L'Exposició Internacional de 1929

<p>L’Exposició Universal del 1888 deixà tal record d’èxit i projecció internacional que no es trigà massa a pensar-ne una altra. Fou Puig i Cadafalch qui, al 1905, es pronuncià a favor d’una nova monumental exposició a la ciutat.</p>
<p>Però, a principis de segle, Barcelona viu tal context de desigualtat social que acaba eclosionant en els aconteixements de la Setmana Tràgica de 1909. El detonant, com sempre, el reclutament. Per lliurar-se’n es podia pagar una quantitat astronòmica que les famílies proletàries no es podien permetre i, com a protesta, es convoca una vaga general que paralitza la ciutat.</p>
<p>Els burgesos temien pels seus negocis i privilegis i el govern central veia, en l’espontània revolta obrera i anticlerical, un brot separatista organitzat. Es declara l’estat de guerra i la llei marcial. La setmana de revolta es va saldar amb més d’un centenar de morts i mig miler de ferits.</p>
<p>Una repressió ferotge no es va fer esperar i es va detenir a gairebé 2000 persones, cinc de les quals van ser executades. Entre els suposats instigadors de la revolta, afusellaren a Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog, intel·lectual i creador de l’Escola Moderna. Conclusió? “¡Muera la inteligencia, viva la muerte!”.</p>
<p>Al 1913 es decideix emprendre l’aventura urbanística d’una mostra que s’havia d’inaugurar el 1917 sota el nom de “Exposició d’Indústries Elèctriques” i que pretenia, un cop més, la projecció de la modernitat i la catalanitat. Entre altres llocs, es va proposar ubicar-la pels volts de la plaça de les Glòries Catalanes però, finalment, es va triar la muntanya de Montjuïc per la celebració del certamen.</p>
<p>El context internacional de principis del segle XX, però, s’emmarca dins la Primera Guerra Mundial i la Revolució proletaria russa de 1917, les idees marxistes de la qual, esquitxaran la resta del proletariat europeu.</p>
<p>Després de vagues i revoltes, al 1919 es va aconseguir la jornada laboral de 8 hores i una revisió de salaris i condicions de treball. Les vagues del moviment obrer català posen en perill els interessos de la classe industrial i s’emprenen mesures de repressió mentre, els comunistes, inspirats en la revolució soviètica, somien amb una Catalunya progressista i independent.</p>
<p>La Primera Guerra Mundial fa que l’Exposició s’ajorni i es decideix la seva inauguració pel 1923, però, aquell any, Primo de Rivera dóna un cop d’estat i prohibeix els partits, els sindicats, la llengua i la bandera.</p>
<p>Amb tot, Primo, en una girada de truita nacionalista, va veure en la idea de l’Exposició una manera de projectar l’espanyolitat a nivell internacional i, potser de retruc, una sortida a la crisi econòmica que el govern espanyol arrossegava des de la pèrdua de les colònies d’ultramar.</p>
<p>Sota la dictadura de Primo de Rivera el projecte inicial es portà a revisió i s’esborrà tot signe de catalanisme. El paradigma n’és l’enderroc de Les quatre barres, de Puig i Cadafalch. També sota la dictadura el projecte va ser renombrat com a Exposición Internacional de Barcelona.</p>
<h2 id="llegint-lespai-en-el-temps">Llegint l’espai en el temps</h2>
<h3 id="arqueologia-historiografia-i-poesia">Arqueologia, historiografia i poesia</h3>
<p>La muntanya de Montjuïc, que s’eleva 184,8 metres per sobre del nivell del mar, ha estat, fins ara, un testimoni mut de la història de la ciutat. Montjuïc fou, en un inici, un assentament de 18 poblats ibers i el poblat de Barkeno ja existia a la muntanya o als seus peus al temps en què els fenicis, abans que els grecs, freqüentaven la Mediterrània.</p>
<p>Restes dels ibers trobades a la muntanya, unes sitges per guardar-hi el gra, daten del VII ANE i són les més grans de tot el nord-est peninsular. Amb una d’elles plena, es podria alimentar un poblat de 245 persones durant tot un any. D’aquí que es pensi que l’excedent cerealístic fos destinat a l’exportació.</p>
