–Ab mà tremolant exugaré los meus trists ulls ans que res te diga. ¡O, quantes piadoses paraules t’é ofert e no·t plau acceptar-les! Moga’t a pietat la mia error e nova vergonya de infinida culpa, car treballes de apartar de mi la molta amor que·t porte, volent tu usar de poder absolut devers mi, e de infinida ira agreujar la mia ànima. Gran seria la ofensa que tu·m faries, e sé’t ben dir que tant menyscabarà la mia amor en tu que n’estaràs admirat, axí com Lucifer, qui caygué de l’alta cadira e no volria que tu cayguesses en tan grandíssima error. E no haja a presumir que més stimes lo teu delit que la glòria e honor mia. Però, yo seré tostemps obedient a tu e de mi poràs fer tot lo que·t plaurà, e yo u comportaré ab molta dolor sol per la poca amor que m’hauràs mostrada. No plàcia a Déu que en sperit francés e de la casa de Bretanya tan poca amor puga habitar.
»Tirant, obre los ulls de l’enteniment en la gran desaventura que·t spera e, reconexent-te, dóna loch a la rahó e desvia e refrena de desijosos apetits, tempra los volers no savis en altres obres, endreça los teus pensaments e resesteix en aquest principi de libidinosa voluntat. Car les leys de amor són de major força que no algunes altres: eles rompen, no solament aquell<e>s145 de la amistat, mas encara les divines que poden ésser dites, de marit e de muller. Plàcia’t, senyor Tirant, no vulles donar causa de ira e de avorrir-te, car grandíssima virtut és resestir a les males inclinacions de delit.
E totes aquestes e semblants lamentacions feÿa la princessa ab los seus hulls destil·lants vives làgrimes en gran abundància.
Com Tirant véu les abundants làgremes e les discretes e piadoses paraules de sa senyora acompanyades de tanta amor, delliberà contentar-la aquella nit en seguir sa voluntat, per bé que en tota aquella nit fon poch lo dormir dels dos amants, mas jugant e solaçant, adés al cap del lit, adés als peus, fent-se moltes carícies, mostrant cascú en aquell cars molt gran contentació. E com fon quasi prop del dia, que ja la gent del palau se levaven, dix la princessa:
–Per contentació mia no volguera que lo jorn fos vengut tan prest, e al plaer meu fóra que aquest delit hun any duràs o jamés se acabàs. Leva, Tirant, senyor de l’Imperi Grech, que demà, o com a tu serà plasent, poràs tornar en lo mateix loch.
E Tirant ab gran dolor se levà e dix:
–A mi plau de fer lo que·m manau, mas tinch temor que lo meu voler jamés haja compliment, e lo meu pensament stà molt dubtós.
E per no ésser sentit ni fos vist per negú, partí’s ab molta passió e congoxa, donant-li a la partida infinits besars sens orde.
Com se’n fon anat, Plaerdemavida stava tan atribulada que més no podia. La princessa tramés per ella e féu venir la donzella de Monblanch e, present elles, per ço com sabien en tot lo que entre ella e Tirant era passat:
–¡Mal bé hi meta Déu! —dix Plaerdemavida—. Vostra altesa ne ha lo plaer, e Tirant lo delit, e yo n’é lo peccat; mas tant me dol com no s’és fet que de ràbia pense morir. ¡Dexau-lo’m veure al flach e abatut cavaller e veureu què li diré! Que jamés faré res per ell, ans li nouré en tot lo que a mi serà possible.
–¡Per la mia fe! —dix la donzella de Monblanch—. Ell ha usat de gran virtut com a valentíssim e cortés cavaller que ell és, que més ha stimat perdre son delit que enujar a ma senyora.
