«En nom de aquell qui és infinit, Pare, Fill e Sant Sperit, verdader Déu en trinitat perfeta, nós, Enrich, per la divina gràcia emperador de Contestinoble e de tot l’Imperi Grech, vista una qüestió qui·s mena entre la excel·lent e molt cara muller nostra, la emperadriu, de una part, e la excelsa molt amada filla nostra, la princessa; vistes les al·legacions per cascuna de les parts fetes e molt bé rahonades e defeses, havent Déu davant los nostres ulls e la pensa elevada en fer dret juhí, ab concòrdia de la major part del nostre sacre consell, no havent sguart a la molta amor que a cascuna de les parts portam, sinó sol a la recta justícia e donar lo dret a qui·s pertany; e attenent e considerant que saviesa és lo més alt do que Déu e natura poden donar a la creatura humana, e de major perfecció e noblea, e de aquella totes les virtuts que lo cors pot possehir prenen principi e fonament, e sens aquella no són res —axí com lo sol de qui prenen lum tots los planets e les steles e il·lumina tot lo món, axí és saviesa que senyoreja totes les virtuts e resplandeix per tot lo món, per què és dit gran senyor— emperò, necessitat és gran a l’home que tinga ardiment, e si no·n té, no deu ésser res stimat, e per ço ardiment deu ésser agraduat aprés de saviesa. E per semblant dien que·l savi no deu ésser res stimat si ardiment no té, car deuen ésser com a germans. E per ço lo cavaller qui és savi e animós és complit de la gràcia de cavalleria, e li deu ésser feta grandíssima honor e deu ésser posat en real cadira si virtuosament viu. E liberal és lo cavaller qui ardiment ama, e per ço fon Pompeu de batalles vencedor. Però com los dos són compliment en hun cavaller, qualsevol que sia, en aquest pertany de haver senyoria o dignitat la major del món. E per ço declaram e sentenciam que la emperadriu, qui manté ardiment, sia tenguda d’ací avant de dir gran bé de saviesa. Encara, li manam que en qualsevulla loch que sia hon se parla de saviesa e de ardiment, done la honor primer a saviesa, puix la té, e que u diga de bon cor, sens passió ne mala voluntat, e que entre mare e filla no y reste iniquitat alguna, sinó axí com de mare a filla fer-se deu.»
Publicada que fon la sentència, loaren-la les parts, e tots los que la hoÿren donaren grans laors a l’emperador com havia tan rectament judicat, e digueren aquell exemple vulgar qui diu que: «de bon fruyt ix bon fruyter, e de virtuós cavaller juhí verdader».
En la publicació de aquesta sentència se trobaren los embaxadors del soldà, e lo Gran Caramany, e lo rey de la sobirana Índia. E l’emperador tingué consell ab lo seu capità e ab altres cavallers, e fon delliberat que fos feta una gran festa e aprés que tornassen la resposta als embaxadors perquè se’n poguessen tornar. E l’emperador ne donà càrrech a Tirant que ordenàs tot, axí d’armes com de dances e altres coses. E Tirant ho acceptà perquè no podia lo contrari fer, sinó lo que d’ell se pertanyia. Fon feta crida per al quinzén dia.
Com Stephania véu que tots los grans senyors eren venguts per sguart de les treves e lo gran conestable no venia, scriví-li una letra qui en efecte contenia semblants paraules.