–Les paraules dissimulades que lo vostre ginyós pensament ha manifestades, són a mi de gran admiració, que per vós sia stat presumit que ab senyal de verdadera amistat, ab paraules injurioses procehint d’estrema malícia, volríeu portar a ma senyora a infàmia de perpetual desonestat. E no penseu que ab lo vostre mal saber me poguésseu induyr al que volríeu, que yo loàs les vostres reprovades paraules e mala intenció, car tant vos aprofitaria com fer hun clot en l’arena e ab hun anap foradat buydar tota l’aygua de la mar. E vós, qui us feu amar e desamar, deveu pendre açò per somni. E tot lo que dit haveu és fora de la mia memòria. E si tal cars presumiu de ma senyora ni de mi, anau per a desconexent cavaller, que en tan gran perill hajau posada la vostra persona. E posat cars que u hajau vist, és stada cosa que s’és fet per joch e burles, per dar consolació e alegria a la senyora princessa. La Viuda Reposada hagué dels entramesos de la festa de Corpus Crist e yo·m vestí en forma del nostre ortolà.
E recità-li tot quant dessús és stat dit.
Tirant fon molt admirat de tal rahó e dix que tal cosa no podia creure si donchs de sos ulls no veÿa lo contrari. La donzella, ab grans rialles, li dix:
–Senyor, yo dellibere de restar ací e vaja Ypòlit a la mia cambra. E davall lo lit trobarà tots los vestiments del negre ortolà. E si no dich veritat, que de cap me lanseu en mar.
Tirant fon content e manà a Ypòlit que prengués les claus e prestament hi anàs. E per ço com feÿa gran maror, que tornàs prestament. E Ypòlit féu lo manament de Tirant. Com fon tornat ab la roba del negre ortolà, la mar stava tan brava que jamés Ypòlit no pogué pujar en la galera ni Plaerdemavida pogué exir en terra. De la galera lançaren una corda a la barca e ligaren-li la roba del negre ortolà en tal forma que la pujaren en la galera.
Com Tirant véu la cara e la roba, conegué la gran maldat de la Viuda Reposada e, en presència de tots, jurà allí que si en aquell cars pogués exir en terra, que en presència de l’emperador la faria cremar o ab les sues pròpies mans faria d’ella lo que havia fet del negre. Aprés Tirant pregà molt a Plaerdemavida que li volgués perdonar dels mals pensaments que havia tenguts de la princessa ni d’ella e, com fos ab sa altesa, que li volgués recaptar perdó. E Plaerdemavida molt graciosament lo y atorgà e, axí, restaren los dos ab molt bona amor e voluntat.
A poch instant, la mar se enbraví tan fort que tots aquells qui veÿen la barca hon Ypòlit anava, tots reclamaven a Déu, de bon cor, que no perissen en la cruel mar. E com Déu volgué, tornaren a terra tots banyats e la barca mija d’aygua. La pluja e lo vent era tan fort e la mar tan alta que les gúmenes de les galeres se romperen e per força hagueren de aquí de partir. Dues galeres donaren en aquella hora a través: les persones se salvaren, mas les fustes se perderen. Les tres galeres com a forçats entraren dins la gran mar ab la major fortuna del món. Romperen los arbres e les veles e tot ne anà dins mar. La una galera trobà’s a sobrevent, e Déu volgué que pres en una illa petita e allí·s restaurà. La galera de Tirant e l’altra eren a sotavent. No pogueren pendre en la illa, ans romperen los timons de caixa, e la galera de Tirant se descosí. E l’altra galera qui prop li venia tota se obrí, e entrà-se’n la gent y ella en l’aygua de dolor: tots se negaren, que negú scapar no pogué.
La galera de Tirant féu la via de Barberia. E tots los mariners perderen lo tento del marinatge, que no sabien en quines mars eren, e tots ploraven e feÿen lo major dol del món. Agenollats cantaven la Salve regina. Aprés se confessaren los huns ab los altres e demanaren-se perdó.
Plaerdemavida stava gitada en hun lit, més morta que viva, e Tirant, aconortant-la lo mils que podia. Com Tirant véu que lo joch s’estrenyia, dolent-se de sos mals, féu devotament principi a semblant lamentació.