<p>Segons els arqueòlegs, cap al segle IV ANE hi ha evidències de l’assentament d’un grup dominant a la muntanya de Montjuïc, Barkeno, que hauria imitat els fenicis i grecs en l’emissió de moneda pròpia.</p>
<p>Se sap que els ibers tenien seques i emetien dracmes semblants als grecs però amb llegenda ibera. En la transició a la romanització, sembla que, abans d’ocupar el pla de Barcelona, els romans establiren primer assentament a la muntanya i, seria després que, al desplaçar-se vers el Mons Tàber al segle I ANE, l’indret adoptà el nom de Barkeno i d’aquí, la Barcino romana.</p>
<p>Diu l’historiador romà Pomponii Mela a la seva Chorographia del segle II:</p>
<blockquote>
<p>…iuxta Iovis montem, Rubricatum in Barcinonis litore.</p>
</blockquote>
<p>És a dir, al costat del Mont Iovis, el Llobregat al litoral barceloní. Iovis (o Jovis) és la denominació llatina de Júpiter, el Zeus grec. La lletra j, introduïda al segle XVI, és l’última adquisició del’alfabet llatí modern. Deriva de la iota grega i corresponia a una “i llarga” en contraposició a la ípsilon “i breu”.</p>
<p>Un fet curiós és que, des de temps remots, el Llobregat i el Cardener eren navegables i la muntanya fou explotada com a pedrera des dels ibers i els romans fins al 1957, any en què s’atura l’extracció massiva de pedra. Una de les referències de Montjuïc més antigues, el vell manuscrit del jesuïta Pere Gil, cap al 1600, ens diu en un fragment:</p>
<blockquote>
<p>La montanya de Mont Juich junt a Barcelona es de consideració per averse edificada della tota Barcelona. Diuen que la pedra creyx en ella: y que se a treta mes pedra della que no pujaria tota la dita montanya. Les moles della van per tot lo mon.</p>
</blockquote>
<p>Amb pedreres d’incomparable qualitat, la muntanya ha estat íntimament lligada a la història de la ciutat, que ha nascut i crescut als seus peus. Verdaguer cita Montjuïc com la mare orgullosa de la seva filla Barcelona, que li extreu roques per a la construcció dels seus edificis. Aquí un fragment de “A Barcelona, oda”, de 1883:</p>
<blockquote>
<p>“I al veure que traus sempre rocam de ses entranyes per tos casals, que creixen com arbres amb saó, apar que diga a l’ona i al cel i a les muntanyes: Mirau-la, os de mos ossos, s’es feta gran com jo!”</p>
</blockquote>
<h3 id="fortí-castell-i-sang">Fortí, castell i sang</h3>
<p>Al segle XI, els comtes francs hi construeixen un fortí que també farà funció de far. Al 1640 es construeix un fortí que servirà per derrotar les tropes espanyoles a la batalla del 26 de gener de 1641.</p>
<p>Al 1694 el fortí es va convertir en un castell i la seva planta ocupava tota la part plana del cim, amb tres baluards mirant cap a terra i una línia de dents de serra mirant al mar. A principis del segle XVIII, aquesta primera gran fortificació, serà destruïda per les tropes borbòniques.</p>
<p>Del 1751 al 1779 va ser reconstruït per Pedro Martín Cermeño segons les directrius de Vauban: tenia 120 boques de foc. El 1808, durant les guerres napoleòniques, el castell va caure sota domini francès.</p>
<p>Espartero i Prim bombardejen la ciutat des de Montjuïc als anys quaranta del segle XIX. Concretament, Prim descarregà sobre la població 2500 bombes en 81 dies, que és el que va durar el setge. A la imatge, un gravat del bombardeig del 1842 per Espartero.</p>
<h3 id="anarquistes-apleces-i-art-públic">Anarquistes, apleces i art públic</h3>
<p>Al tombant de segle, mentre al castell s’hi empresonen anarquistes, a les faldes de la muntanya s’hi instal·len berenadors pels aplecs de sardanes: la font del Gat, la dels Tres pins, la font Trobada, a més de la de Ceres (1826) que va ser traslladada al Mirador del Llobregat al 1919.</p>
<p>També s’intal·len les primeres escultures per tal d’embellir la muntanya: el Manelic (1909), l’Amor a la infantesa (1916), el Dante (1921), el Sant Jordi nu a cavall (1924), la Bellesa (1925) i A l’Aviador Duran (1928).</p>
