–Tanta és la gràcia e perfecció que en la vostra galant persona ab saber infinit reposa que jamés la mia lengua bastaria recitar la menor part de aquella, com la mia ànima sia totalment sotsmesa a la vostra voluntat e lo bell sguart vostre me dóna beatitut. Mas flames de leal amor que a mon sperit contínuament han combatut des que só en aquesta illa e fuy informat de vostra gran bellea, la qual me dóna animosa força aumentada de virtuts e béns que en vós reposen, me han donat atreviment de venir ací e posar per obra lo que fins ací haveu vist. Car en aquella hora que us hoí nomenar, amor me féu veure a vós en sperit e deliberí morir per deliurar a vós de la pena que passàveu. Molt més ara, que tinch notícia de vostra gentilesa, he deliberat, ab verdadera elecció, ésser tot vostre per les tantes singularitats e perfeccions que tinch conegudes en vós, que jamés en altra no coneguí. Car yo a vós per a sempre vull servir com a senyora que sou de mi e de les coses mies, suplicant-vos de molta gràcia conega en vostra gentilesa que sou contenta del que he fet per vós. Emperò, aquell delit que vostra gran bellea a mi representa, entre los altres me farà gloriós viure, e si tanta glòria Déu per sola mercé me atorga, ¿qual home en lo món ab mi egual pot ésser? E per ço no fretura que us mostre ab paraules la mia amor ésser stada la major e més fervent que jamés home a neguna dona portàs per sola fama. E axí serà sens fallir, tant quant la mia mísera vida sostendrà aquest cors e més encara si, dellà com deçà, se ama perpetualment, podeu ésser segura en vostres manaments fer quant ordenareu. E per quant sé que teniu tanta abtesa que bastau conéxer en l’esguart e continença mia del bé que us vull, més que dir no us poria, reste en sperança de vostra piadosa persona atényer infinida glòria.
Acabava Spèrcius lo darrer so de les sues enamorades paraules quant la donzella féu tal principi.