LLIBRE IV
1 Trist jo lladoncs e desconhortat, no en altra manera que el
llaurador quan vol segar lo blat e troba l’espiga buida, aprés que
haguí pensat un poc, diguí:
—Si fortuna havia de mi prou jugat, bé li estaria que es mudàs en
altra part, e que em lleixàs.
—E com! —respòs Tirèsies—. Clames-te de fortuna?
—Bé n’he raó —diguí jo—; e si dissimular no ho vols, així ho creus
tu, qui veus com són enganat en l’esperança que havia; si ver és, però,
ço que dit has de dones.
—Ço que dit he és ver —dix ell—, e no crec pas que et deges clamar
de fortuna, si doncs no te’n clames per tal com així s’és haüda
favorablement vers tu en haver gràcia de fembres; car millor gràcia
t’haguera feta si en oi d’aquelles t’hagués constituït. E si vols que
pus pròpiament parlem, no et clams de fortuna, mas de tu mateix. No
t’ha forçat fortuna d’amar ne d’avorrir, car no és ofici seu ne ha
senyoria alguna en les coses que estan en llibertat d’arbitre. Saps qui
te n’ha forçat? No àls sinó la tua bestialitat, que lleixada la raó, ha
seguit lo desordonat voler. Riqueses, potències, dignitats e semblants
coses dóna fortuna, e tol-les com li plau; mas elecció d’amar o
d’avorrir, obrar bé o mal, voler o no voler, en franc arbitre està, e
en la mà de cascú és que n’ús a son pler. Veges, doncs, de què et deus
clamar.
—Cert, de mi mateix —diguí jo—, si errat he, ço que no atorg; e
coneixeràs-ho bé, si m’escoltes. Si fortuna hagués la culpa, jo no
haguera cura d’excusar aquella, car mal ne són content per moltes
deplasents obres que m’ha procurat. Mas pus a mi toca principalment,
tant com poré m’esforçaré a sostenir e defendre la mia elecció ésser
raonable e bona, e, per consegüent, no haver errat. Si he bé concebut
tot ço que m’has dit, tu has malparlat primerament de dones en general,
puis en particular. Ço que m’has dit en general, entens-ho haver dit de
totes?
—No jo —dix ell—, mas de tan gran part d’aquelles que entén que
fort poques en nombre ne sien exemptes.
—E dels hòmens —diguí jo—, què te’n sembla, abans que pus avant
proceescam?
—Que dir hi ha —dix ell— en alguns. Mas lleixem-ho anar a present,
car no hi ha comparació.
—Lleixar anar? —responguí jo—. Guardat ne seràs! Si no et
responia a les objeccions que m’has fetes, la sentència perdria
justament. O si així ho vols, digues lo contrari, e callaré.
—No m’estaria bé —dix ell— mentir deliberadament.
—Pijor estaria a mi —diguí jo— no defendre veritat, majorment que
hi puixa entrevenir culpa mia.
—Pus així és —dix ell—, naveg cascú ab son vent.
—A fer covendrà —responguí jo—, car a diverses térmens anam.
—Via, doncs —dix ell—, vejam què et va per lo cor.
2 —Tu has dit lo pijor que has pogut de dones —responguí jo—; e per
les bones obres que m’han fetes vull-les excusar tant com poré, en dues
maneres principalment: l’una, dient lo bé que és en elles, e en temps
passat n’és esdevengut en lo món; l’altra, mostrant-te lo mal que
comunament és en los hòmens, parlant però tota vegada ab reverència e
benvolença d’aquells e sens llur injúria. La qual cosa serà gran
excusació d’elles, car si los hòmens són viciosos (qui deurien més usar
de raó e llunyar-se més de mal que les dones, qui no han tanta
perfecció com ells), no és meravella si aquelles fan errades, posat que
algunes ne facen, ço que no crec.
Tu saps bé que, per lo pecat de nostre primer pare Adam, tota
humana natura per justícia mereixia, e encorria de fet, pena infernal.
E no ignores que per una sola fembra és estada reemuda, la qual per la
humilitat e excel·lència de virtuts que hagué sobre totes quantes
foren, són e seran, meresqué ésser Mare del Fill de Déu. Si altra llaor
no donava a natura femenina, prou te deuria bastar, car aquesta sola
prerrogativa aparria que la faça digna de major reverència e honor que
jamai meresqués ni aconseguís hom del món. Diràs per ventura que major
la meresqué e aconseguí Jesucrist, qui fo hom. E dic que ver és, mas
aqueix no era hom solament, ans era Déu vestit de vestedura humana ab
ànima racional; e si fos estat purament hom, haguera lloc la tua
objecció. Mas digues-me’n un altre qui sia estat pur hom e egual ab
ella en honor, e callaré.
—Cert, no porria —dix ell—, atorg-te que dius gran veritat. Mas
ben saps tu que aqueixa (la qual hagués plagut a Déu que per ma
salvació fos venguda abans de mon temps en lo món) és estada un sol
fènix en virtuts e en santa vida; e una flor no fa primavera. Si
d’altres ne saps semblants, digues-les, que volenterosament t’oiré.
—No són tan foll —responguí jo— que em pens que de semblants ne
pogués trobar hom. Mas si et vols, diré-te’n de tals que en actes
virtuosos e de gran valor, saber e enginy, són estades eguals o per
ventura sobrepujants qualsevulla hom qui sia estat de la creació del
món tro a mon temps, de què mereixen gran honor, atès majorment que
elles ab llur indústria hagen aconseguit ço que natura no els ha donat.
—Bé em plaurà —respòs ell—, solament per veure quin enginy hauràs
en saber defendre ço que has emparat. E sies cert que tu poràs assats
daurar, mas no hic metràs estany per argent.
3 —Via —diguí jo—, lleixam trufes. Si diré ver o no, les escriptures
dels aprovats antics ne produesc en testimonis. E vull que sàpies que
jo he per cert que major afany hauré de lleixar-me que de començar dir
bé de dones.
