–No·m clam de la fortuna si m’ha portat en l’estrem que só de la mia mala sort e desaventura, puix mos peccats m’i han conduÿt, mas clam-me de la mia gran ignorància, que m’haja lexat trahir a hun home strany no conegut, car la mia joventut ha mostrada la poca discreció que tinch, qui m’ha portat en gran dejecció e vergonya. ¿E qui és aquell miserable cavaller qui per dubte de mort se dexa de fer lo que la humana natura ha ordenat, morint virtuosament, car és reviure per aquest miserable de món en fama gloriosa? Car no pot ésser que qui usa la guerra, per moltes vegades que pren, que alguna volta no sia pres. E puix tu no vols que yo·t faça cavaller, fes-me venir aquell petit infant qui no havia sinó cinch anys, qui era fill de una fornera.
Com li fon prop, féu-lo cavaller e besà’l en la boca e donà-li la spasa e posà’s en poder del dit infant.
–Ara-dix lo rey— me podeu pendre de poder de aquest infant e fer de mi tot lo que a vosaltres plasent serà.
Dix lo Capdillo:
–Preneu-lo vós, capità crestià, e feu-lo posar en forts presons.
–No plàcia a Déu —respòs Tirant-que yo prenga a rey de mà de persona verge, car los cavallers qui d’onor senten me’n poden rependre. E la mia ànima és més aconsolada de subjugar los reys ans que de apresonar ne matar-los.
–Sus —dix lo Capdillo—. Açò us deÿa per cortesia, per donar-vos la honor.
–No —dix Tirant—, que aquexa honor la podeu dar a vostre fill o adquerir-la per a vós.
No curà de més replicar lo Capdillo, sinó que pres lo rey e posà’l dins una cambra e féu-lo bellament ferrar. E a Tirant desplagué molt però, per no enujar lo Capdillo, no dix res. Aprés que lo rey fon ferrat, entraren en la torre maestra. Trobaren la adolorida reyna molt trista, lansant contínuament dels seus ulls vives làgrimes. Com ella los véu, havent d’ells natural conexença, e de singular consolació stigué per bon spay que no pogué parlar e, cobrat son recort, ab humil gest e ab veu piadosa, féu principi a semblant lamentació.