Puix la mort a mi és tan vehina que més aturar no puch, no·m resta més per complir mon viatge sinó sols pendre de vós, senyora de preclara virtut, mon darrer, trist e dolorós comiat. Puix la fortuna no vol ni ha permés que yo, com a indigne e no merexedor, haja pogut atényer a vós, qui éreu lo premi de mos treballs, e no·m dolguera tant la mort si en los vostres braços hagués finida ma vida trista e dolorosa. Mas suplich a vostra excelsa senyoria que no us dexeu de viure, perquè, en premi de la molta amor que us he tenguda, siau en recort e tingau per recomanada la mia peccadora ànima, la qual ab molta dolor torna al seu Creador, qui la m’havia comanada.
»E puix ma fortuna no·m consent poder-vos parlar ni veure, que crech fóreu stada remey e stalvi a ma vida, he deliberat scriure-us breu, perquè la mort no·m vol més porrogar. Almenys, que siau certa de ma strema passió e ésser atés al darrer terme de ma vida. No us puch més dir, que la molta dolor que tinch no u consent. Sol vos suplich e de gràcia vos deman que per recomanats tingau mos parents e servidors.
»Lo vostre Tirant, qui besant peus e mans la sua ànima vos comana.