No em recorda jamai haver llest algun hom ésser estat pus ardit e
virtuós en armes que Orítia, regina d’Amazònia, a la qual Euristeu, rei
de Grècia, tramès aquell Hèrcules, qui nulltemps fou vençut, manant-li
així com a cosa impossible, per raó del molt gran ardiment que ella
havia, que li llevàs les armes. Ne que Semíramis, regina dels
assirians, la qual no solament regnà per molt temps, ans vencent los
indians e etíops, cresqué e dilatà son regne e edificà Babilònia e la
cinyí d’ample mur. Noresmenys, com un jorn ella, estant en la sua
cambra pentinant son cap, e oís dir que Babilònia havia rebel·lat,
tressada l’una part dels cabells tan solament e l’altra part escampada
e encara no composta, preses les armes, assetjà la dita ciutat, la qual
a si mateixa subjugà, abans que del tot hagués acabat tressar l’altra
part dels cabells. En memòria de la qual cosa fo feta una gran estàtua
femenina de metall, posada en Babilònia en lloc alt, ab l’una part dels
cabells solta e ab l’altra tressada. Tamiris, reina d’Escítia, no fo de
menor coratge; la qual, en venjança de la mort de son fill e consolació
sua, matà batallant aquell famós e molt temut Cirus, rei d’Àsia, ab
dos-cents mília persans. Puis, tolt lo cap del dit rei, mès-lo en un
odre plen de la sang dels seus, dient: «Aital sepultura mereixs: sang
has desijada e de sang te sadollaràs».
Què et diré de Zenòbia, qui s’intitulava regina d’Orient? Llonga
és la història, la conclusió de la qual, però, és aquesta. Aprés molts
insignes fets seus e dignes de memòria, ella esvaí terriblement
l’imperi romà, e Aurelià, príncep dels romans, batallant ab ella, la
temé molt; e aprés que l’hagué domdada, se’n gloriejà tant com si
hagués vençut lo major e pus victoriós príncep del món. Qui és, qui res
de bé sàpia, que ignor los actes virtuosos de Pentesilea en Troia e de
Camil·la en Itàlia, e de moltes altres dones, que en Âfrica,
Lacedemònia, Alemanya e altres parts del món han batallat pus
animosament que els hòmens? Clarament ho reciten les històries.
Qui pot negar que Minerva sia estada trobadora de diverses arts e
que en Grècia haja sobrepujat tots los hòmens ab son enginy? E que Isis
haja donat les primeres lletres als egipcians, e Carmenta, mare
d’Evandre als llatins? E que Safo, donzella grega, haja dictat llibres
dignes d’ésser acomparats als enginys dels grans poetes? E que Proba,
muller d’Adelf, experta en grec e llatí e altres llengatges, haja
ordonats notables llibres tractants de la creació del món e de
l’adveniment de Jesucrist? E que les sibil·les (les quals, segons que
diu Marc Varró, són estades deu en nombre, fembres notables e de
diverses nacions e edats) hagen profetat de l’adveniment dessús dit?
Qui pot dir de l’amor conjugal que Hipsicratea hagué a son marit
Mitridates, rei de Pont, la qual no solament seguí aquell en la llonga
e dubtosa guerra que hagué ab los romans, ans aprés que fou vençut e
desemparat per los seus, jamai no es partí d’ell, seguint-lo ab cavall
e armes, lleixat l’hàbit femení e oblidada la sua gran bellesa e
delicament? E aquella que Pòrcia, filla de Cató, hagué a Brut, marit
seu, la qual encontinent que sabé la mort d’aquell, per tal com no
havia prest ferre ab què es matàs, cobejant seguir l’espirit del dit
Brut, begué carbons foguejants e morí? No fo menor, a mon juí, aquella
que Júlia, filla de Juli Cèsar, hagué a Pompeu, marit seu, que veent la
vestedura d’aquell un poc sangonosa e cuidant que ell, lo qual lladoncs
no era en casa, fos mort, encontinent avortí un fill que portava en son
ventre, e, esclatant, morí. Bé fo cordial e memorable l’amor que
Artemísia, regina, hagué a Mausol, marit seu, la qual, aprés que ell
fou mort e li hagué celebrades solemnes exèquies, lo féu polvoritzar e
el beegué, mostrant que ella volia ésser sepulcre d’ell.
4 Què t’apar d’Emília, muller del primer Escipió Africà, que com son
marit adulteràs ab una sua cativa, nulltemps ho volc descobrir, per tal
que no el difamàs, ans tantost que el dit Escipió fo mort, ella li donà
llibertat e marit? E de Túria, muller de Quint Lucreci, que com fo
condemnat corporalment, ella ab gran perill de sa persona, l’amagà en
son llit e l’estorcé de mort? E de Sulpícia que, com Lèntul, marit seu,
fos exillat en Sicília, ella, vestida pobrament e desfressada, contra
voler de sa mare, que diligentment la guardava, anà secretament ab dues
serventes e atretants catius, tenir exill ab son marit?
Qui és que no haja oït com en Lacedemònia les mullers d’alguns
presos e condemnats a mort, per tal que poguessen estorçre llurs
marits, entrassen de nits en la presó per excusa de prendre llur
comiat; puis, despullades les vestidures, faeren-les vestir als dits
marits llurs, los quals fenyents espècie de dolor, ab los caps coberts
eixiren de la presó e fugiren, e les dites mullers d’ells romangueren
en la presó posant-se al perill que los dits marits devien passar?
Bé pens que et recorda d’aquella mesquina mare, per crim capital
per lo pretor a mort condemnada en lo carçre, e per compassió de son
execudor, per tal que aquí famejant morís, reservada; com sa filla, la
qual algunes vegades l’entrava vesitar, jatsia fos ben amonestada e
sol·licitada ab gran pena per lo dit execudor que no li metés dins
alguna vianda ne res ab què pogués sa vida allongar, no contrastant lo
dit manament, veient que en altra manera no li podia ajudar, la sostenc
amb la llet de les sues mamelles per gran temps, entrò que fou
sabut per les guardes del dit càrcer, qui publicants açò al dit
pretor, obtengueren a aquelles per aquesta novitat remissió graciosa.
Semblantment usà una altra dona, apellada Ruis, en son pare Simon, fort
vell, condemnat a semblant mort, lo qual ella secretament tenc, en un
altre càrcer, entre los braços alletant-lo així com si fos petit
infant, per alguns dies, entrò que fo descobert; per la qual raó lo dit
Simon e ella relaxació semblant obtengueren.
