–Encara que aquests sien los senyals de amor, emperò no ab tanta força e crueldat se deuen pendre. Ara, senyor Tirant, vinch a creure que no de virtuosa amor me amàveu. ¿La brevitat de tan poch delit, ha pogut empedir a la virtut, consentint que hajau tant maltractada la vostra princessa? Almenys haguésseu sperat lo dia de la solemnitat e serimonial festa perquè lícitament fósseu entrat en los ports de la mia honesta pudicícia. Ni vós haveu fet com a cavaller ni yo só reverida com a princessa, per la qual rahó só axí verdaderament agreujada, que de aquesta rahonable ira, ensemps ab la pèrdua per scampament dels meus carmesins strados, roman tan debilitada la mia agreujada delicadura que tinch crehença primer yo vençuda entraré en los regnes de Plutó que vós, vencedor, dels perduts temerosos infels hajau robades les tendes. Axí que la festa de goig per mi celebradora poreu mudar en tristes, doloroses obsèquies.
No sperà la reyna que més digués la aflegida princessa, sinó que ab cara alegra li dix:
–¡Ay, na beneyta! ¡Com sabeu fer lo piadós, que armes de cavaller no fan mal a donzella! ¡E Déu me lexe morir a tan dolça mort com vós fengiu que éreu morta! ¡Lo mal que·m direu me vinga si no sou guarida al matí!
La princessa, no prou aconortada de la perduda honestat, no volgué satisfer a les folles paraules de la reyna, ans callà. Tirant se tornà al lit e la reyna se n’anà a dormir. Los dos amants stigueren tota la nit en aquell benaventurat deport que solen fer los enamorats.