<p>De l’època de l’Exposició Internacional del 1929 daten: als peus de la muntanya, la font dels tres mars, a l’actual plaça d’Espanya; els pavellons monumentals de l’inici de l’avinguda i les columnes venecianes que feien de porta d’entrada al recinte com ho va fer l’Arc en la del 88.</p>
<p>Al voltant de la Font Màgica, que també data de l’exposició, encara hi ha els pavellons italians i el Mies Van de Rohe, el pavelló alemany; i el Palau Nacional, avui seu del MNAC. També es conserven el Poble Espanyol, que va ser una falla indultada i l’Estadi Olímpic, que quedà en desús i oblidat fins als jocs del 92.</p>
<p>Al fossar del castell, centenars de persones hi perderen la vida ja des de “la setmana tràgica” de 1919, víctima de la qual va ser Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog i creador de l’Escola Moderna al 1901.</p>
<p>Com a anècdota, en aquests darrers temps, l’Ajuntament canvia noms de places i avingudes: el que havia estat anomenat des de l’Exposició del 29 com a Avenida del marqués de Comillas és avui l’avinguda de Ferrer i Guàrdia, que s’estén des del pont del final de l’avinguda Maria Cristina fins a la plaça de Sant Jordi.</p>
<p>També a la Guerra Civil, al castell de Montjuïc s’hi executà nombrosos opositors al règim. A partir dels anys cinquanta del segle XX, s’hi instal·laran el Museu d’Arqueologia, l’Etnològic i la Fundació Joan Miró. I des del 1966 fins al 1998 hi va haver a Montjuïc un parc d’atraccions.</p>
<h3 id="el-museu-militar">El museu militar</h3>
<p>Fins al 1960 el castell va continuar fent de presó militar i, poc després, Franco inaugura el Museu Militar a les seves antigues dependències: va estar operatiu més de cinquanta anys. Durant la democràcia, es van batejar els seus jardins amb noms de poetes catalans com Costa i Llobera, Verdaguer o Maragall.</p>
<p>Els Jocs Olímpics del 92 van ampliar les infraestructures de Montjuïc amb la construcció del Palau Sant Jordi, la Torre Calatrava, l’edifici de l’INEFC, les piscines, la renovació de l’Estadi, la creació del Museu Olímpic i altres incursions urbanístiques que configuraran l’actual paisatge de la muntanya de Montjuïc.</p>
<p>Finalment, el 2007 el castell va ser cedit a l’Ajuntament i el 2009 tancava les seves portes, definitivament, el museu militar.</p>
<h2 id="una-muntanya-de-cartró-pedra">Una muntanya de cartró pedra</h2>
<p>Sota Primo de Rivera, l’Exposició Internacional de 1929 es va reorientar en tres blocs: la industria, els esports i l’art a Espanya. Montjuïc serà reorganitzada, edificada i enjardinada per a l’ocasió amb fonts, escultures, palaus i pavellons.</p>
<p>Els palaus eren els edificis més grans i acollien aspectes monogràfics del certamen: el vestit, la llum, els teixits, la química, l’art modern. D’una arquitectura més acadèmica, es disposaven en el traçat principal de l’Exposició mentre que els pavellons eren construccions més petites i heterogènies que representaven una empresa o país.</p>
<p>El resultat arquitectònic de l’Exposició fou la combinació dels projectes de Cadafalch, Montaner i Sagnier i, l’enjardinament de la muntanya per Rubió i Tudurí i Forestier. Les obres van començar al 1917 però foren aturades sota la dictadura de Primo de Rivera fins 1927.</p>
<p>Els treballs es reprenen amb aires monumentals però amb poca solidesa arquitectònica. Molts palaus i pavellons tenien que ser enderrocats després de l’Exposició i d’aquí que fossin construïts amb materials poc nobles com la pedra artificial, el formigó o el ferro.</p>
<p>El Palau Nacional, però, tot i el seu volum i tenir que sobreviure al certamen, va ser edificat en pedra artificial i sense fonaments. Encara avui dia s’esfondra i s’hi han de fer treballs d’enginyeria.</p>
<p>L’Exposició va costar al seu dia uns 150 milions de les antigues pessetes i va crear un deute que va durar 50 anys. Paral·lelament, el 1929 ja s’havien enllestit els primers trams de metro, que ja arribava a la plaça d’Espanya. També es va acabar el funicular de Montjuïc i, poc abans, al 1924, la ràdio va arribar a Barcelona.</p>