No es pot dir que en Àsia dones no hagen edificades ciutats
notables, e que gran part d’Àsia e Europa no sia estada subjugada per
elles. L’imperi de Cartago, per virtut d’aquella vídua Dido fo fundat.
Âsia e Europa encara serven los noms de les dones que en aquelles per
actes magnífics florien. E no puc pensar que sens gran misteri haja
noms femenins la major part de les províncies e de les plus insignes
ciutats del món, entre les quals la nostra notable ciutat de Barcelona
és col·locada.
5 No puix callar aquell rigorós exemplar de castedat, Lucrècia, la
qual aprés que hagué descobert a son marit Col·latí e a son pare,
parents e amics, que Sext, fill de Tarquini, l’havia per força
carnalment coneguda, se mès un coltell per lo ventre davant ells; e
volent mostrar a les dones forçades, jatsia castes de cor, què devien
fer, foragità l’espirit. Pus meravellador és que lloador, però, e
esquivador és entre nosaltres cristians ço que féu, car punint lo pecat
estrany en lo seu cos, matà aquell. Vosaltres, gentils, ho havets
lloat, car acostumat ho havíets, quan vos plaïa.
No fou menor ni menys cautelosa guardiana de la sua castedat Hipo,
fembra grega fort bella, la qual, com fos presa per enemics en una nau,
e veés que la sua castedat no podia conservar sinó per mort, se gità en
la mar, e morí.
De Clèlia, verge romana, volria parlar, mas dubte he que ho puixa
explicar dignament. La qual, com ensems ab altres vèrgens fos donada
per rehenes a Porsenna, rei dels toscans, qui tenia assetjada Roma, una
nit ab ses companyones se n’anà vers lo riu de Tíber, e pujant en un
cavall que trobà, passà aquelles nedant a Roma per lo dit riu, lo qual
era fort pregon e ample, e restituí-les a llurs amics; per virtut de la
qual meravellat, Porsenna se llevà del setge encontinent. E en
testimoni d’açò és l’estàtua d’una donzella cavalcant, que fou posada a
memòria sua en la via Sacra, en Roma.
Qui pot dir que major paciència e fortitud de coratge haja haüt
algú en ses adversitats que Cornèlia, filla d’Escipió Africà, mare dels
Gracs, la qual, com se veés davant morts dotze fills (alguns per
malaltia e los altres ab ferre per avolot popular, e gitats en lo
riu de Tíber), no pogué ésser induïda per los plors, crits e sospirs de
les dones qui li estaven entorn plorant que atorgàs ella ésser mesquina
per la pèrdua que feta havia, ans deïa que era una de les pus
benaventurades fembres del món, com havia concebuts aitals fills? Cert,
a mon juí, digna fo ésser estada mare d’aquells, e indigna d’haver-los
perduts.
La paciència, fortitud e amor conjugal de Griselda, la història de
la qual fo per mi de llatí en nostre vulgar transportada, callaré, car
tant és notòria, que ja la reciten, per enganar les nits les velles
com filen en hivern entorn del foc.
De Sara, Rebeca, Raquel, Judit, Ester, Rut e altres del temps de
circumcisió, noresmenys de moltes santes dones, verges, vídues e
continents, del temps de Jesucrist ençà, si te’n volia dir ço que n’és
estat, no em bastaria temps, posat que visqués tant com Matusalem.
Emperò, si no t’enuig, parlaré’t breument d’algunes de nostre temps, la
virtut de les quals me força parlar pus prolixament que no cuidava.
6 Qui et poria suficientment dir l’honestedat gran e maturitat de la
regina de Pedralbes, muller del rei en Jaume d’Aragó, la qual, vivent
aquell, fou molt graciosa e contínua intercessora tots temps per sos
pobles, jamés no girà los ulls a coses deshonestes, la sua almoina null
temps no fo denegada als pobres, e aprés la mort del dit rei acabà lo
monestir de Pedralbes, que en vida d’aquell havia començat, en lo qual
honestament morí e finí sos dies?
Qui et poria assats exprimir la gran saviesa e diligència e madur
consell que mostrà en la guerra de Castella la regina dona Elionor
d’Aragó, mare de mon senyor qui ací és, la qual, segons que has oït, és
ja en glòria eternal? Notori és a tothom, que si no fos per sa
indústria e esforç, tot lo regne fóra perdut; car lo senyor rei, son
marit, ocupat lladoncs en la frontera per resistir a sos enemics, no
podia entendre en les altres coses necessàries a la guerra, les quals
ella sobre força humanal suplí. La punició dels tirans e rebel·les de
Sicília, feta per lo senyor rei en Martí, ara regnant, ella en sa vida
la sembrà; lo dit senyor rei per gràcia divinal l’ha collida e portada
a desijada fi e deguda conclusió. Bé féu la mort quan la llunyà
d’aquest regne temporal, pus fo ocasió que en lo celestial fos
encontinent translladada.
Qui et poria explicar la gran animositat que la regina dona
Elionor de Xipre hagué en lo gran perill al qual per sa honor
deliberadament exposà la sua persona en la venjança que féu de la mort
del rei En Pere, marit seu, per sos frares e vassalls prodicionalment
perpetrada?
Qui et poria dar entenent la fortalesa de cor e esforç e gran
paciència de la regina dona Sibil·la d’Aragó, e lo gran saber e bon
enteniment que ha? Moltes vegades me són meravellat de nostre senyor
Déu, com tan virtuós espirit ajustà a cos femení, car digne fóra
d’Escipió.
Qui et poria dir, a ésser suficient relador, de les virtuts de la
regina dona Violant, muller de mon senyor, qui ací és? No m’hi tinc per
bastant, però diré-te’n breument (per no tenir temps) ço que poré.
Natura femenina és naturalment a avarícia inclinada, e aquesta, contra
natura, és estada la pus liberal que haja llest ne oït, que em record.
