–No·m dolria en cert tant la mort, a la qual negú fugir pot, com me dol lo gran defalt que per causa mia s’és seguit, e en strem me turmenta lo teu enuig qui per mi te ha convengut sostenir, qui·m manifesta lo teu adolorit pensament. Clam-te mercé que no hoja de la tua boca sinó de aquelles gracioses paraules que la tua molta afabilitat ha acostumades, car bé conech lo meu gran defalt. E prech-te, com a singular germà e senyor, que vulles perdonar a la mia gran ignorància, car verdaderament tinch coneguda la tua gran discreció, e jamés me vull partir del teu singular consell com tots quants som, sens la tua virtut no valem res ni podem fer alguna cosa qui de bé ni d’onor sia. Donchs, hages pietat de nosaltres, per la tua molta gentilea, que no·ns vulles desemparar.
Tirant, vehent lo rey ple de tanta humilitat, que tant benignament lo pregava, lo seu ànimo mogut de compassió excelsa, deliberà de aconsolar-lo e, ab paraules afables, li féu present de tal rèplica.