LLIBRE II
1 —Quatre coses, senyor— diguí jo lladoncs—, ab egual desig
m’estimulen cascuna que jo primerament vos deman d’aquella, e per tal
en suma vos demanaré de totes. Primerament, qual és estada la causa de
la vostra sobtosa mort? Car oït he dir que sobtosament morís. E què és
de vós? Per què sóts vengut en aquesta presó? E qui són aquests dos
hòmens qui us acompanyen?
—Vols —dix ell— que et responga així breument com has demanat?
—No, senyor. Si vostra mercè serà, ab fervent desig esper que m’ho
engrunets, per tal que mills ho puixa digirir.
—La causa de la mia mort —dix ell— és estada per tal com lo terme
a mi constituït per nostre senyor Déu a viure, finí aquella hora.
—Senyor, a mi no és novell que los hòmens muiren immutablement en
aquella hora que Déu ha ordonat. Cuidats que no em record ço que en dix
Job: «Breus són los dies de l’hom, lo nombre dels seus mesos envers Tu
és; termes li has constituïts qui no poran ésser passats»? E
noresmenys ço que vós, senyor, m’havets dessús provat, que l’ànima no
pot eixir del cos quan se vol, ni romanir-hi quan lo seu Creador la’n
mana eixir; no deman jo, senyor, això, mas per què tan sobtosament
pagàs lo deute a natura?
2 —Jatsia —dix ell— que algun feel cristià no deja ne, si savi
és, no puixa morir^ sobtat, per tal com totstemps, pensant que la mort
li és prop, deu esperar aquella, no solament cascuna hora, mas
cascun moment, emperò, pus entens que la mia és estada sobtosa, daré’t
raó per què és estada aital. Alguns singulars dels regnes que jo
posseïa, havents iniquitat e enveja a tu e a alguns altres servidors
meus e domèstics, desijants ésser en lo lloc on mentre jo vivia
vosaltres érets, donaren fama que tu e los altres que vui sóts presos
érets hòmens de vida reprovada, e que havíets dissipat e usurpat mon
patrimoni e em consellàvets falsament, e desijaven que a tort o a dret
fóssets extirpats de la faç de la terra. E de fet se fóra seguit així
si Déu no hi hagués proveït. Veient, doncs, nostre senyor Déu lo mal
qui estava aparellat, e no podia molt tardar, e volent que als grans
inconvenients qui venien fos tancada la porta, ordonà que jo morís
sobtosament, per tres raons. La primera, per tal que els dits
singulars, envejosos teus e dels altres servidors meus presos,
mostrassen llur iniquitat e donassen ocasió que fossen ben coneguts en
llurs costums e maneres; la segona, per tal que tu e los altres
lleials servidors meus poguéssets jurídicament e en públic purgar e
mostrar vostra innocència, així com certament farets, la qual era tan
clara a mi com és ara la immortalitat de l’ànima racional; la terça,
per tal que a les coses contengudes en les dues predites raons no
pogués ésser donat algun empatxament.
—Ço que havets dit darrerament, senyor, no entén jo bé; suplic-vos
que m’ho declarets.
—Si jo —dix ell— no fos mort, tantost fóra vengut dret camí a
Barcelona e haguera fet tot ço que la dita ciutat (la qual a mos
predecessors e a mi tostemps és estada lleial e obedient, zelant e
procurant tot profit e honor) m’haguera consellat així sobre el fet de
la justícia com de la defensió de la terra com de l’ordinació de ma
casa; car bé saps tu que aquestes eren les principals coses que la dita
ciutat a mi suplicant demanava, les quals los dits vostres enemics e
perseguidors, fenyents e demostrants voler aquelles així com a
profitoses a la cosa pública, sots color de bé, ab intenció damnada
e per llur sol barat instaven. E si per mi fos estat complit ço que
t’he dit, no es poguera seguir la demostració de llur iniquitat e
de la vostra innocència, car la dita ciutat no m’haguera consellat que
jo us faés mal, pus no el meresquéssets.
