–Huy és lo jorn que·s pert lo nostre ceptre y del meu cap la triümphant corona prostrada veig en terra. Del nostre cors lo braç dret nos defall y lo pilar en lo qual lo nostre stat segurament recolzava és derrocat per tu, fortuna adversa. ¡O, injusta mort que, robant una vida, innumerables guiatges de viure als trists infels atorgues! ¡O, enemiga mort que, dexant a mi viure, mortal pena y eterna me atorgues! Has mort a Tirant per matar l’emperador de Contestinoble. ¡Yo só lo mort, e viva per a sempre del strenu Tirant la glòria y la fama! ¡O, celestials jerarchies: feu novell goig rebent entre vosaltres y col·locant lo benaventurat cavaller en lo nombre dels elets, merexedor de premi! Y vosaltres, prínceps de tenebres, alegrau-vos, si alegria vos és atorgada, puix és mort aquell per qui la santa religió crestiana tan gran aument de cascun jorn prenia. Alegren-se, encara, finalment, totes les enemigues nacions, puix aquell vencedor e invencible Tirant, a qui la ferocitat e unió de tots los infels sobrar no fon possible, ara, sobrat y vençut per la mort, d’estrem goig lo seu morir vos dóna causa.
Sol yo, desert emperador, dech celebrar les exèquies de tanta tristícia. Donchs, perda’s lo sol de nostra vista, cobrint aquell spessa boyra y núvols, perquè la clara luna, de aquell, claror no puga pendre; perquè lo món, restant tot en tenebres, sia cubert de negra sobrevesta. Moguen los vents aquesta ferma terra y les muntanyes altes cayguen al baix y·ls rius corrents se aturen, y les clares fonts, mesclant-se ab l’arena, tals les beurà la terra de gent grega, com a trista tortra desemparada del spòs Tirant, per senyalar la dolor del qual les sobredites coses se seguexquen. Y la gran mar, als pexos desempare. Y en aquest temps, ¡cantau, belles serenes, los mals tan grans que sentiu en la terra! ¡Cantau planyent la mort de aquest, qu·entre·ls vivents hun fènix s’estimava! ¡Adulen los animals, cessen los cants melodiosos dels ocells e prenguen per habitació les desertes silves! Muyra yo, e iré als regnes de Plutó: ¡de tanta dolor portant embaxada, faré que Ovidi del meu Tirant digníssims versos smalte! ¡Despullau a mi daurades robes y dels palaus leven les riques porpres! ¡Cobriu-me prest de hun aspre scilici, visten-se tots de fort y negra màrrega, sonen ensemps les campanes sens orde, dolga’s tothom de tanta pèrdua, per a rahonar la qual ma lengua és feta scaça!
En tal plant passà l’emperador la major part de la nit, e venint lo dia, anà a la sglésia per fer-li honor e fer-li molt gran sepultura ab les obsèquies acostumades als grans senyors.
La princessa, que véu que tota la gent plorava, stava molt admirada. Demanà e volgué saber de què ploraven los del palau e les sues donzelles. Tingué pensament que no fos mort son pare l’emperador. E levà’s en la camisa, molt cuytada. Féu-se a la finestra e véu lo duch de Macedònia, qui anava plorant e arrancant-se los cabells del seu cap, e Ypòlit e molts altres, qui ab les mans se arrapaven la cara e dant del cap per les perets.
–Per hun sol Déu vos prech —dix la princessa— vosaltres me vullau dir la veritat. ¿Quina és la causa de tanta novitat e tristícia?
Parlà la viuda de Montsant, e dix:
–Senyora, no s’escusa que no u hajau de saber qualque hora: Tirant és passat de aquesta present vida en l’altra e ha pagat son deute a natura. E hora de mijanit lo han portat a la sglésia per donar-li ecclesiàstica sepultura segons ell és merexedor. Allí és l’emperador, lo qual plora e fa molt gran dol de la sua mort, que degú no·l pot aconsolar.
La princessa stech sens recort negú, ni plorà ni pogué parlar, sinó que, sanglotant e suspirant, aprés hun poch spay, dix:
–Dau-me les mies robes que lo meu pare me havia fetes fer per a la solemnitat de les mies bodes, que encara no les me havia vestides, qui eren de molt gran stima.
E foren-li portades prestament. Com les hagué vestides, dix la viuda de Montsant:
–¡E com, senyora! ¿En la mort de hun tan admirable cavaller, mort en servey de la magestat del senyor emperador e vostra, vos vestiu e abillau axí com si anàsseu a bodes? Tots los altres van vestits de màrregues de dol e de tristor, que no és negú qui de plorar abstenir-se puga, e vostra altesa, qui se’n deuria més sentir e senyalar, vos sou abillada, cosa que jamés viu fer ni he hoït dir ni sia stat fet.
–No cureu, na viuda —dix la princessa—, yo me’n senyalaré com serà la hora.
Com se fon ligada, ab totes les sues dones e donzelles devallà de l’imperial palau la entristida senyora e, ab cuytats passos de dolorosa angústia, anà-se’n a la sglésia hon era lo cors del seu Tirant. E pujada alt en lo gran cadafal, com véu lo cors de Tirant, lo cor li pensà sclatar, e la ira li forçà l’ànimo, que pujà sobre lo lit. Ab tals contrasts, los ulls corrent vives làgremes, lançà’s sobre lo cors de Tirant. E ab tals paraules, de contínues làgremes acompanyades, féu principi a la següent lamentació.