–Moguda de aquella strema amor, a la qual naturalment deu hom ésser inclinat de amar a les persones virtuoses, considerant en mi la pèrdua gran de vostra honor e fama, no podent-me’n aconortar vehent la vostra persona de tanta singularitat acompanyada e de infinides virtuts, e haver fetes tantes e tan asenyalades cavalleries com la mercé vostra ha fetes per persona qui u té poch conegut, ni menys stimat, —amant més plom que or, digna és de molt gran reprensió, amadora de tota desonestat, no volent advertir a la gran infàmia que li’n seguirà portant tan abominable vida, que per prechs ni menaces star no se’n vol, sinó alegra de complir son desig—, ¡trista de mi!, ¿què faré? No trobe remey que ajudar-me puga. Ab aquestes mamelles —les quals se tragué defora perquè Tirant les ves— he donat a mamar a aquexa senyora.
E tingué-les axí per bon spay, mostrant que ab les lamentacions que li feÿa, les se havia oblidades d’estojar.
Més dix:
–Senyor Tirant, preniu aquell confort que los miserables solen pendre en lurs misèries acompanyades de molta compassió. ¡O, Senyor totpoderós, Trinitat verdadera! Axí mostrava yo ab quanta furiosa ira e ab quantes làgremes, ab quanta congoxa de la mia ànima, quasi cascun dia tals pensaments passaven per lo meu enteniment. Emperò, amor tèbea e esperança en pura dolor me feren cambiar lo primer desig, e la mia cara, tornada groga, feÿa tota la mia cambra malenconiosa, parlant de mi diverses desvarions, e los meus dubtosos pensaments me portaven causa de dolre’m. Mas venint la nit, fatigada de tantes dolors, me trobaven en la mia cambra sola, exugant los meus plorosos ulls ab drap d’estopa perquè major pena sentís.
No tardà Tirant en fer-li present de tal resposta.