<h3 id="palaus-i-pavellons">Palaus i pavellons</h3>
<p>L’entrada a l’Exposició es feia per les torres venecianes que encara avui es conserven, obra de Ramón Raventós. Els edificis que avui formen part de la Fira de Barcelona foren, durant l’Exposició, palaus dedicats a la indústria.</p>
<p>El palau a la dreta de les torres fou el del vestit, tot i que, en el projecte original havia de ser dedicat a la pedagogia, a la higiene i a les institucions socials. El primer que trobem a l’esquerra de les torres venecianes és el que va ser el Palau de la Comunicació i els Transports, rematat amb una entrada en forma d’arc de triomf que dóna a Maria Cristina.</p>
<p>Al mateix costat de l’avinguda, al que avui és un modern Palau de Congressos, hi havia el Palau de l’Art Tèxtil. Davant i fent gairebé cantonada amb el començament de l’actual Avinguda de Ferrer i Guàrdia, trobem encara l’antic Palau de la Metal·lúrgia, l’Electricitat i la Força Motriu, rematat amb una cúpula polièdrica.</p>
<p>I per a l’Exposició Internacional de 1929, es va decorar l’avinguda principal, avui Maria Cristina, amb 116 obeliscs lluminosos.</p>
<p>Més enllà de la Font Màgica de Carles Buïgas, i sota els peus del Palau Nacional, trobem els palaus simètrics que, sota la dictadura i per a l’Exposició, s’anomenaren d’Alfons XIII i Victòria Eugènia en honor als monarques. El primer fou dedicat a la construcció i el segon a allotjar països que no tenien pavelló propi, com Finlàndia o Suïssa. Però, al projecte inicial, el del rei tenia que ser dedicat a l’arquitectura i el de la reina, a l’art modern.</p>
<p>Altres palaus i pavellons foren reorganitzats després del certamen, entre altres: el Palau Nacional és seu del MNAC, el de les arts gràfiques, del MAC; el Palau d’Agricultura es convertí en el Mercat de les Flors; el Palau de la Caixa de Pensions és seu de l’Institut Cartogràfic de Catalunya; el pavelló de Barcelona, de Josep Goday i la Casa de la Premsa, de caire modernista-historicista, són avui seu de la Guàrdia Urbana.</p>
<h2 id="la-font-dels-tres-mars">La font dels tres mars</h2>
<p>Josep Maria Jujol va rebre l’encàrrec de fer una font monumental a la nova plaça d’Espanya per l’Exposició Internacional de 1929. Les obres no van començar fins al gener de 1929, quan faltaven només quatre mesos per inaugurar l’Exposició.</p>
<p>Jujol va poder fer la font amb l’ajuda de tres escultors: Miquel Blay es va encarregar de les escultures que representen el Guadalquivir, el Tajo i l’Ebre. També va tenir cura d’un grup de vailets que vol significar els petits rius que van a parar al mar Cantàbric. Els germans Llucià i Miquel Oslé van fer tres figures de peu que encarnen l’Abundància, la Salut i la Navegació.</p>
<p>El coronament escultòric, que conté un peveter amb la seva flama, va ser dut a terme per Frederic Llobet. Tres columnes d’onze metres cadascuna, de Jujol, simbolitzen l’Heroisme, la Religió i les Arts. El conjunt era un homenatge a l’aigua i també a Espanya.</p>
<p>Per més que van treballar a preu fet, la font no va poder ser acabada per la inauguració del certamen: faltaven escultures i no circulava l’aigua, de manera que el públic es va enfilar a la font per poder veure la cerimònia inaugural.</p>
<p>Durant la guerra civil, els fanals que guarnien la font van ser trencats els uns i robats els altres, i finalment van ser retirats tots. Jujol no va cobrar tots els honoraris fins al 1943, catorze anys després de la inauguració.</p>
<p>La font va ser restaurada a fons el 1992 amb una subvenció de Repsol, i aleshores s’hi van reposar tots els fanals. Sis cartel·les al peu del monument resen: “Senatus Populusque Barcinonensis” (El Senat i el Poble de Barcelona).</p>
<p>La font monumental de Jujol és una obra de procedència heterogènia influïda pel classicisme, el barroc i per les obres de Gaudí i de Domènech i Montaner i pot ser definida com una fontana barroca.</p>
