–La celsitut de vostra excel·lència, senyora de totes virtuts complida, me fa star admirat, per ésser vós la més discreta donzella que yo jamés haja conegut, que vol la altesa vostra fer procés de pensa a Phelip, lo qual —salvant la honor de la excel·lència vostra— no proceheix de justícia ni menys de caritat per ço com Phelip és hui hu dels bells cavallers del món: jove, dispost més que tot altre, animós, liberal e més sabut que no grosser. E per tal és ell tengut en totes les parts hon som anats, de cavallers, dones e donzelles. E fins a les mores que·l vehien lo amaven e·l desijaven servir. Si no, mirau-li la cara, los peus e les mans e tot lo cors. E si tot nuu lo voleu veure, yo m’i sent bastant de fer-ho, senyora, que entre bellea e castedat ha gran contrast. Yo sé que vostra altesa lo ama en strem grau, e cert tal és ell que·s fa amar a totes gents. E culpa gran és de vostra senyoria com no·l teniu al costat en un lit ben perfumat de benjohí, algàlia, almesch fi. E a l’endemà, si vós me’n dieu mal, yo vull passar la pena que la altesa vostra volrà.
–¡Hay Tirant! —dix la infanta—. Molta alegria seria per a mi de aconseguir persona tal que fos de mon grat. Mas, ¿què·m valria a mi tenir una stàtua prop de mi que no·m sabés donar sinó dolor e tribulació?
En açò apleguaren al palau e trobaren lo rey en la sala, que stava parlant ab los embaixadors de França. Com véu a sa filla, pres-la per la mà e posà-la en rahons hon era anada ne d’on venia. Lo sopar fon aparellat e Phelip ab los embaixadors anaren a lurs posades; prengueren licència del rey e de la infanta.
En aquell dia arribà en la ciutat lo philòzoph per qui la infanta havia tramés en Calàbria, lo qual ella stava sperant ab molt gran desig per demanar-li tota la condició de Phelip. Aplegà de nit en la ciutat, fent compte que lo endemà hiria a la sglésia, hon trobaria la infanta. Anà a posar en un hostal. E posà a rostir un troç de carn, e vench un rofià ab un conill e dix al philòzoph que apartàs la sua carn com ell volia primer rostir lo seu conill e, com ell hauria acabat de fer, poria rostir la carn.
–Amich —dix lo philòzoph—, ¿no saps tu bé que aquestes cases són comunes a totes gents e, qui primer és en temps, és primer en dret?
–No cur de axò —dix lo rofià—. Vós bé veu que yo tinch conill, qui és de major stima e deu preçehir al moltó, axí com la perdiu preçehix al conill, per què li deu ésser feta honor.
Entre ells passaren moltes rahons de paraules injurioses, en tant que·l rofià donà un gran bufet al philòzoph. E aquell, tenint-se per injuriat, alçà lo ast e ab la punta donà-li molt gran colp en lo pols, que prestament caygué mort en terra. De continent fon pres per los oficials lo philòzoph e posaren-lo en la presó. Per lo matí al·legà corona, e lo rey manà que no li donassen sinó quatre onçes de pa e quatre de aygua. La infanta jamés ne gosà parlar al rey perquè no sabés que ella lo hagués fet venir.
Aprés pochs dies fon pres un cavaller de la cort del rey, lo qual havia aguda qüestió ab altres cavallers, hon hi eren stats molts nafrats, e posaren-lo en la presó hon stava lo philòzop. E lo cavaller, havent pietat del philòzoph, feÿa-li part de la vianda que li portaven. E aprés quinze dies que lo cavaller havia que stava pres, lo philòzoph li dix:
–Senyor cavaller, deman-vos de gràcia que, per vostra gentilea, demà, com sereu ab lo senyor rey, vos plàcia supplicar-lo que vulla haver misericòrdia de mi, car ja veu la congoixa e pena en què stig, que, si no fos la caritat que la merçé vostra m’à feta, ja fóra mort de fam, que no·m fa dar sinó quatre onçes miserables de pa e quatre de aygua. E direu a la senyora infanta que yo he obeït son manament. E açò us hauré a molta gràcia e merçé.