E de açò parlaren molt per bon spay, fins a tant que fon ja gran dia, que lo emperador tramés a dir a la emperadriu e a sa filla que, ab totes les dames molt bé abillades, venguessen a la festa que·s feÿa per Tirant. Axí mateix, tramés per tots los cavallers e dames de la ciutat, que fossen al palau. Mas sab Déu la princessa en aquell cars amara més dormir que exir de la cambra, mas per amor de Tirant e que la festa hagués son compliment, levà’s del lit e abillà’s molt bellament. E ixqueren de la gran sala hon trobaren lo emperador ab tot son stat de nobles e cavallers e de les dames de la ciutat e, professó ordenada, anaren per tota la ciutat ab les CCLXXII banderes que portaven davant la professó. E axí ordenats per son orde, anaren fins que foren dins la sglésia.
Tirant se acostà devers la princessa e, ab cara afable, ella lo rebé, mostrant en son parlar que era restada molt contenta; e no li pogué altra cosa dir sinó:
–Tirant, senyor de mi, tot quant he te atorga senyoria.
Mas Tirant no li gosà respondre per dubte de la emperadriu e d’altres qui prop d’ella staven.
La missa se començà de dir ab gran solemnitat e, al dar de l’aygua beneyta, posaren una bandera. Aprés dita la confessió, ne posaren altra. E aprés, a cascun salm o antífena, n’i posaven una. Com la missa fon dita, totes les banderes foren posades. E Tirant no·s volgué posar lla hon acostumava d’estar, ni prop de l’emperador, mas entrà-se’n dins una capella ab les ores en la mà, e de allí podia molt ben veure a la princessa. E ab veritat foren molt poques les ores que Tirant dix en aquella missa. De la princessa no us sabria dir, mas, tant com durà lo divinal ofici, jamés partí la vista de Tirant, en tant que ja tothom ne havia què parlar.
Complit l’ofici e les banderes posades, e tota la gent fon fora de la sglésia, en la plaça, prop lo palau, fon tot cubert de draps vermells alt y baix e tota la plaça plena de taules parades, per ço com lo magnànim senyor, complit de moltes virtuts, havia sguart als bons cavallers dignes de honor. Aquells qui virtuosament obraven, remunerava axí en béns com en honors ab gran magnificència que u acostumava de fer. Manà lo magnànim senyor que per VIII dies contínuus fos celebrada festa en la dita ciutat e que tots los VIII dies venguessen a menjar allí tots los de la ciutat qui menjar hi volrien. Mas la pèssima fortuna, enemiga de tota virtut, no u volgué consentir ne donà loch que los VIII dies la festa complir se pogués.
Aprés que lo emperador fon dinat e tota la gent, les grans dances se feÿen en la plaça. Continuant les dances, la princessa se’n pujà al palau a la sua cambra per voler mudar de robes e manà tancar la porta. Com fon en gonella, pujà ab les dos donzelles alt en la torre del tresor e allí totes tres pesaren una càrrega de ducats, e la princessa donà càrrech a Plaerdemavida la fes portar a la posada de Tirant. E com se fon tornada a vestir, tornà hon era lo emperador e acostà’s prop d’ell, e Tirant, qui prop li stava; ella li dix a la orella, perquè lo emperador no u sentís:
–Les tues mans han manifestat en mi que no ha res en ma persona que no·t senta.
Respòs Tirant:
–Gran glòria és per a mi que les mies mans hajen usat de novell ofici.
Dix lo emperador:
–¿De què parlau vosaltres tan secret?
–Senyor —dix la princessa—, demanava a Tirant si en tan singular festa com aquesta si y hauria juntes o torneigs. E ha’m respost que no, que ab los turchs les speren de fer.
–Aquexa és una de les millors noves que yo puch oyr —dix lo emperador—. ¿E sentiu-vos en disposició de poder partir?
–¡Sí, santa Maria! —dix Tirant—. Complida la festa, los metges ab mi, poré bé partir.
E axí parlaren d’altres coses fins que vench Plaerdemavida e, de hun troç luny, féu-li senyal.
Com Tirant véu loch e manera que lo emperador s’esforçava de parlar ab altres, ell secretament anà envers Plaerdemavida e demanà-li què volia, e ella li respòs en stil de semblants paraules.