<p>Els diversos tipus de brolladors segueixen esquemes triangulars i els gran grups escultòrics que decoren les fornícules de la fontana de la plaça d’Espanya van ser encarregats a Miquel Blay, autor del grup de La cançó popular (1906), realitzat per a la façana exterior del Palau de la Música Catalana. Les escultures de la font es van fer a Roma en marbre blanc de Carrara i medeixen 6 m d’alçada.</p>
<p>El grup que dóna a les torres venecianes és un homenatge a l’Atlàntic. La figura masculina situada en primer terme, el Tajo, representat per un home madur amb barba assegut sostenint una gerra; el Guadalquivir, en segon terme, pren la imatge d’un home més jove, dret, que recull amb una gran petxina l’aigua que li aboca un infant situat més amunt: el seu afluent principal, el Guadalimar.</p>
<p>Un altre infant està agenollat sota la cascada d’aigua que cau de la petxina i gira la mirada cap a l’altre personatge. Podria figurar el Guadiana, riu que se situa entre les conques dels dos.</p>
<p>El conjunt que mira a la Gran Via és una al·legoria a l’Ebre, simbolitzat per un jove nu amb un mocador al cap a l’estil aragonès. Dos nens amb diferents estris representen els afluents i aboquen aigua a la font. En darrer terme una dona, que pot significar la terra, recull l’aigua en una panera que, al seu torn, fa fructificar un corn de l’abundància, curull de fruites, que porta a les mans el personatge central.</p>
<p>Les inscripcions “TARRAC” a l’extrem inferior dret i “CAESAR” darrere del personatge central, a l’esquerra, fan al·lusió al passat romà del Mediterrani ibèric.</p>
<p>En darrer lloc, el conjunt orientat cap Creu Coberta, mostra els rius del Cantàbric. A la part superior, un infant vessa aigua sobre una gran petxina que sosté un jove que ocupa quasi tota l’alçada esquerra de la fornícula: el Nervión, que desemboca a la gran ria de Bilbao. A la dreta i també dreta, una noieta porta una gerra sobre l’espatlla i al seu costat dos infants més aboquen un altre gerra. La noia és la font originària que els infants, el Nalón i el Narcea, transformen en riu. Finalment, als peus del conjunt, una dona que només vesteix un mantell sobre les cames és una imatge del mar que recull totes les aigües dels rius.</p>
<p>Tres escultures en bronze treballades pels germans Oslé es presenten al basament en homenatge als beneficis de l’aigua. La Salut Pública és la que dóna al carrer Tarragona. Al pedestal podem llegir: “SALUS”. Higia, filla d’Esculapi, déu de la medicina, porta una gerra buida que simbolitza les herbes medicinals. L’oca, símbol de vigilància, al·lerta sobre l’atenció que demana la salut. L’acompanya un infant que porta una petxina a la mà i representa la importància de l’aigua per a la higiene.</p>
<p>L’escultura femenina que mira a sud és l’Abvndantia i l’acompanya un nen amb fruits i una cabreta que al·ludeix al mite d’Amaltea, que va alletar Zeus i que posseïa un corn exuberant del qual sorgien tota classe de fruits.</p>
<p>La Navegació és la tercera de les figures que els Oslé executaren per la font: a les mans, porta un vaixell amb la vela desplegada; l’infant que l’acompanya, porta un peix i una xarxa. Als peus, una au marina.</p>
<p>Probablement reprodueix el mite de Tetis, una de les Nereides, les nimfes dels mars interiors. Les Nereides eren filles de Nereu[1] i deixaven les profunditats per auxiliar els mariners en perill. Són les figures que avui associem a les actuals sirenes, que res tenen a veure amb les originals, més pèrfides. Tetis va ser obligada a contraure matrimoni[2] amb un mortal, Peleu. Per eludir aquesta aliança va fugir transmutada en la figura de peix, au, onada i flama. Finalment, però, va ser capturada.</p>