Busa cannesa, Quint Fabi Màxim e Gílias, qui a mon juí foren
superlativament liberals, són estats avariciosos en esguard d’ella. La
sua casa és estada, e és encara, temple de liberalitat, e molt pus
ocupada en donar que en reebre. De subtilitat singular, d’entendre, de
comprendre, de gosar emprendre grans fets, no pens que persona del món
vivent li’n port avantatge; e jo deig-ho saber entre los altres, qui de
mon flac poder l’he servida llongament. Si oiràs parlar d’amor, d’ací
avant, conjugal e d’aquesta no et serà feta singular menció, no hages
per bon historial ni disert aquell qui en parlarà, car sàpies que
poques en nombre són a ella estades eguals.
7 Clara coneixença he que molt són estat prolix en mes paraules; e
per tal, jatsia que moltes altres virtuoses m’ocórreguen, conclouré
breument en la regina dona Maria, ara regnant, no gens per tal que ella
meresca ésser darrera per menoritat de virtuts, mas per dar-li’n
avantatge e honor. Ella serà la clau que tancarà l’obra, e lo signe
posat a la fi del rescrit e lo segell autoritzant complidament
aquell. Tantes són les virtuts de què la poria dignament lloar, que no
sé on començ; però per tal com darrerament he feta menció de conjugal
amor, vull-hi ajustar ço que hi fall. Alguns poetes fan gran festa
de la cordial amor que Penèlope hagué a Ulisses, marit seu, per tal com
en sa llonga absència no l’oblidà, dient que null temps prendria altre
marit, posat que el seu jamai no tornàs, car muller d’Ulisses volia
morir. Assats li mostrà gran amor a mon juí; mas sens comparació fo
molt més aquella que la propdita reïna mostrà haver al senyor rei, car
no solament li recordà contínuament d’ell mentre trigà per llong temps
subjugar, ab extrems perills de sa persona, lo regne de Sicília, e
l’esperà mig vídua e, segons comuna opinió, ab temorosa esperança de no
veure’l jamai; ans per sostenir e socórrer a aquell, vené tot quant
havia e li tramès gran esforç de gent d’armes e molta moneda, romanent
ella e vivent (considerat son estament) ab gran inòpia e freitura.
Sovent me són meravellat, e encara no me’n puix lleixar, de la
gran paciència que hagué, aprés que fou pujada a reginal dignitat, en
soferir que diguessen alguns atrevits denant la sua celsitud, quan no
els volia complaure en açò que injustament li demanaven: «Encara no
sabets si sóts regina». Oh paraules dignes de les orelles de Neró! Oh
terra sorda e injusta! Com no els absorbist, així com Datan e Abirom,
qui per semblant delicte foren per juí divinal així condemnats?
Ab quanta maturitat penses que s’hagués ella en gitar de la terra,
en absència del senyor rei, lo comte de Foix, qui hostilment hic era
entrat, acompanyat de molts potents lladres, al·legant haver dret en lo
regne, en lo qual n’havia tant com tu? La nostra gent d’armes diu que
els hic gità, cuidant donar entenent que són estats altre Fabi Màxim,
qui vencé més batalles per Roma no batallant, que altres combatent los
enemics. Sàpies certament (e dic grosseria, car per tal com ést
espirit, mills ho saps que jo) altre no els hic gità sinó la saviesa e
indústria e bons tractaments de la dita senyora, que ab los grans
preparatoris que féu, ajudants en açò la nostra insigne ciutat de
Barcelona e Aragó, los espantà e els féu fugir, així com lo lleó lo
cervo e el grifaut la grua.
No puix estar que no diga una assenyalada obra, de recordació
digna, que ha feta durant aquesta nostra persecució; e faré fi a açò.
Tot quant ella hagués volgut demanar, li fóra estat atorgat per nostres
enemics e perseguidors, si volgués haver donat lloc que la verga dels
pecadors fos gitada sobre l’esquena dels justs, e que ens poguessen
haver jutjat a llur plaer; mas ella elegí abans, faent justícia,
freturar, que, nafrant aquella, aconseguir ço que fóra estat verí a la
consciència sua. Veges, doncs, e considera bé si dones mereixen gran
honor, e si has parlat massa generalment d’elles.
8 Lladoncs ell se pres a riure un poc, dient:
—Tot quant ben sabies en fembres has dit, e tu ara cuides-les
haver lloades. E no saps què t’has fet, car tant és lo mal qui en elles
és, que el bé que n’has dit és tan poc, que no és àls sinó voler
endolcir la mar ab una unça de sucre.
—E com —diguí jo—, vols que te’n diga més? Espera’t que ultra
innumerables històries que te’n poria recitar, eguals a les dessús per
tu oïdes, molt majors jo et mostraré, que no he dita la centena part
del bé que en elles és. Tu saps que si dones no fossen estades, tota
humana natura fóra perida en Adam. No foren ciutats, castells ni cases;
no foren reis, cavallers, ne armes; no foren ciutadans, menestrals, ne
llauradors, ne naus, no foren mercaders ne mercaderies; no foren arts,
lleis, cànones ne estituts; no foren festes, jocs, dances ne amor, que
totes coses sobrepuja. Algú no sabera lo moviment dels cels e de les
planetes, ne haguera coneixença d’aquelles; ne encercara les operacions
amagades de natura; ne sabera per què la mar infla ne en quina manera
gita l’aigua per les venes de la terra, la qual puis torna cobrar; ne
en quina forma són lligats los elements entre ells, ne les influències
dels cossos celestials; ne per què és la diversitat dels quatre temps
de l’any, e de la granesa e poquesa dels dies e de les nits; ne per què
respon Eco en les concavitats quan hom crida, ne per què lo llevant
tira los núvols plujosos e la tramuntana los encalça; ne per què la
terra tremola, ne moltes altres coses naturals, qui t’engendrarien
fastig si les te deïa especificadament.
No ignores que quan hom és sa o malalt, elles serveixen pus
diligentment e mills e pus netament que hòmens. Tard consellarien que
hom vaja en bregues, tavernes, jocs ne llocs deshonests. E si Hèctor,
Juli Cèsar e Pompeu haguessen creegut consell de dones, llur vida no
fóra estada tan breu; les històries clares són.
Ultra les malediccions que has recitat de dones en general, has
dit terrible mal de la dona que jo més am en lo món. Dic-te que açò no
poria pacientment tolerar. Oges, doncs, e veuràs com te provaré lo
contrari.
9 Lladoncs ell, alçant lo bastó, ab cara molt irada dix:
—Si d’esta matèria parlaràs pus avant, ab aquest bastó, la virtut
del qual no ignores, te daré; e sia teu ço que hi gonyaràs.
