L’art d’estimar. Erich Fromm. La Butxaca. Traducció Imma Estany.
L’amor no és abans que res una relació amb una persona específica; és una actitud, una orientació de caràcter que determina el grau de vinculació d’una persona amb el món com un tot, no envers un objecte de l’amor. Si una persona només n’estima una altra i és indiferent a la reta de persones pròximes, el seu amor no és amor, sinó un vincle simbiòtic o un egocentrismo ampliat. Això no obstant, la majoria creu que l’amor és constituït per l’objecte, no per la facultat.
De fet, fins i tot pensen que el fet de no estimar ningú, llevat de la persona “estimada”, és una prova de la intensitat del seu amor. És la mateixa fal·làcia que hem analitzat abans. Com que un no veu que l’amor és una activitat, una capacitat de l’ànima, creu que l’únic que cal és trobar l’objecte adequat, i que després tot ve rodat. Aquesta actitud es pot comparar amb la d’un home que vol pintar però que, en comptes d’aprendre aquest art, diu que només li cal esperar l’objecte adient, i que quan el trobi, el pintarà de meravella (…) Si puc dir a una persona: “t’estimo”, he de ser capaç de dir: “En tu, estimo tothom, a través teu, estimo el món, i en tu, també m’estimo a mi mateix” (p.59)(…)
El tipus d’amor més fonamental, que hi ha darrera de tots els tipus d’amor, és l’amor fraternal. Amb això em refereixo al sentit de responsabilitat, atenció, respecte, coneixement de qualsevol ésser humà, el desig de promoure la seva vida. És el tipus d’amor del qual parla la Bíblia quan diu: “Estima al altres com a tu mateix”. (…) L’amor fraternal es caracteritza per la seva manca d’exclusivitat (…) es basa en l’experiència que tots som un (…) Si d’una altra persona en percebo bàsicament la superficie, n’observo sobretot les diferències, allò que ens separa. Si penetro fins al nucli, percebo la nostra identitat, el fet de la nostra fraternitat.
Incís. Pg 60. incongruència. Segons Simone Weil a La pesanteur et la grâce (1947) : « Les mateixes paraules poder ser un tòpic o extraordinàries segons la manera com es diguin. I aquesta manera depèn de la profunditat de la zona de l’ésser de l’home de la qual procediesen, sense que la voluntat hi pugui fer res. Discrepo perquè estimar és un acte conscient, un acte de voluntad i sí que s’hi pot fer alguna cosa.
L’amor fraternal és amor entre iguals; però, de fet, fins i tot com a iguals no sempre som iguals; en la mesura que som humans, tots necessitem ajuda. Avui jo, demà tu. (p.60)
L’animal estima les seves cries i se’n preocupa. L’indefens estima el seu amo, ja que la seva vida en depèn; l’infant estima els seus pares, ja que els necessita. Solament en l’amor d’aquells que no serveixen a un propòsit, l’amor es comença a desplegar. (…) La compassió implica l’element de coneixement i d’identificació. “Coneixeu el cor del foraster”, diu el Vell Testament, “perquè éreu forasters en terra d’Egipte; …per tant, estimeu el foraster”.
(…) L’amor maternal és una afirmació incondicional de la vida de l’infant i de les seves necessitats (…) L’afirmació de la vida de l’infant té dos aspectes. L’un és l’atenció i la responsabilitat per a la preservació de la seva vida i per al seu creixement. L’altre aspecte va més enllà de la mera preservació. És l’actitud que instil·la en l’infant un amor per viure, que li dóna la sensació de: és bo ser viu, és bo ser un nen o una nena, és bo ser en aquesta terra! (…) La terra promesa “que regalima llet i mel”. La llet és el símbol del primer aspecte de l’amor, l’atenció, l’afirmació. La mel simbolitza la dolçor de la vida, l’amor per ella i la felicitat de ser viu. La majoria de les mares poden donar llet però una minoria també saben donar mel. A fi de poder donar mel, una mare no ha de ser només una “bona mare”, sinó també una persona feliç, i aquest objectiu no l’aconsegueixen moltes persones (…) L’amor de la mare per la vida és tan contagiós com la seva angoixa. Totes dues actituds tenen un efecte profund en la personalitat de l’infant. De fet, es pot distinguir entre els que només van tenir llet i els que també van tenir mel.
(…) Amb tot, sembla que la consecució real de l’amor maternal no està en l’amor de la mare per l’infant petit, sinó en el seu amor per l’infant que creix (…) Un es pot trobar en l’element narcisista d’aquest amor. En la mesura en què encara percep l’infant com una part d’ella mateixa, en el seu amor i apassionament poden ser una satisfacció del seu narcisismo. Una altra motivació la trobem en un desig de la mare de poder o possessió (…) La necessitat de transcendència: L’home necessita sentir-se creador, sentir que transcendéis el rol passiu de ser creat. Hi ha moltes maneres d’assolir aquesta satisfacció de crear. La més natural i també la més fàcil d’aconseguir és l’atenció i l’amor de la mare per la seva creació. Es transcendeix a ella mateixa en el seu infant, el seu amor per ell dóna un sentit i un significat a la seva vida. (…) Aquí hi ha la diferència bàsica amb l’amor eròtic, on dues persones que estaven separades es converteixen en una. En l’amor maternal, dues persones que eren una se separen. La mare no tan sols ha de tolerar, sinmó que ha de desitjar i donar suport a la separació del fill. No és fins a aquesta etapa quan l’amor maternal esdevé una tasca difícil, que requereix desinterès, la capacitat de donar-ho tot i de no voler res, tret de la felicitat d’aquell a qui s’estima (…) una dona pot ser una mare que estima de veritat només si sap estimar; si sap estimar el marit, l’infant, els estranys i tots els éssers humans. La dona que no és capaç d’estimar en aques sentit, pot ser una mare afectuosa mentre el seu fill sigui petit, però no pot ser una mare que estima; la prova n’és la voluntat de suportar la separació, i, fins i tot després d’aquesta, continuar estimant. (p.65)