–Mon senyor Tirant, no cambieu en treballosa pena la sperança de tanta glòria com és atényer la vostra desijada vista. Reposau-vos, senyor, e no vullau usar de vostra bel·licosa força, que les forces de una delicada donzella no són per a resistir a tal cavaller. No·m tracteu, per vostra gentilea, de tal manera. Los combats de amor no·s volen molt strényer. No ab força, mas ab ginyosos afalachs e dolços engans se atenyen. Dexau porfídia, senyor, no siau cruel. No penseu açò ésser camp ni liça de infels. No vullau vençre la qu·és vençuda de vostra benvolença. ¿Cavaller vos mostrareu damunt la abandonada donzella? Feu-me part de la vostra homenia perquè us puga resistir. ¡Ay, senyor! ¿Y com vos pot delitar cosa forçada? ¡Ay! ¿E amor vos pot consentir que façau mal a la cosa amada? Senyor, deteniu-vos, per vostra virtut e acostumada noblea. ¡Guardau, mesquina, que no deuen tallar les armes de amor, no han de rompre, no deu nafrar la enamorada lança! ¡Hajau pietat, hajau compassió de aquesta sola donzella! ¡Ay, cruel, fals cavaller! ¡Cridaré! ¡Guardau, que vull cridar! Senyor Tirant, ¿no haureu mercé de mi? No sou Tirant. ¡Trista de mi! ¿Açò és lo que yo tant desijava? ¡O, sperança de la mia vida, vet la tua princessa morta!
E no us penseu que per les piadoses paraules de la princessa Tirant stigués de fer son lavor, car en poca hora Tirant hagué vençuda la batalla delitosa e la princessa reté les armes e abandonà’s, mostrant-se smortida.
Tirant se levà cuytadament del lit pensant que la hagués morta, e anà cridar la reyna que li vengués ajudar. La reyna se levà prestament, pres una ampolla de ayguaròs e donà-li’n per la cara e fregà-li los polsos, e axí recobrà l’esperit. E lançant hun gran sospir, dix.