Encontinent Orfeu, posant-se al mig d’ambdosos, dreçà a mi les
sues paraules, dient:
—Fuig a ocasió, e no li vulles contrastar, ne assajar de sostenir
ço que mantenir e averar no pories. Sàpies que si jamai Tirèsies dix
veritat de res, tot quant ha dit d’aqueixa dona que tu ames, és ver,
que en res no ha mentit. E no dons raó que n’hages pus a saber.
—Ai las! E com se pot fer —diguí jo—, si no pens que pus perfeta
dona visca en lo món, ne que jamai fos més amat hom per alguna que jo
són per ella?
—Per ço ést enganat —dix ell—; mas no és meravella, car tot amant
és cec e creient. Vols sàviament usar? Dóna fe a aço que et dic, car
així és. Lleixa aquestes noves, e acaba-li de dir ço que has lleixat.
—No sé què àls li haja lleixat a dir —responguí jo—. Volguera que
encara hi hagués a començar, que jo l’haguera lleixat parlar assats,
sens algun contrast.
—Aitant me plaurà —dix Tirèsies— lo teu parlar com lo callar, ab
que no vulles mantenir coses contràries a veritat. Digues ardidament
què et vulles, si de parlar has desig, ab que no sia feta menció en
nostre raonament d’aqueixa tua ídola, espelunca n’enamorats, font de
vicis e arxiu de mentides.
Dites per Tirèsies aquestes paraules, a la mia memòria ocorrec que
jo li havia ofert dessús dir, per excusació de les dones, lo mal qui en
los hòmens és; e que no era meravella si elles, qui no havien tanta
perfecció com los hòmens, erraven, pus los hòmens feïen semblant e
pijor. E passat un poc, balbucejant per temor, diguí:
—Si greu no t’era, salvant la protestació per tu feta, de bon grat
acabaria ço que dessús te comencé a dir en llaor de dones generalment.
—Per què, doncs —dix ell—, perds aquest poc temps que has?
Espatxa, que l’hora s’aproïsma, e si breument no ho dius, temps me
falrà a respondre.
—Bé em plaurà —diguí jo—; millor procés hauré.
—Hoc, mas lo dret no l’hauràs millor —respòs ell—, e a la fi
cauràs de la qüestió.
—Oges, doncs —diguí jo—, pacientment ço que et diré. E en res que
et diga dels hòmens no t’hi entenes tu, car no ho entén a dir de tots,
sinó tan solament dels hòmens dolents e viciosos; e per semblant forma
has tu usat, si no me n’engan en lo maldit de dones. A mi basta tan
solament que una conclusió vertadera result de mon dit: que si les
dones erren, sí es fan los hòmens; e que si no mereixen ésser amades,
ne tampoc los hòmens; e que si deuen ésser menyspreades per
inconstància e altres vicis, semblantment ho deuen ésser los
hòmens; e, per consegüent, sien dignes de menor reprensió, si erren,
que aquells, e de no tan gran blasme com dessús has dit. Atorgaràs-ho,
e callaré, per no tenir temps, que d’altres coses me volria raonar ab
tu.
—Passa avant —dix ell—. Com atorgar? Ans ho neg expressament.
—Ara doncs —diguí jo—, ab ta benvolença proceiré. E per abreujar,
tocaré superficialment alguns dels principals vicis que has dit ésser
en les dones, provant a tu, de mon poder, sens injúria d’algú, ésser
majors aquells dels hòmens.
10 Tu primerament has dit que elles no amen àls sinó si mateixes.
Dic-te que aqueixa malaltia comuna és, e que més ne són passionats los
hòmens que elles. E si ben cerques les històries antigues, veuràs-ho
clarament; car a un home que es sia lleixat morir per dones, ne
trobaràs quatre d’elles que han fet semblant per hòmens. E qui coneixs
tu, per ta fe, qui am alguna dona sinó per amor de si mateix e que
puixa complir son propri desig? Amen-les los hòmens mentre són belles e
jóvens; puis diran-los: «Aqueixa pell faria tornar al pellisser, que
massa penja. En març deuria ésser podada aqueixa sarment, que la
brocada li plora. Aqueix sac faria a lligar, sinó poria caure». E molts
altres vituperis e escarns, qui porien ésser dits a ells pus dignament.
Dius que no són netes. No sé conèixer que els hòmens sien més
nets, si doncs no entens haver parlat dels accidents naturals, e saps
bé que de les coses que naturalment vénen, no deu ésser algú lloat o
vituperat, car no estan en franc arbitre. Quant a mon juí, pus
dispostes són les dones que els hòmens a fer netes les coses immundes.
De pintar les has difamades, e de trobar guises novelles e
pomposes, e de la gran cura e diligència que han en llur lligar. Posat
que així sia com tu dius, d’aquest pecat ab aigua beneita ne deuen
ésser absoltes, majorment que els hòmens hagen la culpa, que, atesa
llur condició, fan pijor que elles. Qui et poria dir que ells, en haver
llurs cabells semblants a fils d’aur, crespats e rulls, no usen de
totes aquelles coses que dessús has dit que fan les dones; e que per
arrear-se bé, a llur juí, dels cabells blancs, qui són testimonis de
vellesa, no els facen tornar negres com a carbó, per tal que les dones
creeguen ells ésser jòvens? Cert, d’açò les passen: dignes són de
gonyar joia. Novell me seria si oïa que jamai dona en sa vellesa hagués
treballat en alterar la color dels seus cabells. E los hòmens, qui se’n
devien mills que elles abstenir, usen-ne sens tota vergonya
públicament. No és menor cosa que el pintar de les dones lo raure que
els hòmens fan fer de llur barba fort sovent, e la manera que tenen de
fer-la raure pèl amunt, per tal que la cara romanga pus llisa; e lo
pelar que fan del lloc on llurs celles s’ajusten; e l’algàlia, ambre,
perfums e aigües bé flairants que usen.