3 —Senyor, e que hi calia morir sobtosament per ço? Car posat que
fóssets mort espau e per discorriment de gran temps, tot ço que
m’havets dit poguera haver lloc.
—No poguera —dix ell—, car si jo fos estat malalt per algun temps,
los dessús dits m’hagueren ginyat per ventura a açò que volgueren, car,
vexat per la malaltia, més los amara complaure que si contínuament
m’enujassen ab llur importunitat; o per acórrer a llur iniquitat, pus
veiés que fos perillós de morir, jo haguera fet remissió general,
jatsia no hi fos necessària, a tots mos servidors e domèstics, per raó
de la qual fóra seguida gran infàmia a tots; e per ventura per vostres
perseguidors no us fóra estada observada aprés ma fi, ans ab color
d’aquella vos hagueren tots lliurats a mort, donants entenent a la gent
ignorant e irada contra vosaltres per llur enginy, que a instant
suplicació vostra era per mi atorgada, per tal com vos sentíets
culpables dels crims dessús dits e de molts d’altres que us hagueren
contra veritat imposats.
—Gran profit, senyor, se n’és seguit e seguirà a mi e als altres,
qui, Déu volent, ab nostre bon dret eixirem, quan hora serà, de presó;
e serà gran vergonya a nostres enemics e perseguidors. Mas vós, senyor,
no hi havets res gonyat.
—Sí he —dix ell— molt, car són eixit e tost sens gran pena de
la vall de misèria, a la qual no desig tornar, e són estat instrument
ab lo qual nostre senyor Déu ha mostrat son poder gran e menaçat no
solament als pocs mas als majors prínceps del món, de què ma penitència
se n’és abreujada.
—E com, senyor? Doncs sens gran pena se’n va qui tost se mor?
—Tu dius ver —dix ell—, e diré’t una cosa de què et meravellaràs:
la millor manera de morir que ésser puixa és morir sobtosament (als
hòmens, però, qui bé e virtuosament han viscut en lo món), car com
menys dura la pena, ab menys dolor se passa. E no et recorda la qüestió
que diu Petrarca, en los Remeis de cascuna fortuna, que fou antigament
entre alguns insignes e savis hòmens, ço és a saber qual manera de
morir era millor, en la qual entrevenc Juli Cèsar, que aquella definí
dient que la mort sobtosa e inopinada?
—Bé em recorda, senyor, e quant és de mi d’aqueixa mateixa opinió
són, pus hom visca virtuosament e es tenga per dit que res no li puixa
venir sobtat, esperant ab ferm e bon cor tot ço que Déu li volrà dar; e
puis, que m’és vijares que sia gran cosa ésser quiti de paor de morir,
car, a mon juí, la pijor cosa que en morir entrevé és la paor de la
mort.
4 —Cert, tu dius gran veritat —dix ell—; e vull que sàpies que en
temps que jo vivia haguí major pena moltes vegades havent paor de morir
quan era malalt o corria temps epidemial e especialment de morts
repentines, que no haguí l’hora que desemparí lo meu cos. Cosa natural
és morir, així com néixer, menjar, beure, suar, dormir, sedejar,
famejar, vetlar e semblants coses; e alguna natural cosa de si mateixa
no és mala ni terrible, mas l’opinió dels hòmens la fa a vegades ésser
aital. No és estat home qui sia nat qui no muira, ne qui muira que no
sia nat. Què ens cal fer, doncs, gran festa d’açò que cascun jorn veem,
e què ens profita tembre açò que no podem esquivar?
—Fort és raonable, senyor, ço que deïts, e pus fàcil a la gent que
segueix la sensualitat atorgar-ho que creure; però los volents usar de
raó així ho creurien. Sàpia jo, si vostra mercè serà, què és de
vós, per no tenir temps.
