Al curs de gamificació que l’anònim enginyer singapurès penjava a la xarxa, es començava la història de la gamificació al 1912 amb els gadjets de Cracker Jack per després saltar fins al 1980. El salt és abismal: no hi ha gamificació des del 1912 fins a principis dels anys vuitanta?
Durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), el govern americà encarrega als millors dibuixants del país una sèrie de curtmetratges animats coneguts com els World War II Cartoons (dibuixos de la Segona Guerra Mundial), on Bugs Bunny o Popeye ridiculitzen als japonesos, als alemanys o als russos. Els personatges de vegades adquireixen actituds guerreres i s’enfronten a l’enemic, com al curt del Popeye “You’re a Sap, Mr. Jap”, on el famós personatge del dibuixant Max Fleischer, ridiculitza els japonesos.
A altres World War II Cartoons es pretén fer prendre consciència als espectadors per a destinar fons per subvencionar la guerra. Per exemple, “Saving Bonds”, on els set nans treballen molt a la mina i extrauen sacs de pedres precioses que porten alegrement al banc per canviar-les pel que vindrien a ser una mena de fons de pensions.
També millors dibuixants es responsabilitzaven de Private SNAFU, una sèrie de 28 curtmetratges animats encarregats pel govern dels Estats Units entre 1943 i 1945 que anaven destinats als soldats americans. El protagonista dels curts és sempre el soldat ras Snafu. Les sigles del nom corresponen a la frase en anglès: “Situation Normal All Fucked Up”. L’Snafu és un desastre i sempre acaba morint.
I mentre riuen, els soldats americans prenen consciència que poden morir sinó segueixen al peu de la lletra les instruccions que reben: un pas en falç i al sot… Un dels meus Snafu’s preferits és “Spies“.
Als anys 40, el govern americà intentava modificar conductes a través de mecàniques de divertiment. I la gamificació també és això: incidir en els patrons de comportament de les persones. Si bé no s’apliquen mecàniques de joc sí hi ha, doncs, un intent de modificar conductes.