De la superfluïtat de l’arrear e del lligar de les dones no ha
culpa altra persona sinó ells, qui cascun jorn troben guises novelles,
deshonestes e sumptuoses. Adés van tan llargs que no els veu hom los
peus; adés tan curts que mostren les vergonyes. Adés escombren les
carreres ab les mànegues; adés les porten trossades a migs brassos;
adés les fan tan estretes que par que vullen garrotar; adés les fan tan
amples que par que porten a cascuna part un mantó. Adés porten los
cabells plans, adés rulls; adés rossos, adés negres; adés llargs, adés
curts. Adés porten caperó en lo cap, adés tovallola; adés xapellet,
adés vel; adés paternostros, adés correja; adés capell de vebre, adés
barret. Adés porten polaines llargues, adés curtes; adés porten les
sabates sobre les calces, adés dejús. Adés van vestits de draps fins,
adés de frisó. Adés armats, adés sens armes; adés sols, adés ab
companyes. E açò que no els és menor vergonya, van ab alcandores
brodades e perfumades, així com si eren donzelles qui deguessen anar a
marit; e fan-les sobrepujar a les altres vestedures, per tal que mills
sia vista llur dolentia. No sé llei ni secta qui haja lloat hòmens
portar arreaments de dona.
E finalment (per no tenir temps), tantes són les mutacions dels
hàbits e gests llurs ab los quals donen mal eximpli, no solament als
altres hòmens qui els veen, mas a les dones (les quals no són res
preades per ells, si no són bé pintades, arreades e complidament
ornades), que si ara els veus, adés no els coneixeràs, ans te covendrà
demanar qui són e d’on vénen. Moltes vegades he pensat e creegut que si
llurs pares o avis morts ressuscitaven, no els coneixerien ne creurien
ells ésser llurs fills o néts, sens testimonis. E em pens que si
tornaven, no plauria molt a aquests, per tal que no els haguessen a
proveir o fer part d’açò que aquells los havien lleixat en llurs
testaments.
De voler senyorejar a llurs marits les has notades. Decebut és:
elles no desigen açò, mas volen raonablement senyorejar a la
companya, qui contínuament és inclinada a mal saber, que companyones
són dels marits, e eguals a ells en lo regiment de la casa.
D’anar al bany no faces festa, que bé fan que el continuen, per
tal com ne són pus netes, pus alegres, pus sanes e pus dispostes a
concebre.
Luxúria dius que regna molt en elles. No seria propri a mi
disputar-ne ab tu, car mills que jo ho saps, per tal com cascuna
natura has experimentat. Però bé són cert que gran és la luxúria dels
hòmens, e plena memòria he que en tot quant he llest, major menció és
feta dels actes luxuriosos que els hòmens han perpetrats, que d’aquells
de les dones, e majors mals ne són estats seguits en lo món; e molts
més són estats los hòmens qui han enganades dones, que aquells qui són
estats decebuts per fembres. Emperò, si vols que vingam a compte,
digues-ho, que prest són.
11 —Avant —dix ell—; no anem per les cimes. Tu coneixs bé com va lo
fet per molt que t’esforces de deaurar.
—Sospita e ira, dius encara més, que han incomportables, e que tot
llur estudi meten en robar e enganar los hòmens. Posat que així sia
—diguí jo— com afermes (ço que no atorg) no seria gran meravella, atès
ço que els és fet. Tu saps bé que los hòmens viuen ab contínua sospita
e gelosia (bé però que se’n saben mills cobrir que les dones) e són
terriblement irats si elles fan alguna cosa que encontinent no els sia
manifestada. No vendran elles de l’esgleia, o de visitar pobres o
malalts o llurs parents o amics, o de fer alguna cosa piadosa, que ells
no demanen o vullen saber tantost d´on vénen, ab qui són anades, per
què són partides de casa tan gran matí, per què són tan bé arreades,
per què han tan trigat de tornar a casa. E si elles, per tal com l’obra
piadosa tant és pus meritòria com és pus secreta, ho volran celar e no
descobrir així prestament com ells desigen, brega serà tantost en lo
camp: los trons e llamps ne vénen, e la pluja s’engendra en los ulls de
les mesquines, que els rega e els destroveix llur cara e pits delicats.
Bé es guarden ells que no juguen en la forma que mostren. Iran de
nits, no jauran o menjaran en llurs cases sinó fort a tard, conversaran
ab fembres deshonestes, privadejaran ab persones de vida damnada,
freqüentaran jocs, cercaran bregues; e no serà mester a les dones que
els demanen on han estat e d’on vénen; e si ho fan, mal jorn és en
casa.
Si elles són riques, per un cap o per altre, o en mort o en vida,
o vetlant o dormint, seran per aquells robades, enganades o ginyades, o
ab falsos abraçaments o ab menaces, o altres maneres exquisides, que
tot quant han e poden haver los donen o els presten a no tornar-ho
jamai, e que los facen hereus en llurs testaments; e si fer no ho
volen, que els facen almenys manimessors, car tot los tornarà a un
compte. Puis, quan elles seran mortes, riuran dejús lo caperó que
portaran vestit; e fenyents que ploren, iran ab gramalles negres de
drap gros entrò als peus, e abstendran-se de raure la barba un temps,
per tal que alguna desastruga se trenc lo coll; la qual, a vuit dies
que serà intrada en la casa, serà tractada molt pijor que la primera.
Tantost vindran los sospirs; puis diran: «Ah, tan bona dona era aquella
que terra podreix! Tan maleit fou lo jorn que ella isqué d’esta casa!
Més valguera que foc s’hi hagués pres a quatre cantons. Tot és perdut!
Gran era l’administració que aquella havia; jamai no volguera haver
demanat uns patins, ne un vel, si jo mateix no hi prengués cosiment.
Servia’m així com si jo fos lo rei. Nulltemps volia seure a taula tro
que jo havia mig menjat. Deu o dotze vegades se dreçava la nit per
veure jo si dormia o estava descobert. E cercava així mos plaers com si
en degués aconseguir un regne. Jamai no isquera de casa ni volguera
haver res fet, sens llicència mia». E diran-los moltes altres coses
punyitives e desplasents, per tal que elles sien pus subjugades que
catives, o per tristor se’n vagen deportar en l’altre segle; puis, que
en prenguen altra, a la qual facen semblant o pijor, e que los dots
romanguen en casa.
D’avarícia les has notades, e de poca fermetat e de presumpció.
