–Cavaller virtuós, bé pots veure com la tua mort o la vida està en ma libertat, per què mana a mi què vols que faça de tu: si vols vida o mort, car més aconsolat seré del bé que del mal. Mana a la mia mà dreta que t’haja misericòrdia e que·t vulla perdonar, e que no faça tant de mal a la tua persona com poria.
–Més dolor tinch —dix lo cavaller— de les tues cruels paraules, abundoses d’estrema vanaglòria, que de perdre la vida, e més stime la mort que no demanar perdó a la tua superbiosa mà.
–La mia mà ha acostumat de perdonar als hòmens vençuts —dix Tirant— e no fer-los dan. E si tu vols, yo·t perdonaré de bon cor a tot lo mal que fer-te poria.
–¡O, quina glòria és —dix lo cavaller qui en terra stava— com los hòmens són vençedors per sort o per desaventura e abundar en moltes paraules! Yo só lo cavaller de Muntalt, sens reproche negú, amat e temut de moltes gents. Só stat tostemps piadors e avent misericòrdia a totes gents.
–Yo vull usar de aqueixos actes que dits has envers tu —dix Tirant—, per la tua molta virtut e bondat. Anem davant lo rey e, aquí agenollat als meus peus, demanar m’as merçé, e yo perdonar t’é liberalment.
Lo cavaller, ab ira mortal, féu principi a tal parlar:
–No plàcia a Déu ni me’n done lo poder que yo jamés faça acte de tanta vergonya per a mi e als meus, ni en aquell egregi senyor meu lo comte Guillem de Varroych, del qual rebí aquest amargós orde de cavalleria Per què fes de mi tot lo que bé·t vingua, que més stime bé morir que mal viure.
Com Tirant véu la sua mala voluntat dix:
–Tots los cavallers qui bé volen usar e seguir les armes e lo stil de aquelles per haver renom e fama, han ésser cruels e tenir cadira enmig de infern.
Tirà la dagua e mès-li la punta en l’ull, e ab l’altra mà donà-li gran colp sobre lo cap de la dagua, que la y féu passar a l’altra part. ¿Quin ànimo de cavaller fon aquest, que més stimà morir que no viure envergonyit, per no ésser blasmat dels bons cavallers?
Los jutges del camp eren XII, los VI tenien un libre dels vençedors, los altres lo tenien dels vençuts. Aquells que morien sens que no·s volien desdir, feÿen-los procés de màrtirs d’armes. Los que·s desdeÿen, feÿen-los altre procés de mals cavallers, vençuts e posats en gran desonor e infàmia. E aquesta pràtica han servada fins a la fi.
Aprés pochs dies, senyor, se seguí que la magestat del senyor rey e de la senyora reyna staven en gran solaç enmig de la praderia, prop del riu, dançant e fent moltes festes. E stava allí una parenta de la reyna que era nomenada la bella Agnés —e era filla del duch de Berrí—, que és la més agraciada donzella que yo jamés haja vist. És veritat que de bellea la reyna passa a totes quantes són de gràcia e de gentil loqüela a totes gents’ affable, de grandíssima honestat, liberal més que dona que jamés haja vist, per ço com les dones la major part són avares per son natural. Aquesta galant dama, si vestia robes que valguessen lo preu d’una ciutat, no pensava en donar-les, e joyes e altres coses que ella tingués, tant era de gentil condició Senyor, aquesta bella Agnés portava aquell dia en los pits un molt gentil fermaill. E, en presència del rey e de la reyna e de tots los cavallers, fetes les dançes, Tirant se acostà a la gentil dama e, donant del genol en la dura terra, féu principi a un tal parlar:
–Per la coneixença que tinch, senyora, del vostre molt valer, axí de linatge com de molta bellea, gràcia e saber, e de totes les altres virtuts que en un cors més angèlich que humà trobar se deixen, vos desige molt servir. E hauria-us a molta gràcia que la merçé vostra me volgués dar aqueix fermaill que en los pits portau. E si per vostra benigne merçé me serà atorguat, yo l’accepte. E portaré aquell de grat per la honor e servir vostre, prometent e jurant sobre l’altar e per l’orde de cavalleria de combatre un cavaller a peu o a cavall a tota ultrança, armat o desarmat, en la millor manera que ell sabrà divisar.
–¡Ha, sancta Maria val! —dix la bella Agnés—. ¿E per una cosa tan mínima e de tan poca valor voleu entrar en camp clos a tota ultrança, no tement los perills de la mort e lo dan que seguir poria? Però, perquè represa no sia de dones e donzelles e dels bons cavallers dignes d’onor, de bon grat yo consentiré en presència del senyor rey e de la senyora reyna perquè no perdau lo premi de bé a fer e de l’orde de cavalleria. Ab les vostres mans prengau lo fermaill.
Tirant fon molt content de la resposta de la bella Agnés. E per quant lo fermaill stava liguat ab la cordonera del brial e no·s podia levar sens que no fos descordada —e descordant-la, per força, ab les mans li havia de tocar als pits—, Tirant ab la mà pres lo fermaill e besà’l. Aprés donà dels genolls en la dura terra e dix:
–Infinides gràcies, senyora, a la senyoria vostra fas del gran do que m’aveu donat, car més l’estime que si m’aguésseu dat tot lo realme de França. E promet a Déu que, qui lo fermaill me levarà, la sua persona me leixarà.
E posà’l-se alt al cap de un bonet que portava.
Lo dia següent, stant lo rey en missa, vench un cavaller françés, lo qual se nomenava lo senyor de les Viles-Ermes, molt valentíssim de sa persona e en armes molt sperimentat, e dix a Tirant un tal parlar:
–Cavaller, d’onsevulla que vós siau: haveu agut massa gran atreviment de tocar en un cors glorificat com és de la bella Agnés, e tan mala demanda jamés féu cavaller en lo món. Per què és de necessitat me doneu lo fermail de grat o de força, que de dret yo·l dech aver per rahó com de ma puerícia fins ara he amada, servida e venerada aquesta senyora, qui és mereixedora de tots los béns qui en lo món són. E per quant a mi és dada la glòria perquè ab mos innumerables treballs, enuigs e pensaments yo la m’é sabuda guanyar per què yo tinch a cobrar lo premi del temps de ma joventut; que he perduda part de aquella per servir a sa merçé. E si dar no·l me volreu, la vida vostra serà de poca durada. Dau-lo’m ab pau ans que més mal no se’n segueixca.