–Conegut tinch que ab gran desegualtat só amat de vostra altesa, per vós ésser certa de la molta amor que us porte, com sia tanta que passa més del que ordena ma vida humana; e en açò me obliga la molta gentilea que en vostra magestat tinch coneguda. Mas tinch-me per desert com pens en lo poch amor que·m mostrau o poca contentació que teniu de mi com axí·m dau comiat, car com pens en l’absència vostra, que no us veuré axí com he fet en aquests benaventurats dies, se causa dins mi una strema dolor inremeyable. E per venir prest al que vull dir, ne pren a la magestat vostra axí com féu un home que era molt congoxat de cruel fam, axí com yo de amor. E anant per son camí perdé aquell e pervench en una gran spessura d’arbres, no podent de aquell loch exir fins al matí. E mirant a totes parts si veure poria alguna població qui prop fos, e anant tot lo dia, vila ni loch jamés pogué veure, e la fam que tenia era en tanta cantitat y tan strema que ab fatiga gran anar podia. Fon-li forçat per la nit de aturar-se e pendre posada en sòl de terra.
»Lo següent dia, lo cel molt clar e net, ab lo major sforç que li fon possible, pujà alt en una montanya qui a poca distància li era vehina e véu un castell luny. Tingué son dret camí devers aquella part ab inestimable fam que ab si portava. E pervengut prop del castell, lo senyor d’aquell, qui era un cavaller, stava en una finestra e de luny véu venir l’ome e tingué-li sment de quina part venia ni hon anava. Com fon prop del castell, véu una vinya ab molts raÿms; deixà lo camí que anava devers lo castell e entrà-se’n dins la vinya. Com lo cavaller lo y véu entrar, cridà hu de sos servidors e dix-li:
»–Vés prestament a la vinya e trobaràs allí un home. Guarda no li digues res, mas pren-te guarda què fa e prestament m’o torna a dir l’estament en què stà.
»Lo servidor fon tornat e dix:
»—Senyor, vós lo trobareu gitat en terra, e ab les mans pren los raÿms sens rompre’ls del cep e a mossos los stà menjant e no cura de mirar si són verts ni madurs. Axí·ls se menja.
»–Senyal és —dix lo cavaller— que bons li saben. Torna-y e veges què fa.
»Lo servidor fon tornat e dix a son senyor:
»–A grapades los cull e axí·ls se menja.
»–Dexa’l star, que bons li saben. Torna-y altra volta.
»Lo servidor fon tornat e dix:
»–Senyor, ja no·ls menja ab aquella sabor. Ara los pren de quatre en quatre e de V en V.
»–Dexa’l star, que encara hi troba sabor.
»E altra vegada que hi tornà, dix:
»–Senyor, ja cercha los que són ben madurs e posa’ls-se en la boca e menja’s la molla de dins e lança la pellofa.
»Ab grans crits, li dix:
»—Vés, cuyta e digues-li que ixqua de la mia vinya, que ara la’m tala tota.»
»Tal demostració fa la magestat vostra, senyora, a mi, que só entrat en aquesta cambra e menjava los raÿms a mossos y a grapades, de quatre en quatre e de V en V, e l’altesa vostra no·m deÿa que me n’anàs, ni de l’emperador que degués venir, ni entrar ni reconéixer vostres cambres. Mas ara que menge los grans de hu en hu, me donau comiat e dieu-me que me’n vaja. Yo só content de obeyr lo manament de vostra altesa.
Com Eliseu agué hoÿt lo parlar de Ypòlit, li caygué tant en grat e féu-ne tal rialla del plaer que y pres que fon cosa de gran admiració, per ço com en tots aquells dies no l’avien vist poch ni molt riure ne alegrar fins en aquella hora que ab cara afable féu principi a tal parlar:
–Ypòlit, senyor, tant és lo plaer que he pres en lo que aveu dit a ma senyora, car conech com a home de bon sentiment li haveu coneguda la calitat, per què us promet, a fe de gentil dona, que tots los dies de ma vida vos seré tan parcial e favorable com és Plaerdemavida a la princessa, e quant més, no de menys. E guardar-vos tot lo dret vostre, que no sia d’altri, puix la bona sort vostra vos i à portat.
E girà’s devers la emperadriu e suplicà-la humilment fos de sa mercé lo dexàs star tant e tan bastantment com a ell serà plasent. E la emperadriu lo y atorgà per fer plaer a la donzella. Ypòlit se levà del costat de la senyora e anà devers Eliseu e abraçà e besà-la e li féu infinides gràcies de la gràcia que per mijà d’ella havia obtesa. E axí fon feta la pau.
E stant un dia Ypòlit en lo retret, la emperadriu e Eliseu staven parlant d’ell. Dix la donzella:
–¿Com, senyora, tenint vostra altesa un cavaller per enamorat, consentireu que ell stiga ab Tirant? ¿E la majestat vostra no basta per a sostenir-lo e dar-li de vostres béns tan e tan <a>bundantment138 que no s’aja amprar de negú? Yo, qui só una pobra donzella, me tendria per desaventurada; que si tingués enamorat yo li ajudaria tant com me seria possible, encara que·n sabés enpenyorar la gonella per socórer-lo. ¡Quant més l’altesa vostra qui sou tan gran senyora e tan riquíssima! Car les dones virtuoses se deuen ajudar de sos remeys.
Dix la emperadriu:
–Puix tu m’o conselles, yo só contenta de fer-ho, per bé que aquests strangers, com los teniu molta amor e·s haveu dat de vostres béns, van-se’n o tornan massa ergullosos, o són difamadors.
–No, senyora —dix Eliseu—, que aquest no és tal, car de pocha edat l’aveu vist en vostra cort.
–Ages-ne tu les gràcies —dix la emperadriu—, per ço que ell te ame més.
Ypòlit havia stat en lo retret quinze dies. E un dia ans de la sua partida, stant en la cambra e tenint Ypòlit lo cap en les faldes de la emperadriu, e ell la suplicà que cantàs una cançó per amor sua, la qual cantava ab molt gran perfecció e de bona gràcia. La senyora, per fer-li plaer, cantà un romanç ab baixa veu, de Tristany, com se planyia de la lançada del rey March. E a la fi, dix:
–Dona, restaràs sola sens lo teu Ypòlit.
E ab la dolçor del cant destil·laren dels seus hulls vives làgrimes. Eliseu, perquè no venguessen a noves de res que tristor ni dolor portàs, féu-los levar de allí hon staven e féu-los entrar dins lo retret; e aquí ella pres les claus de les joyes e obrí la caixa hon staven. E la emperadriu posà prestament la mà sobre la cuberta perquè no la acabàs de obrir fins a tant que li agués dit lo que dir-li volia. E no tardà en fer principi a un tal parlar.