Respòs lo cavaller:
–¿E com me podeu dir tal rahó? Yo crech que bé passarà aquest any e l’altre ans que de açí yo ixqua o nostre Senyor, per la sua immensa bondat, hi hauria a fer miracle.
–Ans que passe mija hora —dix lo philòzoph —, sereu en libertat. E si aquest punt passa, no exireu de vostra vida.
Lo cavaller stigué molt esmayat e en gran pensament del que hohí dir al philòzoph. E stant en aquestes rahons, lo alguazir entrà en la presó e tragué lo cavaller. Seguí’s aprés que un gentilom sabé que lo rey fehia cercar cavalls per comprar, per a trametre a l’emperador de Costantinoble, e aquest gentilom tenia lo més bell cavall qui fos en tota la ylla de Ciçília. Deliberà de portar-lo-y. Com lo rey lo véu, estigué admirat de la gran bellea, car era molt gran e molt ben fet, molt lauger e era de IIII anys, sens que en ell no·s trobava defalt sinó hu qui era molt gran: que portava les orelles caygudes.
–Certament —dix lo rey—, mil ducats de or valia aquest cavall si no tingués tan gran defalt.
E no era negú sabés ni pogués conéixer quina era la causa de aquell tan gran defalliment. Dix lo cavaller qui era stat pres:
–Senyor, si la altesa vostra tramet per lo philòzoph qui stà en presó, ell ho coneixerà, car en aquell temps que yo stiguí pres ab ell me dix coses singulars. He·m dix que, si dins miga hora yo no exia de la presó, que de ma vida no·n tenia de exir, e de moltes altres coses. De tot me dix veritat.
Lo rey manà a l’alguazir que prestament li portàs lo philòzoph. Com fon davant lo rey, li demanà lo rey quina era la causa de aquell cavall tan bell com portava axí les orelles caygudes. Dix lo philòzoph:
–Senyor, natural rahó hi basta, per ço com aquest cavall ha mamat let de somera e, per quant les someres tenen les orelles caygudes, lo cavall ha pres de la dida lo seu natural.
–¡Sancta Maria senyora! —dix lo rey—. ¿E si és veritat lo que diu aquest philòzoph?
Tramés per lo gentilom de qui era lo cavall e demanà-li quina let havia mamat, puix no li sabia dir lo defalt de les orelles.
–Senyor —dix aquest—, com aquest cavall naixqué era tan gran e tan gros que la egua no·l podia parir e agueren-la obrir ab un rahor perquè pogués exir, e la egua morí. E yo tenia una somera parida e fiu-lo criar a la somera, e axí s’és criat en casa fins ara, en la edat que la senyoria vostra lo veu.
–Gran és lo saber de aquest home —dix lo rey.
E manà que·l tornassen en la presó. E demanà quant pa li daven a menjar.
–Senyor —dix lo majordom—, IIII onçes, axí com vostra senyoria manà.
Dix lavors lo rey:
–Donen-li’n altres quatre, que sien huit. E axí fon fet.
Era vengut allí un lapidari de la gran ciutat de Domàs e de Alcayre, qui portava moltes joyes per a vendre. En especial portava un balaix molt gran e fi, del qual demanava sexanta mília ducats, e lo rey li’n dava XXX mília. E no·s podien concordar. Lo rey lo desigava molt haver, per ço com era tan singular e tan gran pesa com jamés fos stada vista en lo món, ni los qui són engastats en Sanct March de Venèsia ni los qui són en la tomba de Sanct Thomàs de Conturberi. E per ço com los embaixadors de França havien agudes letres del rey, son senyor, com ell volia venir en Ciçília per veure’s ab lo rey e per veure sa nora, la pomposa Ricomana, lo rey de Ciçília, per mostrar-se en semblants jornades abillat segons a rey pertany, desijava haver molt aquell balaix. Dix aquell cavaller qui era stat pres:
–¿Com pot donar la altesa vostra tanta cantitat en aquesta pedra? Car yo veig en la part jusana III petits forats.
