–Gran consolació és als miserables com en les tribulacions tenen companyons, ab tot que los meus passats e sdevenidors mals no tenen par en lo món, com sien de major grau en stima de tots los altres. E la vostra amor, senyora Viuda, no·s pot acomparar a la mia, car la vostra és descendent, qui devalla e va tostemps en desmenució, e la mia és ascendent e natural, qui tostemps aumenta y aumentarà fins a tant que haja atés compliment de beatitut, e aquí s’aturarà, si fer-ho porà, tant com la fortuna lo y comportarà. Mas yo tinch major rahó de dolre’m, que jamés fos enamorat, car en spay de hun dia só stat en lo més alt grau en mes amors que fortuna me pogués donar e en l’altre dia só stat lo més confús e abatut enamorat de tot lo món, car de mos ulls he vist posseyr quietament a hun moro negre lo que yo no he pogut obtenir ni ab prechs ni ab quants treballs ne perills que he comportats en la mia persona per la sua amor. Donchs, hun tan desaventurat home com yo no deuria viure en lo món perquè no tingués jamés causa de fiar de neguna dona ni donzella.
E levà’s del lit per voler-se’n anar e la Viuda i dix:
–Senyor, reposau-vos hun poch, car molta gent ha en la carrera. No volria, per tan cara com tinch la vida, negú vos ves exir. Emperò, yo seré prestament en la finestra e avisaré vostra mercé si és cars de partir.
Tirant, axí adolorit com stava, se tornà al lit lamentant-se del mal que tenia present. La Viuda entrà en la cambra de la vella senyora de la casa e prestament fon despullada e vestí’s una camisa perfumada, ab tots sos drets, com si hagués entrar en batalla, e gonella de vellut negre. E tota descordada, entrà en la cambra e posà’s al costat de Tirant e, ab atreviment gran e poca vergonya, presomí fer-li present de una tal requesta.