«Atesa l’ora que totes les coses prenen repòs sinó yo sol, que fas la vetla pensant en aquella manera de vostra altesa, he oÿt aquell trist mot: no hajes cura de mi, car no la vull haver de tu. E sobrat per les contínues passions que amor a mi dóna, la ploma he presa per squivar aquells dans que lo vostre ignorar ab si porten, crehent de tal manera usar vers mi que en oblit <meten>129 los molts anys que·n vós amar he despesos. Mas, per la clara conexença que del valer de vostra altesa tinch, no ab menys voluntat que l’atényer de vostra vista, a Déu regraciaria, jatsia infinidament li reste obligat, per haver-me atorgat conéxer donzella que tant en lo món de perfeccions se mostra conplida, a fi que los pochs afeats qui lo meu voler no basten a compendre què té poder de tanta singularitat com vós, car bé veig que la bellea de vostra majestat no mereix sinó per mi ésser posseÿda. Si lo vostre entendre conexerà yo sia digne de resposta, sia tal. E que vischa o que fenescha prest ma vida, car no·m trobe dispost sinó en seguir tot ço que per vostra selcitut manat me serà.»