Dix lo rey:
–Yo la he mostrada als argenters qui de pedres s’entenen e an-me dit que en lo engastar se posarà baix aqueixa part e no s’i mostrarà res.
–Senyor —dix lo cavaller—, ab tot axò bo seria que lo philòzoph lo ves, perquè sabria dir què és lo que val.
–Bé serà fet que·l façam venir —dix lo rey.
Feren venir lo philòzoph e lo rey li mostrà lo balaix. E com aquell lo véu ab los forats, mès-lo’s en lo palmell de la mà e acostà’l-se prop de la orella, tanquà los hulls e stigué axí per bon spay. Aprés dix:
–Senyor, en aquesta pedra ha cors viu.
–¿Com? —dix lo lapidari—. ¿Qui véu jamés en pedra fina haver cors viu?
–Si axí no és —dix lo philòzoph—, yo tinch açí CCC ducats e yo·ls posaré en poder de la senyoria vostra, e obligue la mia persona a la mort.
E lo lapidari dix:
–E yo, senyor, só prest de obliguar també la mia persona a la mort puix ell obligua la sua. E més avant, vull perdre la persona e la pedra si cors viu hi à.
Fetes les obliguacions e posats los CCC ducats en la mà del rey, prengueren lo balaix e sobre una anclusa hi donaren ab un martell e romperen-lo per mig, e trobaren-hi un cuch. Tots los qui allí eren stigueren molt admirats de la gran subtilea e saber del philòzoph. Però lo lapidari restà molt empegit e la sua ànima no stava prou reposada ne segura de mort.
–Senyor, compliu-me de justícia —dix lo philòzoph.
Lo rey li tornà de continent los diners e li donà lo balaix. E féu venir los ministres de la justícia per executar lo lapidari.
–Ara —dix lo philòzoph—, puix he mort un mal home, yo vull perdonar ha aquest, qui és bo, la sua mort.
E ab voluntat del rey ell lo deliurà, e donà al rey les peçes del balaix. Com lo rey les tingué, manà que·l tornassen a la presó e demanà quant pa li daven. Lo majordom respòs que VIII onçes. Dix lo rey:
–Dau-li’n altres VIII, que sien XVI.
Com lo tornaven a la presó, per lo camí dix als qui·l portaven:
–Digau al rey que certament ell no és fill de aquell magnànim e gloriós rey Rubert, qui fon lo més animós e liberal príncep del món. Ell mostra bé que no és exit d’ell segons les sues obres, que ans és bé fill de un forner. Com ho volrà saber per manifesta experiència, yo lo y faré veure. E poseheix lo regne com a rey tirà e ab poca justícia, com al duch de Meçina pertany regne e la corona de Ciçília, car bort no pot ni deu ésser admés a senyorejar regne negú, com digua la Sacra Scriptura que tot arbre bort deu ésser taillat e mès al foch.
Com los alguazís hohiren dir semblants paraules al philòzoph, prestament ho anaren a dir al rey. Com lo rey ho sabé, dix:
–Per consolació de la mia ànima yo vull saber aquest fet com passà. E com sia de nit portau-lo’m secretament.
Com lo philòsoph fon davant lo rey a soles, dins una cambra, lo rey dix si era veritat lo que lo alguazir li havia recitat. E lo philòzoph, ab la cara molt serena e ab sforçat ànimo, li dix:
–Senyor, certament és veritat tot lo que us han dit.
–Digues-me com saps tu —dix lo rey— que yo no sia fill del rey Rubert.