Lladoncs ell gità un gran sospir, e guardant en terra callà, que
no dix res. E aprés un poc esclarí la cara, dient:
—Esperança d’aconseguir la glòria eternal m’aconsola, e tristor
com ja no hi són me puny contínuament.
—Bé estats vós, senyor, com glòria eternal esperats, posat que no
l’hajats a present. En semblant cas me volria veure.
—Series en purgatori —dix ell.
—Per ma fe, senyor, que n’hauria gran plaer —diguí jo—, car seria
eixit d’aquesta misèria e faria—us companyia; e quan iríets a paradís,
entraria-hi ab vós.
—Ah, com ést enganat! —dix ell—. E així et penses que puixa entrar
hom en paradís?
—Per què no —diguí jo—, si la porta és oberta?
—A aquells solament és oberta que nostre senyor Déu ordona de
gràcia especial que hi entren, car algun per sos mèrits no mereix
d’entrar-hi.
—En això me poria enganar —diguí jo—. Mon pensament era que faent
bones obres hi entràs hom.
—Hoc, mas, qui fa bones obres? —dix ell.
—Aquell qui per Déu és amat —diguí jo.
—Ver dius, mas ésser amat per Déu no ve per mèrit d’algú, sinó
per sola gràcia divinal, e aconsegueix-la solament aquell que Déu
vol, e no altre.
—Gran raó és —diguí jo. Mas per ventura jo seré u d’aquells?
—Fé’n, donques, les obres —dix ell.
—E vós, senyor —diguí jo—, havets-les-ne fetes?
—En partida —dix ell— hoc, e en partida no.
—E doncs, com hi esperats intrar? Sóts-ne cert?
—Hoc —dix ell—, no pas per mos mèrits, mas a suplicació de la Mare
del Fill de Déu.
—Aitambé —diguí jo— hi poré intrar a suplicació sua sens mèrits
meus.
—Ver és —dix ell—, mas no deu hom comanar tots sos fets a fortuna.
Si jo he trobat aqueixa gràcia singular per ventura no la trobaràs tu;
e molts confiants en açò, porien caure en la fossa de què jo són
escapat.
—Quina és la fossa, senyor?
—Infern— dix ell.
5 —E per què? —diguí jo—. Fort me’n meravell, car en vostra vida fui
molt familiar a vós, senyor, segons que sabets, e jamai no viu ni poguí
conèixer que fóssets mal cristià ne impiadós. Bé veïa que érets
inclinat a alguns delits qui no em parien molt deshonests.
—Los delits —dix ell— en què jo era inclinat no eren bastants tots
sols a gitar-me en infern, car no eren interès, ne damnatge d’algú,
sinó de mi mateix. Jo m’adelitava molt més que no devia en caçar e
escoltar ab gran plaer xandres e ministrers, e molt donar e desprendre,
e cercar a vegades, així com fan comunament los grans senyors, en quina
manera poguera saber algunes coses esdevenidores, per tal que les
pogués preveure e ocórre-hi. Totes aquestes coses eren mal fetes, mas
jo em confessava e combregava sovent e penedia-me’n, però no tant que
no m’hi tornàs algunes vegades. E per tal nostre senyor Déu vol que ara
jo en port la penitència, car vivent no la’n portí complidament.
—Senyor, suplic-vos que em vullats dir, si llegut vos és, quina és
la penitència que en portats.
—Per tal —dix ell— com jo m’adelitava molt en caçar, nostre senyor
Déu ha ordonat que aquests falcons, astors e cans que em veus anar
entorn, criden e udolen agrament d’hora en hora davant mi; e per tal
com jo trobava gran plaer en xandres e ministrers, aquest hom qui té la
rota entre les mans, ab molta discordança me fa denant sons desplasents
e llunyants de bon temps e mesura e finalment de tota melodia. Per
l’encercar com poguera saber algunes coses esdevenidores, segons que
dessús he dit, ha mes en ma companyia aquest hom vell, qui
incessantment me redueix a memòria tots quants desplaers jamai haguí,
faent-me retrets de la vanitat que jo seguia, e dient-me: «Per les
coses esdevenidores que volies saber, nostre senyor Déu vol que records
les passades, per tal que et sien ocasió de dolor e pena, car per ta
culpa mereixies infern».
