En aquest apartat del curs sobre societat digital lliure, Stallman segueix advertint de les amenaces a la llibertat de l’usuari. En aquesta ocasió, ens parla de l’amenaça de compartir i de com té això a veure amb la precarietat.
Segons Stallman sembla que s’hagi declarat la guerra al fet de compartir…Però compartir és viure, que diem aquí. I l’Stallman també ho pensa, ja que el sistema virtual permet generar fàcilment còpies de les coses i fer-les públiques ràpidament. I el bon home creu fermament, i jo amb ell, que hem d’aprofitar tot el potencial que això ens brinda.
Sembla, doncs, que hi ha gent encaparrada en que no compartim les coses…I sembla que ho fan de diferents maneres: primerament, amb lleis diabòliques. Napster va ser una de les primeres víctimes conegudes. I tot i no mencionar-la directament, sí que comenta que quan li pregunten sobre què en pensa de la pirateria, diu que li sembla fatal que s’ataquin vaixells :)
Per a Stallman un pirata és algú que ataca un vaixell; una persona que comparteix música és una persona que comparteix…I com no fa res dolent, es nega a titllar de pirates a la gent que comparteix arxius. Però posant noms així, que a priori tenen connotacions negatives, també s’incideix en l’opinió pública. I es fan servir titulars amb pirates i coses per l’estil per desacreditar un sistema de compartició virtual. No s’ha sabut regular al seu dia i ningú sap ben bé cap a on anem…
Un altre terme que s’usa per desacreditar les persones que comparteixen és “lladre” perquè roba (parlant de copyrights) però l’Stallman defensa que això no és robar. Diu que a vegades pot ser un crim i a vegades no, però que mai és un robatori.
A més, parla de diverses conspiracions -com la de la secta DVD o la de l’EECS-, i diu que no és res amagat, que només cal anar a les webs pertinents, on segons Stallman, podem comprovar el que volen fer: restringir l’accés dels usuaris al potencial de les tecnologies. Es podria, per exemple, desconnectar a un usuari acusat de compartir.
Comenta l’Stallman que, amb la tecnologia de la que disposem, podem, per exemple, imprimir mil còpies d’un fulletó i repartir-les pel carrer. No necessitem anar a una impremta, amb pocs recursos podem fer-ho nosaltres mateixos. No necessitem la cooperació de ningú per imprimir el fulletó.
D’altra banda, però, si vols tenir una pàgina web per distribuir el teu fulletó digital, necessitaràs autoritzacions diverses per al domini, ISP i serveis de servidor, és a dir, que sí necessitaràs de la cooperació d’altres persones o serveis per tirar endavant el teu fulletó virtual i distribuir-lo per Internet. Qualsevol dels serveis que contractis, tindrà una clàusula que diu que pot fulminar-te dels seus serveis en qualsevol moment sempre que ho trobi pertinent. Total, que diu que la precarietat també és virtual però molt menys perceptible per ignorància, bàsicament. I que no hi ha d’haver càstig sense un judici previ i just…
I salta Wikileaks a la palestra! Resulta que filtren milers de documents que embruten els Estats Units i resulta que la víctima és el govern, així que sembla aquest que va convèncer empreses per tal de fotre enlaire la web de Wikileaks…i es veu que van fer un atac massiu de denegació de servei (DoSS). Per contrarrestrar i afegir més llenya al foc, va saltar Anonymous i va començar a atacar les webs de les empreses que pretenien silenciar Wikileaks.
Entre aquestes empreses trobem Amazon, PayPal, Mastercard, Visa, Bank of America, etc. Coses de ciberguerres i les seves ciberbatalles…La conya de l’assumpte és que el govern dels Estats Units va perseguir els hacktivistes i no les empreses afins. El “cuento” de sempre però virtual.