–Stà de continu dreçada la proa del meu desig al perillós port de honor, navegant per la tempestuosa mar de amor per la qual, no sols lo treballar, mas lo morir és glòria tal, que en les penses dels mortals oblidar no·s lexa. Quant més vosaltres, potentíssims reys, strenus cavallers e virtuosíssim poble, qui ja per lur noble costum o naturalea sou obligats a semblants actes Levades les àncores al delitós navegar, per hon vostres corones e fama relluint dareu major la claror del vostre il·lustre valer e linatge, ja ormejats de vostres moltes singulars speriències, portareu per bandera la sperança de certa sdevenidora victòria; perquè ni les vostres acostumades mans de ferir, poden sinó vençre, ni los vostres ulls, havent perduda la ferea de tan temerosos actes, se poden cansar. E axí menys lo vostre gran coratge, semblant a roca de forts diamants, porà consentir flaquejar ni girar les spatles. Sia-us, donchs, conort e confortem-nos fent tots hun mateix ànimo e voluntat, que semblants coses pròspera fi, segur port e gloriós exalçament prometen. És la fi de mes paraules pregar, solicitar e amonestar tots vosaltres, lo bé e honor de qui com a propi stime vullau atendre, e sovint pensar quanta necessitat aquest singular negoci nos presenta, presentant-vos lo perill de crestiandat, per la qual defendre y aumentar som tenguts. E quant infinit o sobirà és lo premi que se n’adquereix, per lo reverent religiós qui preÿcar-vos se aparella, manifestament e piadosa poreu entendre.
E finida Tirant la oració, féu pujar en una trona que hagueren posada sobre lo cadafal a hun frare de la Mercé, cathalà, natural de la ciutat de Leyda, lo qual havia nom frare Johan Ferrer, qui era aquí legat per lo sant Pare e sabia molt bé parlar la lengua morisca, qui a suplicació de Tirant era vengut, e era gran mestre en la sacra theologia, lo qual féu hun sermó molt singular, segons hoireu.