Hoint dir la Viuda Reposada que Tirant venia e era ja tan prop, tanta fon la temor que pres que·s pensava spasmar, e dix que li havia vengut gran mal al cor. Entrà-se’n en la sua cambra e aquí ella féu molt grans lamentacions plorant, batent-se lo cap e la cara, car en aquella hora ella se tingué per morta. E cregué verdaderament que Tirant faria fer d’ella una cruel sentència, per ço com sabia que era stat asabentat per Plaerdemavida y per la cara contrafeta del negre que havien mesa en la galera. E per la grandíssima crueldat que havia comesa, pensava que, si la princessa sabia lo nefandíssim crim que li havia impasat, ab quina cara li poria venir davant E d’altra part, la combatia la molta amor que ella portava a Tirant, que de tot seny la feÿa exir.
E axí passà tota la nit, fantasiant e combatent-se ab si mateixa, que no sabia quin consell pogués pendre, ne era cosa que gosàs descobrir a negú ne demanar consell, car en aquell cars tots li foren stats enemichs. Açò és cosa acostumada, que la natura femenil, frèvol e variable, elegeix lo més inútil consell, si molt hi pensa, en la major necessitat.
A la fi, no trobant altre remey e forçada per lo poch ànimo que tenia, delliberà de matar-se ella matexa cautelosament ab metzines, a fi que la sua maldat no fos palesa ne vingués a notícia de les gents, e que lo seu cors no fos cremat o donat a menjar als cans. Per què de continent ella pres orpiment que tenia per a fer tanquia e posà’l en una taça d’aygua e begué’l-se, e lexà uberta la porta de la cambra sua e despullà’s e mès-se al lit. Com fon en lo lit, lançà grans crits dient que·s moria. Les donzelles qui li dormien de prop, qui sentiren los grans crits, levaren-se cuytadament e anaren a la cambra de la Viuda, e trobaren-la ab la basca de la mort e contínuament cridant.
Levà’s la emperadriu e la princessa. E lo gran avolot fon en lo palau e negú no sabia per què. L’emperador se levà cuytadament pensant-se que los moros haguessen entrada la ciutat per força d’armes, e, d’altra part, dubtava que a sa filla no hagués vengut algun mal soptosament: s’esmortí e trameteren per los metges. E la emperadriu e la princessa, qui saberen que l’emperador se era smortit, lexaren la Viuda Reposada e cuytaren a la cambra de l’emperador, e trobaren-lo més mort que viu. Aquí fon lo gran dol de la princessa, que era una gran pietat de veure lo trist comport que de si mateixa feÿa. E prestament vingueren los metges e donaren-li remey e continent. Aprés que fon tornat en son recort, demanà quina era stada la causa de tanta remor que sentida havia, si eren entrats los moros en la ciutat. E digueren-li que no, mas que la Viuda Reposada tenia grans basques de cor e cridava grans crits, que stava veïna a la mort. L’emperador manà als metges que y anassen e que y fessen tot lo que fer s’i pogués per restaurar-la. E los metges hi anaren de continent e, com foren en la cambra, en aquell punt, ella trametia la sua ànima al regne de Plutó.
Com la princessa sabé que la Viuda Reposada era morta, féu-ne molt gran dol per la molta amor que li portava, per ço com la havia criada de let. E manà que la posassen en una bella caxa, car ella li volia fer molt honrada sepultura. Al matí, l’emperador ab tota la sua cort, e la emperadriu e la princessa e tots los regidors e honrats hòmens de la ciutat, acompanyaren lo cors de la Viuda a la gran sglésia de Senta Sofia e aquí li feren les obsèquies ab gran solemnitat. E aprés l’emperador ab tota la gent se’n tornaren al palau.
Ací·s lexa lo libre de parlar de la Viuda Reposada e torna a recitar de la oració que Tirant fa a la sua cavalleria.