<p>A la part superior del conjunt i, com a contrapunt, al missatge que portava implícita la font, el triomf de l’aigua, s’hi va instal·lar un gran peveter de bronze que havia d’acollir la flama única que recollia els valors simbolitzats per les tres columnes de la font, la Religió, les Arts i l’Heroisme (a les columnes s’hi enrosquen unes cintes en les quals es podien llegir els noms de personatges espanyols que havien destacat en cada una d’aquestes virtuts).</p>
<p>Segons el Diario Oficial de la Exposición havia de simbolitzar “el sacrificio constante de España por la civilización”. A l’entorn del peveter, es disposen quatre victòries amb túniques clàssiques. L’autor del conjunt fou Frederic Llobet i es tracta d’un acurat treball en bronze, molt monumentalista quant a la composició, però en canvi, les victòries de l’àtic són l’aportació més moderna del monument per la seva proximitat al que era l’estil de moda, l’art deco.</p>
<p>[1] Un dels déus secundaris del mar que tot ho sabia i que en tot es transformava. És capturat per Heracles fins que li diu on és el Jardí de les Hespèrides.</p>
<p>[2] De la unió de Tetis i Peleu neix Aquil·les. A la boda, Eris, deessa de la discòrdia, que no havia estat convidada, aparegué per sorpresa i davant tots els presents, llançà sobre la taula una de les pomes d’or del Jardí de les Hespèrides amb la inscripció: Kallisti “per a la més bella”.</p>
<p>Tres deesses entren en conflicte: Hera, Afrodita i Atenea. Paris, un mortal innocent, és triat per Zeus per adjudicar la poma a una de les deesses. Totes intenten subornar Paris: Atenea li ofereix saviesa; Hera, poder i Afrodita, la més bella de les mortals. Paris dóna la poma a Afrodita. Quan Paris s’enamora d’Helena, la deessa fa que la troiana s’enamori de l’aqueu. I d’aquí, la guerra de Troia.</p>
<h2 id="leix-de-lexposició">L’Eix de l’exposició</h2>
<p>En motiu de l’Exposició Internacional de 1929, la muntanya fou embellida amb una estatuària serena i amable. Per decorar l’entrada al recinte des de la plaça d’Espanya, es van disposar quatre escultures en pedra dedicades al comerç, la industria, als esports i a les arts.</p>
<p>Expo29 dona nen carre lleidaUna d’elles es va reubicar al 1985 a l’avinguda del Paral·lel tocant al carrer Lleida. Titulada Dona amb nen, de Carles Riudaura, sembla que potser va representar les arts, tot i que, per la seva iconografia és més aviat una al·legoria de la maternitat que bé podria al·ludir al vital paper de la dona a la societat industrial.</p>
<p>L’escultura va ser concebuda per ser admirada des de tots els angles. Actualment, se situa elevada, lluny de vista de l’espectador, i costa apreciar-ne els detalls, com el caient del mantell a l’esquena de la figura.</p>
<p>Arrencant des de les torres, la primera escultura que trobem actualment de camí al Palau Nacional és la de El forjador, de Josep Llimona, a la plaça de l’Univers. Va ser inaugurada l’1 de maig de 1930 en agraïment a tots els obrers que havien fet possible la construcció de l’exposició. I així, la dedicatòria: “Barcelona i l’Exposició als seus obrers”.</p>
<p>El forjador, en el seu homenatge, es presenta com una nova al·legoria: el treball. A diferència de les al·legories recurrents, el treball és representat per un home vestit de forjador amb la iconografia del déu Hefest (Vulcà[1] en llatí), déu del foc i excels artesà de les fargues, que era coix, i d’aquí, que la figura de Llimona presenti una lleugera inclinació.</p>
<p>L’escultura, executada al 1914, havia estat premiada a Brussel·les. Una còpia en pedra de El forjador també decora, des de 1928, la font de la plaça de Catalunya i sembla que a l’Escola del Treball encara se’n conservava una altra. La de la plaça de l’Univers, en bronze, va ser retirada i, posteriorment, reinstal·lada al mateix emplaçament al 1985.</p>
<p>Una segona representació escultòrica de l’exposició del 29 ha quedat enterbolida pels ponts del final de l’avinguda Maria Cristina, on trobem dos relleus en pedra arenisca, de gran complexitat iconogràfica.</p>
<h3 id="relleus">Relleus</h3>
