–Puix ab dret natural la rahó·m força obeyr als manaments de vostra excel·lència, mon senyor, en mostra de mon poch saber e no avisat entendre, no perjudicant les senyories de aquests magnànims senyors, me manau que yo parle primer en aquest negoci, yo us diré lo que a mi par —per bé que yo conegua no ésser digne de parlar en semblants fets com yo sia home qui sé molt poch en l’exercici de les armes—, emperò no oblidant-me que proteste e demane vènia e perdó, axí a mon senyor lo rey com a tots los altres, que si diré algunes coses que no sien ben dites, vos plàcia corregir-les e no vagen en compte de res com isquen de home criat en hermitatge, havent més notícia de bèsties feres que no de armes; emperò, dich, senyor, a vostra altesa, per satisfer a la letra del gran moro, que diu que a tota sa requesta se vol combatre ab la senyoria vostra cors per cors, e puix acceptada haveu la batalla axí com bon rei e virtuós deu fer, no tement los perills de la mort, só de parer que més val al rey mort soptada que no ésser rey envergonyit. E considerant com lo rey moro sia home fortíssim e de gran ànimo, e diu en la sua letra que rey per rey vol fer la batalla, tendria per bo que la senyoria vostra, per salvar la promesa fe e per quant nostre senyor Déu, qui és jutge e conexedor de veritat com a Ell no li sia res amagat, que l’ajam tot de nostra part, no façam cosa neguna ab engan si victòria volem haver de nostres enemichs. E com siam certs de la indispositió de mon senyor lo rey —qui és molt jove e de dèbil complexió e visca malaltís, encara que tingua l’ànimo de virtuós cavaller— no seria cosa condecent ne justa que ell entràs en camp clos ab un tan fortíssim home com és lo rey moro, mas lo duch de Lencastre, qui és honcle de mon senyor lo rey, enprengua de fer aquesta batalla, e lo senyor rey se despulle del ceptre e de la corona real per ço que lo gran moro no sia decebut que·s combata ab rey.
Acabant l’ermità les derreres síl·lebes de ses paraules, se levaren tres duchs moguts d’estrema ira, ço és, lo duch de Cloceste, lo duch de Bètafort e lo duch de Atrètria, e ab grans crits començaren a dir que no volien consentir que lo duch de Lencastre entràs en la batalla e fos alçat per rei, com cascú d’ells era més acostat parent del rey e a qui era més lícit de fer la batalla que no era lo duch de Lencastre.
Lo rey no comportà que més parlasen, sinó que ab sforçada veu féu principi a semblants paraules.