—Per ma fe, senyor, jo he gran desplaer de vostra pena e sobirà
plaer com sóts en via de salvació. Plàcia a nostre senyor Déu que en
breu hi siats.
—Gran dubte n’he —dix ell— que breument hi sia.
—E per què, senyor? No m’havets dit que cert sóts de salvació
haver?
—Ver és —dix ell—, mas no sé quan.
—E doncs, qui ho sap? —diguí jo.
—Nostre senyor Déu tot sol —dix ell.
—Suplic-vos, senyor, que em parlets clar; vijares m’és que no
vullats que us entena.
6 —A mi plau —dix ell— ésser entès per tu; mas si possible fos que no
em calgués en açò plus avant proceir, bé em fóra plasent, car recordant
mon defalliment, me renovella la tristor. Però, pus així ho vols, oges.
A penes haguí desemparat lo meu cos, ne podia hom encara ben presumir
que fos mort, jo fui posat en lo juí de nostre senyor Déu. E lo Príncep
dels mals espirits, acompanyat de terrible companya, comparec aquí
al·legant que jo pertanyia de dret a ell, per tal com era estat un dels
principals nodridors del cisma qui és en la santa Esgleia de Déu. Per
mi li fo respost que no deïa veritat, car jo m’era declarat e havia
totstemps tengut ab lo vertader vicari de Jesucrist. «E qui és —dix
ell— aquell?». «Clement, de santa memòria —diguí jo—; e aprés Benet,
ara vivent». «E com ho saps tu —dix ell— si jo, qui viu les eleccions
d’ambdosos no ho sé, qui de bona raó ho deuria mills saber?» «No em cur
—diguí jo— si tu ho saps o no. Aquell tenc jo per vicari de Jesucrist
que los cardinals m’han donat». «Bé em plau —dix ell—; mas ja t’havien
donat primerament Urbà». «Ver és —diguí jo—; mas ells deïen que per
força havien elet aquell e per impressió e temor de mort, e no per via
canònica, e per consegüent l’elecció no valia; e que a ells era llegut
elegir-ne altre, així com faeren de fet, ço és lo dit Clement». «Posat
—dix ell— que així fos com los dits cardinals al·legaven, no devia hom
elegir altre tantost, si desijaven esquivar cisma, mas convocar e
aplegar concili general, e posar aquí lo fet de la impressió e provar
aquella. Puis si per lo dit concili fos conegut que l’elecció no valia
de dret, llavors era hora que elegissen altre, com abans no deguessen
elegir de bon expedient, car no podien ni devien raonablement ésser
part e jutges, posat que disposició de dret canònic no hi contrast. E
digues-me per ta fe, si aprés la segona elecció los cardinals te
n’haguessen donat altre, hagueres-lo acceptat e tengut per vertader
vicari?». «No sé què haguera fet —diguí jo—; hoc, per ventura, si los
prelats e grans clergues de la terra m’ho haguessen consellat». «Si ab
llur consell t’haguesses haüt en aquest fet —dix ell—, no hagueres
errat tant com has». «E per què no?», diguí jo. «Per tal —dix ell— com
per ventura t’hagueren donada manera com te devies haver sobre lo dit
fet, e molts remeis a llevar lo cisma». «E quina manera e remeis —diguí
jo— me podien ells donar? Fort ho voldria saber».