<p>Antoni Parera narra mitològicament la glòria de les terres catalanes i la seva significació històrica dins el marc de la Mediterrània. Així, l’escultor, imprimeix les seves al·legories en un estil clàssic i en baix relleu, com si d’un fris del Partenó es tractés. Invoca al comerç, a la navegació i a la indústria; però també al coneixement científic, al pensament, el treball i la llum de la veritat i de la ciència.</p>
<p>Als relleus trobem el llaurer de la victòria i una petita Iris alada que respon també a una Niké o al·legoria de la victòria, d’aquí el nom de la famosa marca esportiva. Segons Homer, Iris al igual que Hermes, era missatgera dels déus i protectora del comerç.</p>
<p>En un dels relleus, rere les figures, la sortida del sol, l’Aurora, i una nau grega rere la qual trobem una petita embarcació amb vela llatina triangular, assimilada dels pescadors egipcis i àmpliament usada a la conca del Mediterrani.</p>
<p>Aquesta petita barca situada al centre de la composició fa d’element de cohesió entre el passat i el present.</p>
<h3 id="font-màgica">Font màgica</h3>
<p>Una mica més amunt trobem la veritable estrella de l’exposició que, un cop més, fou la font màgica. La de l’exposició del 29 va ser obra de Carles Buïgas, fill de l’arquitecte Gaietà Buïgas, que per la del 88 havia dissenyat el monument a Colom. A l’esplanada on avui hi ha la font, fins al 1928, hi havia, a tocar de l’escala, “Les quatres barres” de Puig i Cadafalch. Al ser enderrocades per Primo de Rivera, va quedar un gran espai on es va decidir muntar la font màgica.</p>
<p>Després de l’exposició, va deixar de funcionar fins al 1955 que va ser restaurada pel mateix Buïgas. De 1963 a 1976, any en que es restaurà de nou i se li afegí música, va estar més parada que en funcionament. Pels jocs es va tornar a restaurar però no va ser ben bé acabada i inaugurada fins el 23 de juny de 1998.</p>
<h3 id="les-flors-i-sedent">Les Flors i Sedent</h3>
<p>Per a l’Exposició Internacional de 1929, es va decorar l’avinguda principal, avui Maria Cristina, amb 116 obeliscs lluminosos. Després de la font i les columnes, avui reinstal·lades rere la font, trobem presidint les escales dos nus en pedra de Josep Llimona: Les flors i Sedent, de 1927.</p>
<p>Al presentar-les inclinades, l’escultor les apropa a l’espectador i semblen donar una càlida benvinguda, mentre que la proximitat ens deixa apreciar la dolça expressió dels seus rostres. Josep Llimona fou un gran estudiós del nu femení i esculpí les seves figures en un modernisme anecdòtic de gran sensibilitat i bellesa.</p>
<p>Més endavant, al costat de les escales mecàniques, trobem un seguit d’escultures en resina i fibra de vidre que són còpies de còpies d’escultures clàssiques gregues. Quatre d’elles, però, són les còpies “originals” que es van fer per l’exposició als tallers Lena i que van ser restaurades i tornades al seu emplaçament al posar les escales mecàniques.</p>
<h3 id="reminiscències-clàssiques">Reminiscències clàssiques</h3>
<p>Tenim una Amazona, un Guerrer, un Silè ballant i un Dorífor. Ja al peu del Palau Nacional, dues al·legories de Frederic Marès: la Terra i l’Aigua. Al reputat escultor se li van fer diversos encàrrecs escultòrics per embellir el recinte de l’exposició i, per l’antesala del Palau Nacional, va concebre un conjunt complementari en homenatge a la Terra i a l’Aigua.</p>
<p>Aquesta és representada per una figura d’un déu-riu, un home madur i serè que recorda a la iconografia hercúlia. Es recolza en una gerra de la que brolla aigua i que representa la fecundació de la Terra, a qui Marès representa com una dona nua, serena i resabuda, estirada en un jaç d’espigues, que li donen un caràcter mediterrani.</p>
<p>L’aigua que brolla de la gerra representa també la font primària de totes les altres fonts que, situades a l’eix de l’exposició, es precipiten muntanya avall com si formessin una gran cascada.</p>
<p>[1] El quadre més famós al respecte és el de La fragua de Vulcano de Velázquez.</p>