–No és de mon costum ésser cruel a mos amichs, com haja acostumat de perdonar a mos enemichs com me demanen mercé, per molt que m’hagen ofés. Quant més dech perdonar al qui ame e desige servir més que a tots los hòmens del món Per què, senyor germà, la senyoria vostra pot star en segur de mi que si la vida no·m lexa que tant com dure la conquesta de la Barberia, yo no us falliré. E si cent vides tenia, les posaré a perill de mort per traure-us ab honor de aquesta empresa. E no vull recitar més coses que sien de passió, sinó que vull tornar a mes acostumades victòries. E puix gran part de la nostra gent havem perduda e ells són X tants més que nosaltres, usaré de mos remeys, no difraudant gens la honor de cavalleria.
Lo rey Scariano fon molt content de les paraules gracioses de Tirant e féu-li infinides gràcies, e dix que era prest de fer tot lo que li manàs.
–Senyor —dix Tirant—, puix axí és, ordenem nostres fets en tal forma que la honor y sia salva. La senyoria vostra partirà de açí de nit, ab XIIII mília de cavall, per anar hon és la senyora reyna. En aquestes VI legües replegareu quantes adzembles, àsens e someres e jumentes trobareu, e tots quants hòmens e dones e infants haver poreu. E no dexeu en les viles e lochs sinó les portes tancades, ab aquells qui són inútils, axí com dones parides qui jahen en lo lit e hòmens molt vells e gent aleziada. Tots los altres feu-los venir, de VII anys ensús e de LXXXV en avall. E a cascú de aquests, axí hòmens com dones, feu-los repartir totes les cavalcadures, e cascú faça paraments de drap blanch. E si tantes cavalcadures haver no poreu com persones, resten los qui són més indisposts e, si no tenen tant drap blanch per a fer paraments, feu-los de lançols o de flaçades de quina color se vulla que sien. Aprés fareu vestir a tots les camises sobre les aljubes e fareu haver tantes carabaçes com poreu e, a cascuna dona o al petit infant —e si tantes se’n troben—, cascú·n porte, tan altes com les poran portar e cubertes de drap blanch.
E complit de dar l’orde, Tirant pregà al rey que y fes venir la reyna perquè les altres dones y venguessen de millor voluntat.
Lo rey se posà prestament en orde e partí tan secretament com pogué, que los moros no·n tingueren negun sentiment. Com lo rey fon partit, Tirant tramés hun embaxador al camp dels moros, dient-los com dins lo temps de les treves havien apresonat al marqués e a molts altres cavallers, que ell los requeria, sots la promesa fe de les treves, que ells los volguessen restituyr e soltar a tots los qui són stats presos, si no, que al dehén dia que s’aparellen a la batalla.
E Tirant féu fer hun gran fossat, lo qual era estret e fondo. E al dia assignat, lo rey Scariano vench axí com Tirant havia ordenat e hagué ajustats bé XL mília entre hòmens e dones, e tots cuberts de blanch. E entraren de dia. per ço que los moros los vessen e stigueren molt admirats com veren venir tanta gent.
E lo dia que les treves passaven, los moros, a la hora de la mijanit, vengueren a la ciutat e combateren-la. Tirant, com a home usat de guerra, stava tostemps armat, e posà CCCC hòmens en les torres e en la muralla per defensió de la ciutat. E lo rey y ell, ab tota l’altra gent, ixqueren per altre portal e vogiren entorn de la ciutat e feriren mortalment en les spatles dels moros. E tots portaven paraments blanchs. Les dones se posaren fora de la ciutat, lla hon era lo vall qui novament era stat fet, ab CC hòmens d’armes per guardar-les, e cascuna dona portava en la mà una canya grossa. E posaren-se tots en ala.
Aquesta batalla se mesclà, que fon crudelíssima e dura, que en poca hora fon mesa infinida gent per terra morts e nafrats. E Tirant portava una lança curta e grossa, tota ennirviada. Bé restava trist lo qui lo seu colp sperava, car en aquell dia los inferns omplí de les ànimes de aquells La batalla durà per bon spay e, ans que Tirant en la batalla entràs, dexà cinch-cents hòmens d’armes, que no volgué que ferissen, hi eren dels millors que en sa companyia fossen. Com en aquell cars infinides gents d’una part y d’altra fossen mortes e vehent que lo rey crestià ab gran ànimo combatia, e lo senyor d’Agramunt per lo semblant, Tirant ixqué de la batalla dexant los altres combatent e anà hon eren los cinch-cents hòmens d’armes que dexat havia e, ab ells ensemps, anà al camp dels moros. Com foren arribats a les tendes, cridaren a grans crits:
–¡O, marqués de Luçana! Si sou açí, parlau e cridau la bona sort qui us spera, car açí és Tirant lo Blanch, qui és vengut per liberar-vos.
Com Almedíxer sentí la veu dels crestians, paregué-li que fos veu qui del cel fos devallada e los dos, ab la dolor e la ira que tenien, sforçaren l’ànimo e prestament ixqueren de les tendes e anaren lla hon era Tirant. Com Tirant véu lo marqués de Luçana, prestament lo conegué. E féu descavalcar de hun bon cavall hun home seu e, ab los ferros, lo féu pujar a cavall, e Almedíxer féu pujar en les anques del seu cavall. E tragué’ls de tot lo camp e·ls féu desferrar e armar. E tornà Tirant al camp prestament e mès-hi foch, e manà a tots los qui eren ab ell que fessen axí com ell feÿa. E no tardà molt que tot lo camp fon ple de foch. Com Tirant véu axí gran foch, tornà a la batalla e socorregué al rey e al senyor de Agramunt molt valentment. E Tirant, ab virtut, dava tan mortals colps que no era qui·l gosàs sperar sperant premi de victòria. E los enemichs reforçaren tant com los fon possible per damnejar los crestians. E com més anava, més cruel e dura era la batalla, e tants eren los cossos morts que ab gran fatiga la gent combatre podien.
Com los reys e capitans moros veren venir a menys la lur gent e veren lo foch ençés en lo lur camp, e miraven les dones qui staven fermes, que no·s movien, car ab la torba del combatre no les havien vistes fins en aquella hora, dix lo rey de Túniç:
–Senyors, yo no puch creure ni pensar que aquests hòmens sien crestians, mas crech que sien diables batejats, o lo nostre Mafomet s’és tornat crestià. E ells combaten huy tot lo dia ab tan gran força e virtut, que cosa és de gran admiració, tan poca gent com són, de haver mantenguda tant la batalla, que nosaltres ab tanta multitut de cavallers no bastam a offendre’ls. E han-nos cremat tot lo nostre camp. E aquella gent que·ns stan mirant no han ferit encara, sinó que estan sperant que siam cansats e ferir-nos han a les spatles, e tots serem tallats a peçes. Per ço, a mi par nos deuríem retraure, no lla hon és lo nostre camp, mas apartem-nos al través, en aquell altre mont, car de tot cert yo tinch gran dubte, no de aquests que ací combaten, mas de aquella mala gent blanca. E mirau com són grans hòmens a cavall, que jamés los viu tals.
E açò causava les carabaces que les dones tenien al cap, que·ls paria que fossen molt alts de persona. No tardà lo rey d’Àfrica, ab sforçada veu, de semblants paraules fer principi.