Oh, fort has gran culpa d’haver dit semblants paraules! E no saps tu
que les dones necessàriament han a ésser un poc tinents, per ço com no
han manera de gonyar e volen fugir a freitura? Si prenen per ventura
marits vells, fan-ho per tal com llurs parents o amics ho volen; e
són-ne mills maridades a vegades que dels jóvens, qui les menyspreen e
les obliden per altres qui no mereixen ésser llurs serventes. E aquells
fan-les amar e honrar així com si mateix; e lladoncs elles estan fermes
en amor, pus veen que els fet semblant. E fan bé que es preen de llur
honor, pus ho mereixen, car a bona dona no hi basta preu.
Si bé haguesses considerat aquests vicis quant regnen en los
hòmens, per ventura no hagueres parlat tan llarg de dones. Qui poria
parlar suficientment de l’avarícia d’aquells, inconstància e
presumpció? Poques coses són que no faessen vui per diners: llogrejar,
llagotejar, fer mals contractes, espiar altres, matar, enganar,
difamar, testificar falsament, robar, acusar, mentir, pellejar, emparar
mals hòmens e plets injusts, descarrerar ab llur enginy dones e
donzelles e lliurar-les a altres, sien d’açò testimonis. No pot hom res
tenir en ells: ara seran d’una intenció, adés d’altra; quan se gitaran
al llit vos prometran una cosa, e quan se llevaran no hi haurà res fet;
sens tota vergonya negaran ço que dit e jurat hauran. Cascuns se tenen
per bastants, no solament de regir un regne, mas tot lo món; e per poc
que hagen, solament que puixen passar temps sens gran treball, no volen
res fer, ne mostrar a llurs fills ciència o art ab què puixen viure,
ans se gloriegen que aquells vagen bé arreats, brodats e encavalcats,
així com si eren fills de grans mestres, e es deporten e prenguen lo
bon temps mentre durarà; puis covendra’ls a furtar o mendicar per lo
món, a gran llur confusió e vergonya.
12 Dit has, encara més, que les dones són parleres e ralladores, e has
fet gran festa de la ciència divinalment en elles infusa. Verament, a
mon juí, a gran tort les acuses. Lo parlar de les dones no és
comunament sinó de les coses menudes o d’administració de casa. Bé és
veritat que, per tal com naturalment són subtils e entenen e saben
moltes coses primament e fort tost, puis dien-les a vegades
familiarment les unes a les altres, e no se’n segueix damnatge a algú.
Mas no és així dels hòmens, lo parlar e rallar dels quals és
abominable a Déu e desplasent e intolerable a tota persona, e fort
damnós a molts. La major part d’ells és bèstia de prat, e cascú cuida
ésser altre Salomó en saviesa e altre Tul·li en eloqüència. Si hom
parla d’alguna matèria subtil denant ells, diran que moltes vegades
l’han disputada ab hòmens de gran ciència, e que han de bons llibres
d’aquella matèria tractants. Si hom parla ab ells de fet d’armes, diran
que Anníbal e Alexandre foren assats bons cavallers; mas que de tan
bons ne trobaria qui bé los cercava, volent-ho dir de si mateixs. Si
hom parla d’alguns grans fets, diran que han vist, oït, cercat e llest
tant com hom vivent; e jamai no isqueren del niu ni sabrien ajustar
tres llimons en un bací de barber. Iran per les places e per los
cantons jutjants les gents, escarnints e gitants verí per llurs boques.
Demanaran regiments de viles e de ciutats, e no saben regir si mateixs
en llurs cases. Si plou, o fa vent, o fred, o calor, diràs que són
estornells de carabassa: bé es guarden que no eixiran de l’arca tro que
la coloma sia tornada ab lo ram verd en lo bec; e estaran d’estiu en lo
celler e d’hivern en la cuina, trufant e dient moltes pegueses e
escarns.
Si van a l’esgleia, escarniran lo prevere si triga molt en dir la
missa, lo sermonador si no els diu lo sermó o preïc en tres paraules, e
los altres hòmens si no van arreats segons lo temps, e les dones
honestes si no seran tan orades com ells volrien, jutjants aquelles
d’hipocrisia. Quan l’ofici divinal se celebra, parlaran de barateries e
de viltats, riuran e no sabran de què, torbaran los circumstants,
gordaran les dones impúdicament, e no eixiran de l’esgleia mentre elles
hi seran. Mas pus que elles ne sien eixides, diràs que són
excomunicats: no hi romandrien per res, ne hi tornarien tro que elles
hi són, que han poder de donar-los absolució e suspendre’ls de
l’entredit.
Quan van per les carreres, se cuiden trencar lo coll gordant per
les finestres ço que sovent los és impossible aconseguir. Puis, vanar
s’han de moltes dones, que jamai no hauran parlat ab ells ne els
coneixeran. E finalment, mentiran sens tota vergonya molt més que no
parlaran, e jurant diran ésser en fet coses que null temps foren
imaginades.
Noresmenys, has dit que elles han a gran injúria si no són
gordianes e tresoreres dels béns de llurs marits. No te’n meravells,
car ço fan que deuen. Tu saps bé que elles per companyones són donades,
e no per serventes, e aprés de llurs marits deuen senyorejar, regir e
administrar tot lo patrimoni d’aquells e major fe los deu ésser donada
que a altra persona, car més los hi va. Mas los desastrucs, no
coneixents qui els fa bé e los ama de bon cor, fien més d’una
cativa o d’una serventa qui els aport llagots o els furt ço que pot,
que de llurs mullers, qui ho saben mills que ells e pus diligentment
conservar.
A la poca amor que dius que elles han a llurs fillastres, no et
responc àls a present sinó: qui no ama no mereix ésser amat. Ells
totstemps les maltracten e les acusen falsament, e desigen llur mort.
Qui serà, doncs, tan foll qui diga elles ésser obligades a amar aquells
qui les han en oi capital?
13 De gran vanitat les has notades, e dels delits que dius que troben
en ben menjar e beure, e dormir e molt reposar. Per ma fe, bé hagueres
fet que açò haguesses callat: despertat has lo lleó qui dormia. Jo, a
la veritat, no poria ben defendre que en algunes dones no haja partida
d’açò que dit has; ne tu pories mantenir que los hòmens no sien, tota
comparació cessant, molt pus tocats d’açò que a aquelles has imposat.
