L’art d’estimar, Ovidi. L’esparver. Llibre III
Deixeu d’atribuir a totes les dones la culpa d’unes poques; que cada dona sigui considerada segons els seus mèrits.
La dona no refusa ni les flames ni l’arc cruel. Veig que aquestes armes fereixen més suaument els homes. Els homes són infidels sovint, les tendres dones no tant. I si ho busques, poques són culpables d’engany.
Us diré el que us heu perdut: no sabeu estimar. Us ha faltat l’art. L’amor perdura amb art.
Seguiu l’exemple de les deesses, llinatge mortal, i no negueu els vostres favors als homes que us desitgen. Fins i tot encara que us enganyin. Què hi perdeu?. Tot queda. Encara que us prenguin mil homes, res no es perd. El ferro es consumeix i les pedres es desgasten amb l’ús, però aquesta part del vostre cos resisteix i no ha de témer cap mal. Què hi perds, digues-me, a part de l’aigua amb què t’has de rentar? Les meves paraules no us volen prostituir, sinó que volen evitar témer falsos danys: els vostres dons estan lliures de danys.
Ara Roma és d’or i posseeix les més gran riqueses del món que ha dominat (…) però vosaltres tampoc no cal que carregueu les vostres orelles amb pedres precioses (…) ni cal que camineu atordides pels vestits farcits d’or: les riqueses amb què ens voleu atraure, sovint ens espanten.
No hi ha un sol tipus de pentinat: que cadascuna esculli el que l’afavoreixi.
Què diré del vestit? (…) Quan s’ofereixen tants colors a un preu més baix, quina bogeria és que algú porti sobre el cos tota la seva fortuna?
He estat a punt d’advertir-vos que no se senti a les vostres aixelles la pudor del mascle cabró, ni que a les cames aspres se us ericen els pèls durs, però no estic instruint noies del rúste Càucas.
Però que l’estimat no trobi escampats per la taula els flascons: l’artifici embelleix el rostre quan és dissimulat (…) Hi ha moltes coses que mentre es fan són repugnants, però un cop fetes agraden (…) Tanca la porta de la teva cambra: per què mostres una obra sense acabar?
La dona que no tingui bons cabells, que posi al llindar un vigilant o que sempre es pentini al temple de la Bona Deessa (un temple prohibit als homes) Una vegada havien anunciat a una dona la meva arribada inesperada: ella, torbada, es va posar la perruna al revés. Que arribi sobre els meus enemics la causa d’una vergonya tan desagradable.
Són poques les cares sense defectes, i en la mesura que puguis, amaga les imperfeccions del teu cos.
M’avergonyeix aconsellar coses tan fútils com dir que conegui les tirades de les tabes i els teus valors quan et llencin, dau!
El que está amagat resta ignorat, i no hi ha desig d’allò ignorat: no serveix de res una cara bonica si no té testimonis.
Què pot fer una dona quan el seu home és més delicat que ella i potser fins i tot té més amants? (…) Hi ha també algunes males fames que provenen de rumors indubtables: les enganyades per molts s’enduen la mala reputació del seu amant.
Que una serventa de confiança rebi les cartes enviades. Mira-les atentament i del que llegeixis dedueix si fingeix o et sol·licita de tot cor. Torna-li resposta després d’una breu espera: l’espera sempre incita els amants, només si és un temps curt. Però ni et prometis fàcilment al jove que et demana ni tampoc li neguis amb duresa el que et demana. Fes que temi i que esperi al mateix temps, i cada vegada que responguis, que l’esperaná sigui més gran i certa, i el temor més petit.
També vosaltres si en ple atac d’ira us mireu al mirall, gairebé no us reconeixereu el rostre. I no menys perjudicial és la supèrbia en la vostra cara: l’amor s’ha d’atraure amb ulls carinyosos.
Allò que es dóna fàcilment no nodreix bé un llarg amor (…) No suportem les coses dolces: renovem-nos amb una beguda amarga. Moltes vegades s’enfonsa una barqueta bolcada pels vents favorables. Aquest és el motiu pel qual no es pot estimar les esposes: els marits jeuen amb elles sempre que volen. Posa una porta i un porter malcarat que li digui “no pots passar” (…) El plaer que arriba sense risc és menys agradós: encara que siguis més lliure que Taïs (puti Atenes), fingeix tenir por. Encara que puguis fer-lo entrar per la porta, fes-lo entrar per la finestra i mostra en el teu rostre senyals de temor. Que una serventa astuta entri de sobte i digui “estem perduts!”. Tu amaga el jove tremolós en qualsevol lloc. Tanmateix, amb aquest temor s’hi ha de barrejar el plaer tranquil, perquè no pensi que les teves nits són tan valuoses.
Arriba tard i entra elegant quan ja estiguin encesos els llums: amb el retard la teva arribada serà grata, el retard és la millor alcavota. Encara que fossis lletja semblaries maca perquè ja hauran begut. La mateixa nit encobrirà els teus defectes. És més propi i més escaient que les dones beguin: tu, Bacus, no et portes malament amb el fill de Venus. Beu mentre el cap ho suporti, el teu ànim i els teus peus siguin ferms, i no vegis dobles les coses que són simples. És vergonyós veure una dona ajaguda a terra, xopa per l’excés de Lieu: es mereix que qualsevol abusi d’ella.
Em poso vermell d’ensenyar el que ve a continuació (…) Que cada una es conegui a si mateixa. Segons el cos que tingueu, agafeu determinades postures (…) La que sigui més bonica de cara, que jegui cara amunt. Les que estiguin contentes de la seva esquena, que es mostrin d’esquena (…)
Que la dona, deixant-se anar, senti plaer des del moll de l’os i que els amors agradin a tots dos per igual. Que no cessin les paraules tendres ni els dolços murmuris. No calleu les expressions excitants enmig dels jocs. Fins i tot tu, a qui la natura t’ha negat sentir el plaer de Venus, fingeix dolços plaers amb crits falsos. Infeliç la dona que té insensible la part amb què tots dos, home i dona, han de gaudir conjuntament! (…) No deixis entrar llum a la teva cambra amb les finestres ben ofertes: és millor que moltes parts del teu cos quedin ocultes.