–Senyor —dix lo philòzoph—, rahó natural basta a conéixer-ho un ase. E açò per les següents rahons. La primera és com diguí a la senyoria vostra de les orelles del cavall, com en la cort vostra no havia negú qui tal cosa sabés conéixer ne menys entendre, he fes-me gràcia de IIII onçes de pa. Aprés, senyor, lo fet del balaix: obligar-me yo a la mort ab aquests pochs de diners que tinch; aprés vos doní lo balaix que de dret era meu; e fóreu stat enganat de gran cantitat de moneda si no per mi. E per qualsevulla de estes coses me devíeu fer traure de presó e fer-me alguna gràcia. E no he obtesa de vós sinó gràcia de pa. Per natural rahó haguí a venir a notícia que la senyoria vostra era fill de forner e no pas de aquell, de gloriosa memòria, rey Rubert.
–Si tu vols aturar en mon servey —dix lo rey—, yo forçaré la mia mala calitat e fer-t’é de mon consell. Però, ab tot açò, yo·n vull saber millor la veritat.
–Senyor, no façau —dix lo philòzoph—, que a veguades les parets tenen orelles. E açò no vullau dar a sentir a negú, car dien en Calàbria que molt parlar nou e molt gratar cou.
Gens per açò o tement lo perill que seguir-se’n podia, lo enpeguit rey féu venir a la reyna, sa mare, e ab prechs e ab menaçes li fon forçat que digués la veritat: com ella consentí a l’apetit e voluntat del forner dins en la ciutat de Ríjols.
Seguí’s aprés que, com lo philòzoph fon libert, la infanta lo féu anar a parlar ab ella e demanà-li què li paria de Phelip.
–Molt me plauria —dix lo philòzoph— que, ans que digua res a la senyoria vostra, que yo pogués veure a Phelip.
–No tardarà molt —dix la infanta— que ell serà açí.
Ab tot açò, hi tramés un patge que vingués-se’n, en scusa de dançar.
–E vós mirau bé lo seu comport e la condició que té.
Com lo philòzoph agué bé mirat, aprés que se’n foren anats, dix a la infanta:
–Senyora, lo galant que la senyoria vostra m’à fet veure porta lo escrit en lo front de molt ignorant home e avar, e dar-vos ha a sentir moltes congoixes. Serà home animós e valentíssim de sa persona e molt venturós en armes, e morrà rey.
La ànima de la infanta fon posada en fort pensament, e dix:
–Tostemps hohí dir que del mal que hom té por, de aquell hom se mor. E més stime ésser monja o muller de çabater que haver aquest per marit, encara que fos rey de França.
Lo rey havia fet fer un cortinatge molt singular, tot de brocat, per dar a sa filla lo dia de les bodes e féu-ne parar un altre, tot blanch, en una cambra perquè·l fessen a mesura de aquell. Com lo cortinatge de brocat fon fet, posaren-lo lo hu prop de l’altre. E lo cubertor era de aquell mateix brocat. E posaren-hi los lançols ab los quals la infanta tenia de fer les bodes, ab los coxins brodats, que·s mostrava lit molt singular. L’altre lit era tot blanch. Havia-y molt gran diferència de l’un lit a l’altre.
La infanta, ja per art, detingué les dançes fins a gran hora de la nit. E lo rey véu que la mija nit era passada: entrà-se’n sens dir res per no torbar lo delit de sa filla. E per quant començava a ploure, la infanta tramés a dir al rey si li plahia que Phelip aturàs aquella nit a dormir dins lo palau ab son germà lo infant. Lo rey respòs que era molt content.
Aprés un poch que lo rey se’n fon entrat, donaren fi a les dançes. E lo infant preguà molt a Phelip, puix la major part de la nit era passada, que s’aturàs allí aquella nit a dormir. E Phelip respòs que li’n fehia infinides gràcies, que bé iria fins a la posada. La infanta lo pres per la roba e dix:
–Per la mia fe, puix al meu germà, lo infant, plau que vos atureu, açí serà la vostra posada per aquesta nit.
Dix Tirant:
–Puix tant ho voleu, restau per fer-los-ne plaer e yo restaré ab vós perquè us pugua servir.
