Lo avisat mariner hagué fermat un argue en terra, vora mar, molt fort. Aprés agué una molt grossa gúmena e posà-la dins una barqua ab dos hòmens que voguaven, e ab ell foren tres, e pres una corda tan grossa com lo dit, de cànem, molt largua. Com foren prop la nau, que sentien parlar los qui fehien la guayta al castell de popa, féu detenir la barca e despullà’s tot nuu, e senyí’s una corda e posà’s en la çinta un petit coltell ben esmolat per ço que, si havia a taillar alguna corda que u pogués fer; e posà’l-se de part de tras, que al nadar no l’enujàs. E en la bahina del coltell liguà lo cap de la corda. Manà als qui restaven en la barca que tostemps li donassen corda. Com ho hagué tot ordenat, lançà’s en la aygua e nadant anà prop de la nau, que sentia molt bé parlar los que guaytaven.
Lavors mès lo cap davall la aygua perquè no fos vist e apleguà a la nau hon stà lo timó, e aquí se aturà un poch perquè no temia que de negú pogués ésser vist. E més baix del timó, en totes les naus trobareu grosses anelles de ferro per ço com volen mostrar carena o volen spalmar, o com corren gran fortuna e·s trenquen les agulles del timó, liguen lo timó en aquelles anelles, les quals van totes davall l’aygua. E lo mariner passà la corda per la anella, e pres lo cap de la corda e tornà’l-se a liguar. E posà’s davall la aygua e tornà a la barca. E pres lo cap de la corda e liguà’l al cap de la gúmena, e va-la molt bé enseuar e portà-se’n un gran troç de seu per enseuar la anella, per ço que passàs millor e no fes tanta remor. E deixà manat que, com aguessen cobrat lo cap de la gúmena, que prenguessen un fus de ferre e que·l passassen per mig de la gúmena per ço, com apleguàs a la anella e no pogués passar, que ell agués notícia que ells havien cobrat lo cap de la gúmena. E tornà’s a lançar en la aygua e tornà a la nau, e enseuà molt bé la anella. E los de la barca tiraren la corda prima fins a tant que cobraren lo cap de la gúmena; lo fus fon posat de ferro en la gúmena. Com fon a la anella no podia passar: conegué lo avisat mariner que lo cap de la gúmena era en la barca.
Com li paregué hora, anà-sse’n. Ixqué en terra e liguà lo un cap de la gúmena en lo argue e l’altre liguaren ha una barca gran, a manera de balaner, que ja la tenia plena de lenya e de tea, ruxat tot ab oli perquè cremàs bé. Posaren-hi foch e leixaren-lo bé ençendre, e posaren-se cent hòmens a l’argue e començaren molt fort a vogir. E ab la força de l’argue fon fet tan prest que escassament fon partit lo balaner que fon peguat al costat de la nau. E ab les grans flames de foch que portava, prestament se pres lo foch en la nau, ab tan gran fúria que res en lo món no bastara apaguar-lo, sinó que los de la nau no pensaren altra cosa sinó de fogir ab les barques. Altres se lançaven en la mar per passar en les altres naus, per bé que no pogueren escusar que molts n’i moriren cremats per no haver temps de poder exir; e a molts lo foch aconseguí dormint.
Los qui fehien la guayta alt en lo castell anaren prestament a dir al mestre com un gran foch havia en les naus dels genovesos. Lo mestre se levà e pujà alt en una torre. Com véu lo gran foch, dix:
–Per mon Déu, yo pens que açò haurà fet Tirant, car ell me dix anit que volia asajar si poria fer una poca de luminària entre les naus dels genovesos.
Com fon de dia, Tirant pres tres mília ducats e donà’ls al mariner, e una roba de seda forrada de marts e un gipó de brocat. Lo mariner li’n féu infinides gràcies e restà molt content.
Com lo soldà véu la nau cremada, dix:
–¿Quins hòmens del diable són aquests que no temen los perills de la mort? Que a veles plenes són entrats per mig de tantes naus que y havia en lo port e han socorregut la ciutat. E puix han començat a cremar la nau del capità, farà·n totes les altres, car no poden saber los mariners com pot ésser stat açò. Cosa de gran admiració és que negú no u pugua saber.
Com la nau se cremava, la gúmena ab què tenia liguat lo balaner cremà’s e ab lo argue cobraren lo cap. Hi ells no podien pensar lo balaner com era vengut axí dretament en aquella nau més que·n nenguna de les altres. Aprés, lo soldà tramés per tots los capitans, axí de la mar com de la terra, e recità’ls tot aquest fet, e del present que lo mestre li havia fet per mostrar com la ciutat estava molt ben provehida de totes coses. E més encara com eren en la entrada de l’hivern, que los frets e les pluges los començaven de enujar. Per què deliberava de levar lo camp e tornar-se’n, mas que altre any ell hi tornaria.
E prestament manà sonar les trompetes e anafils del camp, e les naus donassen vela e anassen al cap de la ylla, que ell seria allí per recollir ab tota la sua gent. E axí fon fet.
Com lo camp fon levat, tota la morisma se n’anava molt cuytada, ab gran desorde, per dupte que tenien que no ixquessen los de la ciutat. La pressa era tanta entre los moros per anar-se’n que un ginet se soltà e corregué molt per lo camp, que no·l pogueren pendre, que tirà devers la ciutat e no·l gosaren seguir, perquè stava molt delitós ab lo folguar e no·s leixava pendre.