La major part d’aquells s’adeliten molt en viure delicadament e
reposada, e en saber diverses coses, que a l’espiritual o al temporal
no li aprofiten, sinó a sola ostentació o supèrbia, e a ésser oïts e
lloats per la gent, mostrats ab lo dit, mirats e tenguts per savis. De
l’apariència han molt, e de l’existència fort poc.
En menjar e en beure són tan dissoluts, que a penes ho poria
explicar. Natura ha donat vianda a sustentació de vida, e ells,
trencades les regnes de temprança, no curants satisfer sinó a llur
bestial apetit, mengen e beuen de dia e nit aitantes vegades com los
plau. E per tal com humanal costum és delitar-se en varietat,
diversifiquen les viandes e vins, dels quals mengen e beuen entrò a
esclatar. Puis diran que los fa mal l’estómac o que han dolor de cap;
de què no poden tan prest remei haver, sinó que buiden lo sac per un
forat o per altre. Puis, dormen e reposen somniant, e parlen en va com
a frenètics entrò que l’accident los és passat.
Oh quin temps fo aquell en què Saturn regnà! De glans e d’aigua
eren contents los hòmens, e vivien llongament e nets de malalties. Ara
la terra, la mar e l’àer no basten a les viandes que ells cobegen
devorar. E no considerants la grosseria que per dissolució de menjar ve
a l’enteniment, e la corrupció de sang e altres humors al cos,
viuen per breu temps, e malalts de tan diverses malalties, que
ja no poden trobar medicines suficients a curar aquelles, car los
antics físics les han ignorades e no hi han sabut ne pogut proveir.
Així com la superfluïtat de les viandes és crescuda, han presos
diversos naiximents les malalties, e prendran d’aquí avant, car algun
vici no mor; allà on neix, cascun dia pren creiximent, e tothom estudia
diligentment com hi porà ajustar.
Treball, per lo qual los hòmens són nats, llunyen així d’ells com
si era verí, e si usaven de raó, abraçarien aquell, car és dissipador
de les humors supèrflues que són en lo cos. En dormir, qui és cosí de
la mort, despenen lo terç de llur vida, e lo restant en servei de llur
cos, del qual són servidors e catius.
Dances e cançons dius que escolten les dones ab gran plaer. No
me’n meravell, car natural cosa és prendre delit en música, e
especialment que sia mesclada ab retòrica e poesia, que concorren
sovent en les dances e cançons dictades per bons trobadors. Poc
s’adeliten los hòmens en oir semblants coses, les quals deurien saber
per fer fugir ociositat e per poder dir bé lo concebiment de llur
pensa. Mas deliten-se molt en oir trufadors, escarnidors, ralladors,
mals parlers, cridadors, avolotadors, jutjadors e mijancers de
bacalleries e de viltats.
Grans cerimònies has dit que serven les dones en llevar-se del
llit, e que no eixirien de la cambra tro que són bé reparades. Oh, bé
t’adelites en dir mal! Crec que tu volries que n’eixissen nues e
deslligades. Elles fan ço que deuen, e si en altra manera usaven,
perjudicarien a vergonya, qui és virtut fort lloable e especialment en
dones. Saps de qui pot hom bé dir això? Certament dels hòmens, qui en
la vintena part de mija hora deurien ésser vestits e arreats per eixir
de casa, e en botonar lo jupó, tirar les calces a vuit o deu parts,
dreçar les polaines, espolsar les cotes, vestir-se aquelles, pentinar
llurs cabells (qui la nit passada hauran estat en premsa), llavar llurs
cares ab aigües ben olentes, mirar si són aquells qui eren lo jorn
passat, posar-se al coll cadenes, cascavells, esquelles e garroteres a
les cames, trigaran per espai de tres hores. Puis faran mostra de llur
cos, sutze dins per vicis, e bell defora per vestedures solemnes.
Considera, doncs, si atesos los defalliments dels hòmens, són assats
excusades les dones dels vicis que els has dessús imposats.
14 Lladoncs ell, esclarint vers mi la cara, passat un poc, dix:
—No poria explicar suficientment lo delit que he haüt del teu
enginy. Disertament e acolorada, a mon juí, has respost a tot ço que jo
havia dit de fembres. La veritat, però, no has mudada, car una mateixa
és. E si volies confessar ço que en dicta la tua consciència,
atorgaries ésser ver tot ço que t’he dit dessús.
—No faria jamai —diguí jo—; ab aquesta opinió vull morir.
—Consell-te —dix ell— que no ho faces, car major aparència ha que
existència de veritat. Lleixa d’aquí avant amor de fembres. Fuig a tot
lloc e avinentesa de parlar e perseverar ab aquelles, e esquiva-les com
a llamp. Sobirana oradura és encalçar la cosa que, aconseguida, dóna la
mort. Per fembra morí Nabot; Samsó ne fou pres e lligat; Josep,
encarcerat; Isboset, mort; Salomó, apòstata; David, homicida; Sisarà,
traït e mort ab un gran clau; Hipòlit, Agamèmnon e quaranta-e-nou
gendres de Dànau ne perderen la vida. Mas, a què perd temps en açò?
La major part dels inconvenients e mals qui són estats en lo món són
venguts per fembres; açò no és algú, qui res de bé sàpia, que ho pogués
sens vergonya negar.
Converteix, doncs, la tua amor d’aquí avant en servei de Déu e
continuat estudi, e no t’abellesca negociar ne servir senyor terrenal.
Hages assats treballat per altres, e entén en tos fets propris (no dic,
però, mundanals ni transitoris, mas espirituals e perdurables), e
especialment en conèixer e millorar tu mateix. Trenca lo pont per on
ést passat, en manera que no et sia possible retornar. No et girs
detràs, així com féu Orfeu; e pus en la tempestuosa mar has viscut, fé
ton poder que muires en segur e tranquil·le port.
Dient Tirèsies aquestes paraules, los falcons, astors e cans
dessús dits començaren a cridar e udolar fort agrament. E jo desperté’m
fort trist e desconsolat, e destituït tro al matí següent de la virtut
dels propris membres, així com si lo meu espirit los hagués
desemparats.