«La manera principal —dix ell—, entre moltes altres que n’hi ha e
a present no em cal dir, és aquesta: ço és que a un ne altre dels dits
vicaris no haguesses obeït ne lleixat respondre de la temporalitat de
l’Esgleia tro que ells se fossen concordats. E los remeis són: pus tant
n’eres anat avant, que treballasses e fesses ton poder que tu e los
altres prínceps del món vos concordàssets en suplicar als dits vicaris
que resignassen al papat per bé de la unió de l’Esgleia; e puis que es
faés nova elecció e que es llevàs de carrera per via de compromès o de
pura justícia, o que ambdosos se n’avenguessen en la millor e pus
expedient e pus presta manera que trobar se pogués. E si aquestes coses
los dits vicaris o algun d’ells no volguessen donar lloc o difugissen,
que fos proceït contra ells o aquell d’ells qui estaria en sa
pertinàcia, segons que dret ha ordonat. E per tal com res d’açò no has
fet, pertanys a mi per justícia, així com a amador del cisma, del qual
tu e los altres prínceps del món sóts estats nodridors; car los uns per
vostre propri interès e afecció desordonada, havets feta part ab papa
Clement, e los altres ab Urbà; e ab tant lo dit cisma ha meses raels
que no seran arrencades de gran temps».
«Falsament conclous —diguí jo—, car la manera e remeis dessús per
tu dits no eren necessaris per tal com, a mon juí, fort era raonable
que l’un dels dos elets fos vertader vicari. Car l’elecció d’Urbà o fo
bona o mala; si bona, ell fo vertader papa, e per consegüent sos
successors; si mala e per impressió, lladoncs vagà lo papat; e no
contrastant que tu dessús hages dit lo contrari, als cardinals qui la
dita elecció havien feta pertanyia de dret, e fo lícit e expedient,
elegir altra vegada de nou, així com faeren de fet, ço és Clement. Car
tota elecció feta per impressió és nul·la per disposició de dret.
Doncs, pus així és, a mi era necessari que la un creegués; si la un
havia a creure, e jo no era ben cert lo qual, era a mi llegut creure
aquell que ma consciència me dictàs ésser vertader. Com, doncs, a mi
aparegués Clement e sos succeïdors ésser legítims vicaris, sens culpa
són e digne de menor reprensió que si no obtemperàs a un ne a altre, o
no volgués obeir al vertader lloctinent de Jesucrist, lo qual era un
dels dessús dits».
Lladoncs mon adversari volgué replicar, e la Verge Maria,
manant-li que no parlàs, dix: «La qüestió que ací es mena sobre lo fet
del cisma ja és determenada, mas no es pot ací publicar a present. Tu,
malvat enemic d’humana natura, ést causa d’aquell, e de bona raó no
deus ésser oït en reprendre altre d’açò que tu ést ocasió». E girant-se
fort humilment vers lo seu gloriós Fill, suplicà-li que per
contemplació sua se volgués haver misericordiosament envers mi, qui
tostemps l’havia haüda en molt gran devoció, e per reverència sua,
creent fermament que la sua concepció era estada immaculada e neta de
tota taca de pecat original, havia ordenat e manat que d’aquella fos
feta perpetual festa solemne cascun any en los regnes que jo posseïa, e
inhibí que algú dins aquells no gosàs dir, disputar, sermonar ne
afermar lo contrari; de què molts altres prínceps terrenals havien pres
eximpli e manat semblants ordinacions ésser per llurs sotsmesos
inviolablement observades.
E encontinent nostre senyor Déu, admesa benignament la suplicació
dessús dita, ordonà que jo fos quiti de les penes d’infern, imposant al
Príncep dels mals espirits sobre açò silenci perpetual; e ab tal
condició, emperò, que soferint la pena que t’he dita dessús, jamai no
pogués intrar en la celestial glòria entrò que de la sua santa Esgleia
lo dit cisma fos radicalment extirpat, per tal que, per ma negligència,
l’havia lleixat créixer.
