FREUD, Sigmund: El malestar en la civilització. Ed. Accent. Barcelona, 2008. Traducció i pròleg de J.M. Terricabres.
“La civilització engendra en nosaltres el sentiment de culpa, que és el problema més important de l’evolució de la civilització. Llavors ens veiem inmersos en una gran paradoxa. D’una banda, la civilització és la que ens causa el sofriment; de l’altra, és també la que ens ajuda a protegir-nos i a superar aquest sofriment.” P.16
“No aconseguim alliberar-nos de la impressió que en general els humans apliquen criteris de mesura equivocats, que s’esforcen a aconseguir poder, èxit i riquesa, i ho admiren en els altres, però subestimen els vertaders valors de la vida.” P. 25
“Res no ens resulta més segur que el sentiment d’un mateix, del nostre propi jo. Aquest jo ens apareix autònom, unitari, ben diferenciat de tota la resta. Que aquesta aparença és enganyosa (…) només ens ho ha ensenyat la investigació psicoanalítica, que encara ens deu molta informació sobre la relació del jo amb l’allò. (…) En el cim de l’enamorament, la frontera entre jo i objecte amenaça de desaparèixer. En contra de tots els testimonis dels sentits, l’enamorat afirma que jo i tu són un de sol i està disposat a comportar-se com si fos així. » P.27
Si jo estimo algú altre, aquest s’ho ha de merèixer d’alguna manera. S’ho mereix quan, en aspectes importants, és tant semblant a mi que jo em puc estimar a mi mateix en ell ; s’ho mereix quan és tan més perfecte que jo, que puc estimar en ell l’ideal de la meva pròpia persona. P.81
Reflexió meva : El part és dolorós: la mare crida i el fill, plora. Plorar com a signe vital tant al néixer com per “demanar” : menjar, atenció, incomoditat. Inspirant-me en el Càndid i parodiant a Leibniz, en el millor dels móns possibles, regna el sofriment.
“Si volem presentar espacialment una successió històrica, només ho podem aconseguir amb una successió en l’espai.” P.33
“Jo no sabria indicar cap necessitat infantil tan forta com la de la protecció paterna (…) Es pot reseguir, amb trets clars, l’origen de l’actitud religiosa fins al sentiment de desemparament infantil (…) Aquest “ser una sola cosa amb el tot” ens interpel•la certament com un primer intent de consol religiós, com a un altre camí per desmentir el perill que el jo reconeix com a amenaça del món exterior”. P.34-35
“…allò que l’home corrent entén per la seva religió: el sistema de doctrines i promeses que, d’una banda, li aclareix els enigmes d’aquest món de forma envejablement completa i que, d’altra banda, li assegura que una curosa providència vetllarà sobre la seva vida i, en una existencia més enllà, li recompensarà possibles frustracions en aquest món (…)
El conjunt és tan obertament infantil, tan allunyat de la realitat que, a algú amb sentiments humanitaris, li resulta dolorós pensar que la majoria dels mortals no pugui arribar mai a superar aquesta concepció de la vida. Però encara resulta més vergonyós comprovar com una part ben gran dels vivents actuals, que bé han de veure que la religió no es pot sostenir, amb tot, mira de defensar-se’n, pam a pam, en llastimosos combats de retirada.” P. 37
La religió perjudica aquest joc de la tria i l’adaptació, ja que imposa a tothom, d’igual manera, el seu camí per adquirir la felicitat i protegir-se del sofriment. La seva tècnica consisteix en rebaixar el valor de la vida i a deformar de manera delirant la imatge del món real, i això pressuposa la intimidació de la intel•ligència. A aquest preu, a través de la fixació forçada d’un infantilismo psíquic i de la incorporació a un deliri massiu, la religió aconsegueix estalviar a moltes persones la neurosi individual. Però poca cosa més (…)
Quan el creient es troba finalment amb la necessitat de parlar de les inescrutables decisions de Déu, reconeix amb això que, en el sofriment, només li ha quedar la submissió incondicional com a darrera possibilitat de consol i font de plaer. P. 51