–La enujosa fortuna ha ordenat donar sforç als turchs per apartar a mi del major bé que de present puch posseyr, ço és, la vostra vista, la qual és causa de aleujar part de ma atribulada pena —dix Tirant—. E lo profit d’altri serà gran dan per a mi, trobant-me sol en la mia tribulació, car gran confort és a les persones atribulades com tenen companyia en lur dolor. E si lo que menys se deu fer se fa, bé·s deu fer lo que més fer-se deu; e ja no sé com puga apendre de soferir tristament lo dan de amor qui aparellat m’està. ¿Qual cosa pot ésser més contrària a ma salut que veure’m absent de vostra altesa? E tostemps he hoït dir que batalles nohen e cantar e sonar plaen. E per ço, compensació deu ésser admesa: que vós, senyora, deveu cerquar ab los enemichs matèria de mort e no ab aquell qui us desija servir. Yo só catiu e sotsmés, però catiu no·s deu clamar de sa senyora, no per los cavallers antichs de molta stima ni per los presents; però, perduts tots aquests, farem compensació de hu sol a tots ells. ¿Qui serà aquell digne de tant de bé? Yo só aquell, Tirant, merexedor de tocar e posseir aquelles virtuts de aquella sereníssima Carmesina. E si·m demanau açò com ho sé: per ço com ho volria. Però si la magestat vostra stà congoxada per enuig, aquell qui forçau viure sens vós forçau-lo que muyra per vós. E par-me que dels meus ossos me fuig la virtut, emperò la sperança del meu cor sosté a mi, de la qual sperança, si yo só desemparat, no puch recórrer a les mies germanes. Açò que dich no·m ve sinó de amor, car no he vixcut ne vixch sinó en pena. E per ço dich que més stime e·m plau l’aturar que no l’anar, per veure tots dies la celsitut vostra. De l’aturar seré loat, e de l’anar seré blasmat.
No tardà la princessa en replicar paraules de semblant stil.