–No fretura, Tirant —dix la infanta—. Que entre la casa de mon pare e de mon germà, lo infant, e la mia, bé tenim qui·l servirà. —Ab molta fellonia que u dix. Tirant, qui véu que no lo y volien, partí ab los altres per anar a sa posada. Com foren partits, vingueren dos patges ab dues antorches e digueren a Phelip si li plahia anar a dormir. E ell respòs que faria lo que la senyora infanta e son germà manarien. E ells digueren que hora era. E Phelip féu reverència a la infanta e seguí los patges, e posaren-lo en la cambra hon los dos lits eren.
Com Phelip véu lo tan pompós lit, stigué admirat e pensà que més valia que·s gitàs en l’altre. E aquella nit, dansant, havia romput un poch de la calça e pensà que los seus no vendrien tan matí com ell se levaria. E los patges eren molt ben avisats per la senyora y ella stava en loch que podia bé veure tot lo que Phelip faria. Dix Phelip a l’hu dels patges:
–Vés, per amor de mi, e porta’m una agulla de cosir ab un poch de fil blanch.
Lo patge anà a la infanta —hi ella ja havia vist que trametia lo patge, però no sabia lo que demanava— e la infanta li’n féu donar una ab un poch de fil, e lo patge la y portà. E trobà’l que stava passejant de l’un cap de la cambra fins a l’altre, e lo altre patge qui stava allí jamés li dix res.
Com Phelip tingué la agulla, acostà’s a la antorcha e obrí’s algun briant que tenia en les mans. La infanta prestament pensà que per causa dels briants havia demanat la agulla, e Phelip anà-la a ficar en lo lit hon havia deliberat de dormir. Lavors ell se despullà la roba e restà en gipó de orfebreria, començà’s a descordar e segué’s sobre lo lit. Com los patges lo agueren descalçat, Phelip los dix que anassen a dormir e que li leixassen una antorcha ençesa. E ells ho feren e tancaren la porta. Phelip se levà de lla hon sehia per pendre la agulla e cosir-se la calça, e pres-se a çercar de un cap del lit fins a l’altre. E alçà la vànova, ab malenconia que en aquell cars tenia, e tant regirà la vànova que caygué en terra. Aprés levà los lançols e desféu tot lo lit, que jamés pogué trobar la agulla. Pensà de tornar a fer lo lit e de gitar-se en ell, però, com véu que tot stava desfet, dix:
–¿Com? ¿No val més que·m gite en aquest altre que no tornar-lo a fer?
Molt singular agulla fon aquella per a Phelip. Gità’s en lo lit de parament e deixà tota la roba en terra. La infanta, que agué vist tot lo entramés, dix a les sues donzelles:
–Mirau, per vida vostra, quant és lo saber dels strangers, en special lo de Phelip. Yo l’he volgut provar, axí com havia fet les altres veguades, en aquests dos lits. Pensí que Phelip, si era grosser ni avar, no tendria ànimo de gitar-se en tal lit com aquest, ans se posaria en lo més sotil. E ell ha tenguda altra art, que ha desfet lo més sotil e ha lançada la roba per terra, e és-se gitat en lo millor per mostrar que és fill de rey e li pertany, com la sua generació sia molt noble, excel·lent e molt antigua. Ara puch conéixer que aquell virtuós de Tirant, com a leal cavaller, m’à dit tostemps veritat, e tot lo que·m dehia a la orella era per mon bé e honor. E dich que lo philòzoph no sap tant com yo·m pensava, ni vull haver més consell d’ell ni de altri, sinó que demà faré venir lo bo de Tirant: puix ell és stat lo principi de mon delitós bé, que sia la fi de mon repòs.
E ab aquest deliber, se n’anà a dormir. E bon matí, Tenebrós, ab los patges de Phelip, vengueren a la sua cambra e portaren-li altra roba, que·s mudàs. Com la infanta fon vestida e·s cordava la gonella, no volgué més sperar, sinó axí com stava tramés per Tirant e, ab gest de molta alegria, li manifestà sa voluntat.