–Moltes coses jahen en cubert per minva de negligents descobridors, car en lo principi yo no sabí descobrir la poca amor que en la excelència vostra tinch coneguda. Fins ací he treballat en conservació de la mia vida perquè en augment de la honor e prosperitat de la magestat vostra yo pogués treballar en servir aquella. Ara, puix veig del tot la mia sperança perduda, me vull deixar de viure perquè ab la molta amor que·m té catiu no sia forçat servir a persona ingrata. ¡O, cruels fats! ¿Per què·m liberàs de les mans de aquell virtuós e famós cavaller, lo senyor de les Viles-Ermes, puix sabíeu que la mort ab tan gran pena me era vehina? Car veig que ab multitut de paraules de molta dolor acompanyades no puch pervertir a pietat lo ànimo de la altesa vostra de atényer-me lo que per rahó e ab molta gentilea vós éreu obligada sots promesa fe, ço és, que daríeu remey a la mia atribulada vida, no vull més de ací avant fiar en paraules. Puix donzella de tanta dignitat, e sobre totes les del món virtuosa me haja rompuda la fe, ¿qui porà fiar de totes les altres?
–¿Quina cosa és fe? —dix la princessa—. Com molt me plauria saber-ho, perquè en son cas e loch servir-me’n pogués.
–Molt me plau, senyora —dix Tirant—, que fengiu ignorància per cobrir lo vostre defalt, car tal ignorància en vós no té posada. Emperò de mon poch saber e mal avisat entendre só content dir lo que y sé, demanant tostemps perdó si dich res que sia en ofensa de vostra celsitut. Per a mi par haver lest que fe e veritat stan ligades, car fe és creure lo que hom no veu ab los ulls corporals. E açò és tant com toca en les coses de Déu, que simplament se deuen creure segons la santa mare Sglésia creu, car rahó natural no basta en provar los secrets divinals qui són en la santa ley crestiana, sinó per testimoni de la Santa Scriptura, e ab aquesta fe nos havem a salvar. E Deu és veritat que mentir no pot, e tot lo que ell ha dit de la sua sancta boca és veritat e axí ho devem creure fermament sens dubitació alguna. E per tal forma, stan fe e veritat ensemps ligades. E la magestat vostra fa lo contrari, que trenca la promesa fe denegant veritat, que és Déu. Donchs, venint contra Déu és renegar-lo, car tots los que rompen la fe trenquen sagrament e són fets enemichs de Déu. E vol-se scusar la excel·lència vostra remetent-me a una mia gran enemiga qui nomenar-se fa Sperança, qui fa per son ofici desesperar moltes gents, car aquesta no fon trobada sinó per una causa, ço és, que les persones tinguen sperança de longa vida e, que per les bones obres que faran, ab los mèrits de la passió sacratíssima de Jesucrist obtinguen la glòria de paradís.
»E stich admirat de la magestat vostra, qui té tanta magnanimitat, que us he hoÿt dir que jamés haveu feta promesa ni gràcia alguna a negú que molt copiosament no lo y complísseu, e de açò me donàs per testimoni totes les dames de la cort vostra. Donchs, ¿serà tanta la mia desaventura que yo, qui us desige més servir e obeyr que tots los hòmens del món, la grandíssima liberalitat en mi manque? Encara no u puch creure que donzella de tanta dignitat vulla ésser perjura, car, com la persona és de major stima, tant fa més ofensa a Déu e no seria negú qui de vostra altesa donàs fe. La stima de major dolor de la que tinch, no puch atényer; assajar vull la fortuna, la qual sovint als qui la sperimenten prospera.
»Entre mos mals, lo que més me atribula, <és>101 perquè no tinch poder de complidament mostrar a la celsitut vostra la infinida amor a la qual justament lo meréixer vostre me obliga. E per ço speraré temps en lo qual, sens temor, yo puga mostrar a l’altesa vostra com tinch en poch ma vida. E vull lamentar-me sovint, ab moltes làgremes, la mia gran desaventura. Mas, la strema amor que dins mi reposa me fa dubtar los sdevenidors perills, e los pochs inconvenients me paren grans si en dan de la vostra excel·lent persona sguarden. Ja tem los mals que a vós porien seguir, noble donzella, perquè só cert la mort sens dubte ab mi molt prest vol fer companyia, procurant a vós molta dolor, la qual serà a mi molt enujosa sol per ésser lunyat de la vostra resplandent vista, poch recordant-vos la ofensa que lo tal consentir vos porta segons vostres paraules, fengint aquelles ésser honoroses. Si axí fos, per los passats no foren meses en oblit; e, content del que ja vist ne haveu, en molta honor mia e gran vergonya de la celsitut vostra, parlant tostemps ab vènia e perdó, seria just, si a la magestat vostra era plasent, concordàsseu ab la última rahó per no mostrar voler fer del negre groch. Ja dolent-me de la altesa vostra, diguí a la Viuda Reposada e a Stefania lo desgrat que mostràveu haver de mi. E si yo, per ésser stranger, alguna o<m>bra102 o centilla passava per lo vostre enteniment de alguna error que en mi fos causada, prenga la magestat vostra aquella seguretat, segons de cavaller se pertany. Com ixquí de la casa mia, acompanyant-me ànimo de infinida amor, si en lo camí alguna passió sentia, reclamava a la senyora princessa, car de altre déu socors no sperava. E ab sperança tal entrí en aquesta cambra pensant trobar a ma dolor remey.
No pogué haver prou paciència en més hoyr a Tirant la princessa, sinó que, ab sforçat ànimo, féu principi a hun tal parlar.