–A tu, rey prudentíssim, jove, qui has viscut en benaventurada vida, mèritament s’esguarda en la executió de les obres virtuoses subtilment mires; e a mi, vell, seguint les retgles de cavalleria, ab grandíssim perill gloriosa fama atengua. Als vells animosos basta que sens fer legea de covarts actes sostinguen la primera, que en la joventut, ab excés de perillosos treballs, guanyaren. E posat cas veritat les tues piadoses paraules advoque rahonablament, han tengut en mi força les tues doloroses làgrimes, ans que mon deliber, no essent a tu publicat, justament me agués obliguat a la executió de tal empresa. ¡O, entrestit rey! ¿Hi en tan pocha sperança tens ta vida? Stuye aquexes làgrimes a menys desigada fortuna que aquesta. Puix veig que tes preguàries són tan humills e justes, per amor de Aquell per qui m’as conjurat e per amor de tu, qui est mon natural senyor, yo só content de obeyr los teus manaments e entendre ab summa diligència en la liberació de tu e de ton regne; e·m dispondré, si mester serà, de entrar en batalla, axí vell com me só, per defendre la cristiandat e aumentar la sancta fe cathòlica e per baxar la supèrbia de la mafomètica secta, ab pacte tal que ta excel·lència se regesca a mon consell, car ab lo divinal adjutori yo·t daré gloriosa honor e fer t’é vençedor de tots los teus enemichs.
Respòs lo rey:
–Pare reverent, puix me feu tanta gràcia, yo us promet a fe de rey que no passaré un punt la ordinació vostra.
–Ara, senyor —dix l’ermità—, com seràs defora en la gran sala mostra als cavallers e a tot lo poble la tua cara alegra e molt contenta, e ab gran afabilitat parlaràs a tots. E al dinar menja bé e dóna’t plaer e mostra molt més alegria de la que acostumat havies, per ço que tots aquells qui tenen l’esperança perduda la puguen retrobar; car lo senyor o lo capità, per gran adversitat que li vingua, no deu mostrar la sua cara trista per no smayar la sua gent. E fes-me dar unes vestidures de moro e veuràs lo que yo faré, car anant a la Casa Sancta de Hierusalem fuy en Alexandria, e en Barut me fonch mostrada la lengua morisca perquè aturí grans dies ab ells, e aprenguí dins Barut fer magranes de certs materials compostes que stan VI hores en poder-se ensendre e, com són ençeses, bastarien a tot lo món a cremar, que com més aygua hi lançen, més s’ençenen, que tota l’aygua del món no les bastaria apagar si ja no les apaguen ab oli e ab razina de pi.
–Cosa és de gran admiració —dix lo rey— que ab oli e ab razina de pi se agen apagar e no ab altra cosa, car yo crehia que l’aygua apagava tots los fochs del món.
–No, senyor —dix l’ermità—. Si la senyoria vostra me dóna licència que vaja fins a la porta del castell, yo portaré sol un material: ab aygua clara o ab vi encendreu una antorxa.
–Per la mia fe —dix lo rey—, molt hauré singular plaer de veure-u.
E l’ermità prestament anà a la porta del castell, per ço com a l’entrar hi havia vista calç viva. Pres-ne una poca gleva e tornà hon era lo rey, e pres una poca d’aygua e lançà-la-y desús, e ençés ab una palleta una candela. Dix lo rey:
–Yo jamés aguera pogut creure speriència tal si de mos hulls no u agués vist. Ara no tinch res per impossible que los hòmens no sàpien fer. En special tals sabers cahuen en gents qui van molt per lo món, e prech-te, pare reverent, me faces gràcia de dir-me totes les coses necessàries per aquest fet de la magranes, del que y és mester.
–Yo, senyor —dix l’ermità—, les yré a comprar per ço com sé millor conéxer los materials si són bons, per ço com yo les he fetes moltes voltes de les mies mans. E com seran fetes, yo, senyor, yré tot sol devers lo camp dels moros e prop la tenda del rey yo posaré les magranes; e com vendrà quasi la hora de la miga nit, les magranes seran ençeses, e tots los moros cuytaran devers aquella part per apagar lo foch; e la tua senyoria starà armat ab tota la tua gent. Com veuràs lo gran foch, ab tota la gent fir sobre ells, e fas certa la senyoria tua, que X mília dels teus basten a desconfir C mília dels altres. Car yo puch dir ab tota veritat a la excel·lència tua que, trobant-me en Barut, viu un altre cas semblant de un rey contra altre e, ab la ajuda de nostre senyor Déu e per consell meu la ciutat fonch liberada dels enemichs, e lo rey qui stava dins la ciutat fonch vençedor e l’altre qui·l tenia asetgat fonch vençut. E la senyoria tua deu fer son poder —e qualsevulla cavaller— de saber coses per a ofendre sos enemichs e defendre sos amichs.