Per a qui vulgui seguir el curs *A Brief History of Humankind* (Una breu història de la humanitat), aquí resumeixo *El descobriment de la ignorància*, primera part del quart gran tema: la revolució científica.
Durant els últims 500 anys s’ha fet molts avenços científics que han canviat la percepció del món i, de retruc, comportaments socials: ordinadors, vacunes, bombes, avions…Si agaféssim a una personeta del segle XV i la portéssim al 2013, probablement pensaria que ha arribat a algún lloc però no a la Terra perquè no reconeixeria el món com a propi pels grans avenços tecnològics. Probablement, pensaria que és cosa de bruixeria…
Per entendre la revolució científica no n’hi ha prou en saber de ciència: també hem de parar atenció a la política i l’economia.
Una cosa que no és nova en el camp de la ciència és que el fet que els humans hagin volgut saber com funciona l’univers. La ciència moderna, que arrenca fa uns 500 anys, difereix de l’antiga en tres aspectes:
No es tracta d’una revolució científica sinó del descobriment de la ignorància. L’antiga ciència admitia dos tipus d’ignorància:
a) Una persona comú que no sap una cosa, li pregunta a una altra persona que sigui més sàvia. En aquest sentit, un pagès del segle XV, si volia saber els orígens de l’espècie humana, el cristianisme li deia que Déu l’havia creat a la seva imatge i semblança. Només havia de preguntar a un sacerdot.
b) En general, els humans no tenim que preocupar-nos per coses que “no són importants”. Si un pagès hagués volgut com posen els ous les aranyes, diguem que es considera que és una cosa irrellevant per a la prosperitat de la humanitat. Si fos rellevant, sortiria als llibres sagrats.
Admitint la ignorància es comença a cercar nou coneixement: s’observa els fenòmens empíricament i recol·lectant-les en dades matemàtiques. Les noves observacions usen les matemàtiques i no les històries per explicar els aconteixements: ni la Bíblia ni l’Alcorà donen explicacions matemàtiques.
El coneixement, doncs, era d’una altra naturalesa: s’admet i no es qüestiona. Per contra, la ciència moderna, usa dades per explicar i predir els mecanismes de la natura, sigui en el camp de la física o de la psicologia. Antigament, a l’Europa medieval no s’estudiaven les matemàtiques, que es consideraven esotèriques. S’estudiava lògica, gramàtica i retòrica. Amb el temps, però, veient que era una ciència més exacta, es van començar a desenvolupar a partir del canvi d’actitud de la ciència moderna.
La ciència ens dóna immensos nous poders com crear bombes nuclears o nova tecnologia. L’objectiu real de la ciència moderna és el poder i no el coneixement. La tecnologia és impossible sense ciència tot i es confonen les dues des de fa 200 anys.
Si antigament els més poderosos han creat i mantingut espais de coneixement com universitats o monestirs ha estat per preservar l’antiga tradició de coneixement i seguir al poder; i no per desenvolupar la tecnologia, ja que, a l’època, s’establia poca connexió entre ciència i tecnologia. Els exèrcits, per exemple, fins a l’arribada de l’era moderna, es basaven en l’estratègia i no en la tecnologia.
Per exemple, tecnològicament, no podem dir que els romans tinguéssin una tecnologia superior als seus rivals. Fins a l’era moderna, doncs, les victòries eren fruit de l’organització i la disciplina; i no de la superioriat tecnològica. La ciència no era vista com una cosa que pot donar nous poders i, a més, pensaven que tots els grans descobriments ja havien tingut lloc…Tot allò que era important pel món, creien que ja havia estat descobert. En general, la gent no pensava en la moderna idea de progrés.
La ciència moderna, doncs, afirma que hi ha moltes coses que encara no sabem i que el nou coneixement pot portar a tenir més poder i revolucionar el món a tos nivells: ciència, política, cultura, economia.
Els avenços científics ens demostren que podem adquirir nous coneixements per canviar la història de la humanitat. Si els déus no han pogut abolir la pobresa, potser amb els avenços científics i nova tecnologia, sigui possible. Allò que no han pogut solucionar els déus, potser ho podem solucionar els humans mitjançant l’adquisició de nou coneixement.
La pobresa social és relativa: uns tenen molt i altres poc o res, però això també pot canviar perquè és qüestió d’oportunitats que els rics tenen i els pobres no.
La pobresa biològica depen de nombre de calories que les persones necessiten per viure i molts moren. És la mort inevitable?
Al text del Gilgamesh veiem com el príncep valent passa la vida buscant una solució a la mort. L’ensenyança del Gilgamesh és que la mort és inevitable i ens ha d’arribar a tots.
Avui, però, la ciència moderna no ho té tant clar i és vista com un problema tècnic per resoldre. Perquè morim? No per què ho diguin els déus sinó per problemes “tècnics”: bactèries, virus, atacs de cor…
Avui ja no s’investiga el per què de la mort sinó com funciona el cos i com podem solventar problemes amb cures per a totes les enfermetats per desafiar la mort.
El Cristianisme i l’Islam sí que tenen una política respecte què passa quan morim, però no el socialisme o el capitalisme. L’únic sistema que té en compte aquest pensar després de la mort és el nacionalisme, que promet que, si mors per la nació, seguiràs viu a la memòria dels demés però no té unes instruccions clares com el Cristianisme i l’Islam.
Per avançar en ciència s’ha de tenir recursos econòmics i suport polític.
La ciència explica allò que existeix al món, com funciona i com pot ser en el futur però no té pretensions ètiques: què és bo, què és més important, què és ètic ni com hauria una cosa hauria de ser. Si una investigació pot tenir fruits econòmics, s’hi inverteix sinó no.
No es tracta de millorar les condicions humanes o animals pròpiament sinó en què millora l’economia. La ciència no estableix prioritat pels projectes més importants per a la humanitat sinó el que és més econòmicament viable.