7 —Gran plaer he, senyor —diguí jo—, del bon estament en què sóts, e
sobiran desplaer del perill que passat havets; mas, pus en segur sóts
d’aconseguir paradís, no pot anar sinó bé. Emperò fort só meravellat
com per semblant cosa havets aconseguit gràcia tan gran, car l’Esgleia
de Déu no ha declarat encara si la dita concepció fo sens pecat
original o no, e aparria ésser lícit tenir aquella opinió que pus
plasent fos a cascú.
—Vers lo món —dix ell— ver és, mas vers Déu no és així. E no saps
tu que molta cosa és lícita que no és expedient? Totes coses dubitoses
són interpretadores a la millor part. Vergonya veda de fer sovent ço
que llei no prohibeix. Jatsia que l’Esgleia permeta tenir aquella
opinió que més plaurà a cascú de la dita concepció, per tal com los
doctors catòlics n’han tengudes diverses opinions, emperò la veritat és
que en la dita concepció no entrevenc pecat original. E sies cert que
les raons faents contra açò són covinentment fundades en raó natural;
mas nostre senyor Déu és sobre natura, lo qual de gràcia especial
volgué e ordonà que la dita concepció fos immaculada e exempta de tota
taca, e en aquella miraculosament obrà; car no era consonant a raó que
la vestedura que Ell se devia vestir fos de pecat ensutzeïda. Los
doctors qui han tengut la part contrària no han jutjat sobre açò sinó
tant com llur enteniment entenia; e si haguessen subjugat llur
enteniment a fe, hagueren creegut més que no entenien, e ab aquella
foren venguts al port de veritat; car sens creure impossible és ben
entendre ne venir a vera conclusió. No et pens, però, que per tenir
aquesta opinió sien damnats los doctors dessús dits que a bona intenció
la tengueren, e no és contra article de fe ne cuidaven errar. Bé,
emperò, és ver que aquells qui la vera opinió han tenguda e creeguda
fermament, a honor e reverència de la Mare del Fill de Déu són estats
diversament privilegiats en paradís, e han obtengut^ remissió de
llurs delictes e s’alegren contínuament entre los sants de
prerrogatives singulars.
8 —Si no us tornava en enuig, senyor —diguí jo—, gran plaer hauria,
pus vostre ésser m’havets dit, que em certificàssets què és dels altres
prínceps terrenals qui són passats d’aquest segle despuis que el cisma
començà.
—No n’ha entrat u en paradís —dix ell— despuis, ne n’hi entrarà
mentre durarà lo dit cisma.
—No vostre pare, senyor?
—No mon pare ne altre —respòs ell—, car així ho ha nostre senyor
ordonat. Bé és ver que mon pare, per tal com fo d’aquella creença que
jo fui de la dita concepció, no en sofer altra pena, sinó que ab
contínuu desig cobeja l’extirpació del dit cisma, sabent que mort
aquell, viurà en la glòria eternal ensems ab la senyora regina, ma
mare, que ell cordialment amava, la qual llong temps ha passat que obté
fort bon lloc entre los sants per semblant raó, jatsia que per moltes
virtuts de què fo en sa vida per gràcia divinal dotada, hagués merescut
prerrogativa singular.
—Per ma fe, senyor, açò és la millor nova que jo podia saber e de
què més se podia alegrar lo meu cor.
—Tu —dix ell— n’has gran raó, car en llur casa ést estat nodrit e
n’has rebuts molts benificis e honor.
—E vós, senyor —diguí jo—, no hi havets res afollat.
—Anem avant —dix ell—; no curem d’això. Jo t’he a dir encara,
si et recorda, per què són vengut en aquesta presó.
—Bé em recorda, senyor; mas tan gran plaer trobava en ço que
em deíets, especialment del senyor rei e de la senyora regina, pare e
mare vostres, que si totstemps me parlàssets d’aquesta matèria, no us
haguera demanat d’altra.