Com Tirant véu que los moros levaven lo camp, armà’s ab tota la sua gent e ixqué fora de la ciutat. E apleguaren fins a hon era lo camp e posaren foch a les barraques, per ço que si tornassen aguessen son treball de tornar-les a refer. E stant axí, lo ginet se acostà allí hon ells eren, e prengueren-lo. Tirant fon molt content com havien pres lo ginet.
E aquella nit tots los moros se atendaren prop de una ribera d’aygua.
Per lo matí Tirant hohí missa e posà en punt lo ginet ab sella de la guissa, e pres una ballesta —de aquelles que·s paren a cavall ab una gafa— e moltes sagettes ab herba, e posà-las en la correja; e pres una lança curta en la mà. E tot sol ixqué de la ciutat e anà per mirar los moros si eren partits de allí hon havien alleujat aquella nit. E pujà en un mont e véu que tots los moros se n’anaven de pressa la via de la mar. E mirà a totes parts e véu venir per lo camí hon los moros anaven gran troç atràs, una adzembla carreguada, ab XVIII moros qui la acompanyaven. He eren-se aturats atràs per ço com era cayguda en un fanch.
Com Tirant los véu tan luny dels altres e que los primers no·ls podien veure per causa de una poca montanya que·nmig los stava, fermà d’esperons e féu la llur via, e conegué que eren moros. E véu que negú d’ells no portava ballesta, sinó que tots portaven lançes e spases.
–No pot ésser menys —dix Tirant— que yo no·n mate algú de aquests perros de moros.
E ficà la lança que portava en terra, pres la ballesta e posà-y una sagetta ab erba, e acostà’s tant als moros que·ls podia bé tirar. E tirà ha un moro e ferí’l en lo costat, que no anà XXX passos que en terra caygué mort. Tirant fermà dels sperons, lunyà’s un poch e tornà a parar la ballesta. Posà-y una altra sagetta e tornà devers ells, e tirà a un altre moro e morí prestament.
Tots los moros se remeteren a ell. Ferí dels sperons e no·l podien aconseguir. Per aquest orde mès per terra VIII moros, entre morts e mal nafrats. Los altres no curaven sinó de cuytar camí. E si Tirant hagués tengudes tantes sagettes, per aquell orde tots los haguera morts, encara que fossen stats cent.
Acostà’s als qui eren restats e dix-los que·s donassen a presó. E ells deliberaren que més los valia ésser catius que no morir, puix vehien que no tenien defensió ni speraven socors. Fet llur acort, digueren que eren contents de donar-se. Dix Tirant:
–Deixau totes les armes aquí.
Com les agueren deixades, féu-los tornar atràs e lunyar de les armes bon troç, e ell posà’s enmig dels moros e de les armes. E féu pendre una corda e dix a l’hu de aquells que liguàs a tots los altres les mans detràs e alt en los brahons.
–E si tu·ls ligues bé, que negú no·s puga soltar, jo·t promet de fer-te franch e posar-te en segur lla hon és lo soldà ab tota la sua gent.
Lo moro, per haver libertat, liguà’ls molt bé. E prengueren la adzembla, que era carreguada de moneda e de joyes de molta vàlua, e tiraren la via de la ciutat.
Tirant entrà ab la sua presa per la ciutat e trobà lo mestre en la plaça ab molts cavallers de l’orde, qui l’estaven sperant per a dinar. Com lo mestre lo véu venir tot sol ab X presoners, stigué lo més admirat home del món, e tots los los altres, de les grans cavalleries que Tirant fehia.
Aprés que foren dinats, Tirant féu armar un bergantí e tramés-lo per veure lo soldà e la sua gent si·s recollien ne en quin punt staven. Aprés que, lo bergantí fon partit, donà al moro una roba de seda e féu-lo passar en la Turquia per la promesa que li havia feta. Molts hòmens de la ciutat anaren hon era stada la bregua e trobaren encara alguns moros vius, e feren-los morir e prengueren-los les armes que trobaren e tornaren-se’n a la ciutat.
Lo dia mateix tornà lo bergantí que era partit e dix que·l soldà s’era ja recollit e tots los cavalls eren dins les naus. Tirant supplicà al mestre que li donàs dos o tres guies que sabessen bé la terra com ell volia aquella nit anar a visitar los moros. Molta gent li desconsellà que no anàs a ampresa d’altri, emperò ell se apoderà de anar-hi; e pres çinch-cents hòmens, e tota la nit caminaren e posaren-se en una montanya, sens que per negú no foren vists, e de aquella montanya miraven molt bé la pressa que los moros tenien de recollir-se. Com Tirant véu que ja no y havia sinó stima de mil hòmens, poch més o menys, Tirant ixqué de la montanya e ferí enmig dels moros tan bravament que·n feren una gran destroça. Com lo soldà véu fer la destructió dels moros, stava molt desesperat. Tramés les barques perquè·s poguessen recollir, mas pochs ne cobraren, que la major part foren morts o hofegats per recollir-se.
Vehent açò, lo soldà féu dar vela e tornà-se’n en sa terra. Com fon apleguat, los grans senyors qui restats eren foren molt ben informats de la causa de la sua venguda. Ajustaren-se tots e anaren-lo a veure. E un gran alcadi parlà per tots e féu principi a paraules de semblant stil.