lo rey hermità fonch dins lo camp, vench lo rey moro ab tot son poder de peu e de cavall, e entrà en lo camp ab ànimo de virtuós cavaller. E tots los moros pujaren alt en un toçal per mirar la batalla, e los cristians stigueren prop de la ciutat. Lo rey hermità portava una lança ab lo ferro ben smolat e una pavesina en lo braç, l’espasa e un punyal. Lo rey moro portava un arch de flexa, espasa e al cap una cervellera ab moltes tovalloles enbolicades.
Com los dos animosos reys foren dins lo camp, la hu anà devers l’altre ab molt gran ànimo. Lo rey moro tirà prestament una flexa e donà-li en lo mig de la pavesina e passà-la-y de clar ensemps ab lo braç, que no s’i pogué aturar, e prestament li’n tornà a tirar altra e donà-li enmig de la cuxa. Ab l’arnés que portava, la flexa no pogué passar del tot e feÿa-li molt de enpaig al passeyar que feÿa. Ell fon ferit de dues nafres ans que acostar-s’i pogués, e tirà-li la lança com fon prop d’ell. E lo rey moro era molt destre en les armes e, ab lo seu arch, com véu venir la lança, rebaté-la e féu-la·nar luny de si més de X passes. En açò lo rey hermità se fonch tant acostat que no·l lexà més tirar. Com li fonch quasi que ab la mà lo podia tocar, dix en alt, cridant:
–¡Ajuda’m, Déu, e vingua tota la morisma contra mi!
Com lo rey moro véu l’altre tan prop de si e no podia tirar ab l’arch, tingué’s per perdut. Com lo rey hermità agué tirada la lança, prestament mès mans a l’espasa e acostà’s tant com pogué a ell e donà-li un gran colp sobre lo cap, emperò no li féu gran mal, tantes eren les tovalloles que portava. E lo rey moro ab l’arch defenie’s e rebatia-li molts colps, en tant que·l rey hermità li tirà un gran colp que li taillà lo braç e mès-li l’espasa tota dins lo costat, e fon forçat al rey moro que caygués en terra; e tan prestament com pogué, lo rey hermità li taillà la testa, pres la lança e mès la testa en la punta. E ab aquella victòria lo rey se’n tornà dins la ciutat. ¡Pensau ab quanta alegria staven los cristians, dones e donzelles, pensant com eren ja fora de captivitat! Com lo rey fon dins la ciutat, feren venir los metges e curaren les nafres del rey.
Lo dia següent, de matí, lo rey tingué son consell en la cambra hon jahia, e fon deliberat que trametessen dos cavallers per embaxadors als moros, dient-los que volguessen observar les convinenses per ells promeses e jurades per tots ells, e se’n podien anar salvament e segura ab tots lurs navilis, robes, joyes, en ses pròpries terres, sens que per nengú del regne no·ls serà fet mal ne dan.
Com los embaxadors foren elets, trameteren un trompeta per salconduyt. Los moros foren contents de dar lo salconduyt tant bastant com lo volgueren. Los embaxadors partiren; com foren junts ab los moros, esplicaren lur embaxada. Feren-los ben aposentar e preguaren-los que sperasen la resposta. E açò digueren per fer-los una gran maldat, car tornaren en major malícia per la molta dolor que tenien de la mort de llur rey.
Entre ells fonch molt gran altercació a qui farien rey. Los uns volien que fos Çalé ben Çalé, los altres volien que fos Aduqueperech, cosín germà del mort rey. Feta la electió per ells de Çalé ben Çalé per ço com era bon cavaller e valentíssim, de continent que l’agueren alçat rey manà que prenguessen los embaxadors e tots los qui eren venguts ab ells, e féu-los matar. Levaren-los a tots les testes e posaren-las dins una sàrria, e ab un ase les trameteren devers la ciutat.
Les guardes qui staven en les torres de la ciutat veren dos ginets ab l’ase que feÿen anar, com foren prop de la ciutat desempararen l’ase e tornaren-se’n molt corrent. Lo capità de les guardes véu lo cas, manà a X hòmens a cavall que anassen a veure quin cas era aquell; com ho agueren vist no volgueren ésser exits per a veure un tan nefandíssim cas, ne tan gran perdició, e prestament ho anaren a dir al rey e a tot lo consell. Com lo rey sabé tal novitat, posat fonch en gran admiratió e dix semblants paraules.