9 —Bé ho crec —dix ell—; mas dubte he que temps no em defallís a
açò que t’he a dir. Nostre senyor Déu, havent gran compassió de la tua
ànima, la qual era disposta a perdició perpetual, per tal com no
solament dubtaves, ans, seguint l’opinió d’Epicur, havies per clar
l’ànima morir qualque jorn ab lo cos (lo contrari de la qual cosa
dessús t’he fet atorgar) ha ordonat que jo vengués a tu per mostrar-te
clarament per experiència ço que per escriptures e inducció mia no
havies volgut saber ne creure. Tu saps bé quantes vegades ne parlest e
en disputest estretament ab mi mentre vivia, e jamai no et poguí induir
a creure-ho fermament, ans difugies ab evasions colorades, e a vegades
atorgaves ésser possible, a vegades ho posaves en gran dubte; e
finalment jo coneixia ben que en lo teu cor de dura pedra era esculpit
ab punta de diamant tot lo contrari. E si no fos per lo bon voler que
t’havia, per los agradables serveis a mi per tu fets e per tal com
esperava raonablement que et llunyaries d’aqueixa vana opinió, jo per
zel de justícia te n’haguera castigat. E vull que sàpies que per res
que tos enemics e perseguidors t’hagen imposat, tu no n’ést pres ne
n’hauràs mal, car net e sens culpa ést de tot; mas solament és en
aquesta presó per tal com nostre senyor Déu vol que vexació te do
enteniment, ab lo qual conegues lo defalliment que has, e per
consegüent, pervengut a coneixença de veritat, pusques induir los
secaços de la tua damnada opinió que aquella vullen desraïgar de llurs
coratges, per ço que no es perden e que aprés ta mort
aconseguesques paradís.
—Oh, senyor! —diguí jo—. E serets jamés sadoll de fer-me bones
obres? Ara atorg ésser difícil lleixar les coses acostumades. En vostra
vida totstemps fos liberal, munífic e propici a vostres servidors e
especialment a mi, e encara no us ne sabets estar. En què us puix jo
servir d’ací avant, senyor? Cert, no en res, car no freiturats d’alguna
cosa que jo sàpia ne puixa fer. Tothom de sana pensa pot conèixer que
l’amor que m’havets portada no era simulada ne ficta, ans partia de
pits sencer e clar, e que no era fundada en esperança de fer sos fets
de mi, sinó en sola caritat. No mereixia jo, senyor, tan gran gràcia
que vinguéssets a tan petit hom com jo són; mas no és res que amor no
gos assajar. Què us retribuiré, senyor, per aquestes coses? És res
possible?
10 Tu —dix ell— per mi d’ací avant no pots molt fer que em valla
o em noga. Ja t’he dit que en lo meu fet la sentència és donada e
passada en cosa jutjada. Jo estic bé, e jatsia que als defunts
aprofiten sovent les sufràgies dels vius, no fretur molt de res
possible a hòmens. Una cosa solament vull de tu: que res que a present
hages vist o oït no tengues celat a mos amics e servidors, car ultra lo
plaer que hauran de mon estament, los ne seguirà gran profit, e
especialment per tal com seran certs de moltes coses en què no solament
alguns d’ells dubten, mas la major part del hòmens, e signantment
ignorants, dels quals és gran multitud en lo món. E si en escrits ho
volies metre, ja se’n seguiria major profit en lo temps esdevenidor a
molts, de què hauries gran mèrit.
—Oh, senyor —diguí jo—. E de mi us trufats? E són bastant a
sostenir lo càrrec que als meus flacs muscles assajats imposar? Cuidats
que no em conega? Per ignorant que sia, no ignor que la mia força és
poca e l’enginy curt e la memòria fluixa.
—Si manament meu —dix ell— ha lloc en tu així com solia, jo t’ho
man; e si no, prec-te e t’amonest que a mon vot no dons repulsa. Lo teu
saber és suficient a açò, si lo no voler-ho no l’empatxa.
—Senyor —diguí jo—, de bon grat compliré vostre manament tant com
en mi serà, D’una cosa, però, són fort meravellat: que no m’havets feta
menció de la senyora regina dona Violant, ne de vostra filla, les quals
devíets, a mon juí, preposar a tots vostres amics e servidors.
