La Felicitat segons Spinoza. Per Maite Larrauri-Max. Tàndem Edicions.
“Amb només 24 anys havia estat expulsat de la Sinagoga d’Amsterdam per mantenir opinions que no s’adeien amb l’hebraisme oficial i, impel•lit per aquesta excomunió, un jueu l’havia agredit a l’eixida d’un teatre. Quan Spinoza va morir de tuberculosi a l’edat de 45 anys, encara conservava l’abric que vestia aquell dia, amb l’esquinçall produït pel ganivet d’aquell fanàtic.”
“A pesar de la seua cautela, Spinoza no va poder evitar ser objecte d’atacs verbals, alguns dels quals resultaries divertits si ometem l’amenaça que contenen: “aquest hebreu protestant” o, millor encara, “aquest impúdic hebreu ateu” (…) I resulta paradoxal a més d’erroni pensar que Spinoza és un filòsof ateu quan, en realitat, rebutja el materialisme vulgar dels seus contemporanis ateus i quan, a més a més, Déu està present de forma aclaparadora en tots el seus textos.”
“Spinoza critica el Déu transcendent del cristianisme i del judaisme. I no només per estar fora del món sinó per haver estat inventat a imatge i semblança dels humans.”
“…Així seguiran infatigables fins trobar-hi una explicació. Finalment, apel•laran a la voluntat divina que és, segons Spinoza, el refugi dels ignorants.”
“Spinoza ens diu que la natura és Déu en tant que per Déu entenem “l’infinit goig d’existir”.
“La seua excomunió, que li va impedir continuar guanyant-se la vida com a mercader en el negoci familiar, el va portar a aprendre un ofici. Spinoza es va convertir en òptic.”
“Spinoza observa amb atenció les passions per tal d’aprendre allò que impulsa els humans a odiar-se i a arrossegar vides tan infelices.”
Després de rebutjar la càtedra a la Universitat de Heidelberg:
“En l’Ethica diu que, en la mesura del possible, cal evitar acceptar regals dels ignorants perquè ells esperen a canvi rebre altres tants beneficis, però aquell que és lliure no coincideix amb l’ignorant a l’hora de jutjar què és, en realitat, un benefici.”
“Spinoza se situa en la tradició d`aquells que no consideren la filosofia com una doctrina, sinó com una forma de viure, com una pràctica, com una invitació a millorar l’existència.”
“El moralista es mostra tan crític que sembla una persona per damunt de la resta, quan allò cert és que la seua actitud de menyspreu o de sarcasme no revela més que la seua enveja, la seva supèrbia i la seua impotència. (…) Spinoza cita una frase de Ciceró: “Fins i tot els filòsofs signen amb els seus noms els llibres que escriuen recomanant el rebuig a la glòria”.
“Nietzsche qualificava Spinoza com a “metge de la civilització”
“Quan el meu cos es troba amb un altre cos o em fa bé o em fa mal: si les relacions característiques de l’altre cos s’harmonitzen amb el meu perquè són velociats o ritmes coindents, el resultat és una composició. Quan pel contrari, l’encontre es produeix amb un cos que no em convé, actua com un verí, descompon les meues parts i m’afebleix, perquè he d’invertir energia i temps en expulsar-lo, i la força aplicada a conjurar el cos enemic és una força perduda. El meu cos creix en el primer supòsit; minva en el segon.”
“Estimem allò que ens genera alegria i odiem allò que ens genera tristesa.”
“Sinó volem viure capcinejats per l’atzar, haurem d’intentar organitzar els encontres, afavorir aquells que ens generen alegria i apartar aquells que ens generen tristesa.”
“Cada ésser humà, cada essència, realitza la seua pròpia perfecció més enllà d’un model únic, i són aquelles accions que el porten a realizar la seua essència singular les que són virtuoses.”
“Spinoza anomenarà “noció comuna” allò que vincula dos cossos.”
“Les tristeses mai no són bones, no ens ajuden a entendre res.”
“L’excés és una descompensació, perquè significa reduir totes les parts extensives del cos a una de sola. Succeeix amb les passions alegres i amb les tristes: totes tendeixen a l’excés.”
“Un segon pas envers un coneixement més vertader consisteix a acumular el màxim d’alegries possible i arribar així a desenvolupar l’única alegria que mai no és excessiva: la hilaritas o el bon humor. Spinoza troba que el bon humor és una passió alegre molt especial la peculiaritat de la qual és que afecta igualment totes les parts del cos. Per tal motiu, aquesta passió no és nociva per molt immoderada que siga. (…) Abunden les persones que en molts moments de la vida estan contentes, però és molt més difícil trobar persones a qui no se’ls puga tòrcer a la mínima ocasió el bon humor amb què potser s’han alçat del llit. (…) L’excés d’alegria no solament no és perjudicial, sinó que constitueix, segons Spinoza, l’antesala d’una transformació activa de les situacions.”