–Si de l’univers la consideració mires, veuràs com sol ardiment és aquell qui·l conserva, lo qual, si·s perdia, en poch temps lo món tot se perdria caminant en total destrucció. Com sia cert que ardiment sia de major exel·lència que saviesa, te vols sforçar de sostenir causa ja perduda. E per ço com est de poca edat e lo saber no t’acompanya en tal meneg, dar-t’o he a sentir pus clarament, com saviesa en la testa stà e ardiment en lo cor. E per ço dien los naturals philòsofs que lo cor és lo més noble membre del cors, e tots los altres membres són a ell subjectes e li són obedients a tot lo que lo cor los mana, e negun altre membre no pot res fer per si, sinó tant com lo cor vol, e totes les virtuts que lo cors posseyr pot, han de haver principi del cor, d’on se mostra clarament que ell és lo senyor. E si la persona té gens de enuig, prestament se coneix en la vista, segons lo cor stà. E si lo cor dorm, los altres membres no·s mouen ni tenen gens de sentiment. Per què, bé par clarament que lo cor és senyor de tots los altres membres.
»Ara pots veure com he bé provat, ab natural rahó, que lo cor és del senyor, axí com és ardiment de saviesa. E com la divina Providència creà l’ome, lo cor li posà enmig del cors perquè fos millor guardat, axí com un rey és posat enmig dels seus com volen donar batalla, per ço que los enemichs no li puguen dan fer, per ço que los guarden ab gran sforç e diligència, car lo seu dan de tots seria. E per ço diu lo vulgar que ardiment és cap e principi de totes virtuts, car altrament l’ome no seria res stimat. Per què·m par que haja prou dit e copiosament provat tot lo que dir s’i poria, e sens ardiment no·s pot atényer la glòria de paradís ne conquistar lo món. E fas fi suplicant a la magestat del senyor emperador que y vulla donar la sua difinitiva sentència.
No tardà lo magnànim emperador en fer semblant resposta.