Havets-ho fet deliberadament, o per oblit?
11 —Ab deliberació —dix ell— ho he fet, per provar si has a les mies
coses aquella amor que solies. Pensava’m que ab la fortuna se fos
mudada l’afecció que els mostraves en ma vida corporal; mas ara veig lo
contrari. Impossible és donar a oblit açò que hom ferventment ama.
Singular càrrec te do de revelar-ho tot a aquelles, car gran consolació
n’hauran, a les quals jo volenterosament fóra aparegut, així com són
ara a tu, si per nostre senyor Déu fos ordonat; mas pus no li ha
plagut, no s’hi pot àls fer. Digues a la regina que persever en lo bon
propòsit que ha de servir Déu e pregar per mi, jatsia no em facen gran
freitura sos precs ni d’altres; e que ab diligent cura tenga aprop ma
filla e sua, car la innocència e virtuts d’aquella són molt plasents a
nostre senyor Déu, de la qual eixirà...
E tantost lo prom ab la barba llonga féu-li senyal ab lo bastó que
callàs; e ell dites aquestes paraules, estroncadament cessà de
parlar.
—Senyor —diguí jo—, en gran sospita e perplexitat m’havets posat,
com no m’havets acabat ço que em començàvets a dir. Suplic-vos que me’n
deslliurets.
—No m’és llegut —dix ell.
—Com no, senyor? E qui us ho veda?
—Hages cura del present —dix ell— e lleixa l’esdevenidor. Ço que
nostre senyor Déu ha ordonat, necessari és que es complesca, e no és
llegut als hòmens saber-ho.
—Doncs, per què m’ho començàvets a dir, senyor?
—Lleixa estar aqueixes demandes que no han fruit ne fan res —dix
ell—, e veges si havem àls a fer. No perdam temps.
—Suplic-vos, doncs, senyor, pus no s’hi pot àls fer, que em
vullats dir qui són aquests dos hòmens qui us acompanyen, car gran
desig he de saber-ho, e especialment d’aqueix prohom qui tan gran
autoritat se dóna. Per ma fe, massa és per ell, a mon juí, que us haja
manat o fet senyal que callàssets.
12 —Tu —dix ell— te mets en carrer qui no ha eixida. Lleixa anar
l’aigua per lo riu, que abans que ens partiscam, si subtilment hi
volràs especular, coneixeràs gran part del misteri que hi està amagat;
però no et faça cura de publicar aquell quan lo sabràs, car risc de
gran perill te’n seguiria e de poc profit a present. Aquests dos
hòmens que veus ací són estats mentre vivien, fort savis hòmens, de la
saviesa emperò mundanal, e foren gentils. La u dels quals, ço és lo
jove que veus ab la rota en la mà, hac nom Orfeu; e lo prohom, ab la
barba llonga hac nom Tirèsies. La raó per què m’acompanyen ja la t’he
dita dessús. Llurs fets bé em pens que no els ignores, car covinent
historial ést, si doncs no ho has lliurat a oblit despuis que jo
desemparé lo cos.
—Bé és consonant a raó, senyor, que ho haja oblidat, posat que ho
sabés: tan gran diversitat de cogitacions ha torbat e combatut lo meu
enteniment despuis que vós passàs d’aquesta vida. A la veritat, senyor,
no em recorda que jamai haja llest d’ells; bé n’he oït parlar e fort
poc; e nulltemps, sinó llurs noms nuus e sols, res d’ells e de llurs
fets vénc a ma coneixença.
—Sí has, sens falla —dix ell—, mas no et recorda, e no és
meravella. Ara escolta bé, car jo vull, per tal que mills sies instruït
de llurs fets, que cascú d’ells los te recit.
E girant-se vers ells, pregà’ls que satisfessen a son voler. E per
aquells fou respost encontinent que de bon grat li’n complaurien.