A casa hem estat sense Internet durant 24 hores i m'ha servit per adonar-me d'algunes cosetes.
Uso molt l'ordinador però això no vol dir que necessiti connexió a Internet tota l'estona. La majoria de coses que faig, les faig en local, és a dir, que per escriure, dibuixar, crear materials o trastejar el blog, tinc programes instal·lats a l'ordinador que fan aquestes funcions. I em fa contenta adonar-me que no depenc de tenir connexió a Internet per fer la major part de les coses que faig a l'ordinador cada dia.
I això m'ha recordat a una noia que vaig tenir al cicle de comunicació d'aquest novembre. En una de les sessions, vaig explicar la diferència entre usar programari local o web, i una noia va comentar, tota sorpresa, que s'estava adonant que absolutament tot el que feia a l'ordinador passava per programari web.
Fer servir programari local, doncs, és molt més autònom. Si et quedes sense Internet, pots seguir fent gran part del que necessites fer a nivell informàtic. D'altra banda, usar programari local és molt més ecolobits: només consumeixes energia al teu ordinador connectat a la corrent, i no pas al teu i al d'algú altre, que és gastar doble.
M'he adonat que uso molt diccionaris i traductors, i que en aquest sentit, tiro massa de web. Jo, que m'envoltava de toms d'enciclopèdia i sempre havia tingut les estanteries plenes de diccionaris en diverses llengües... Com tinc entès que hi ha eines com Apertium que es poden instal·lar en local, serà qüestió de tenir-ho en compte perquè sigui una cosa menys de la que dependre.
Quedar-me sense Internet també m'ha servit per recordar a l'Illich i les seves Tools for conviviality. Cada cop més gent té Internet però encara n'hi molta que no en té i en vol. I és ben curiós que si bé molta gent al món vol connexió a Internet, molta altra que ja en tenen fa dies, preguen pel dret a la desconnexió. I em sembla trist que es vengui tant de fum digital quan unes tecnologies convivencials no depenen de grans potències ni universos paral·lels. M'agradaria viure en un món on es practiqués alegrement el minimalisme tècnic i la digitalitat glocal, però m'ha tocat viure a una distopia digital salvatge.
Al final ens han canviat l'encaminador i, per no deixar la contrasenya per defecte, hem comentat canviar-la: ja tenim propòsit per aquest nou any que entra, hehe. I coi, m'he adonat que les contrasenyes per defecte ara són molt més curtes. Menys de setze caracters, tinc entès que no és gens saludable. Però és clar, ara vénen els quàntics i es peten el que sigui. En fi, és tot molt complicat això dels bits, però diuen que és bona pràctica canviar les contrasenyes que vénen per defecte.
Una altra bona pràctica, molt més analògica i social, és tenir un paperet a casa amb la contrasenya de la wifi. Així, si vénen visites i necessiten Internet, doncs facilitem que posin la contrasenya al seu dispositiu. No recordo de qui vaig treure la pràctica però gràcies :)