Complit lo sermó e la missa, lo emperador féu portar los cent mília ducats e totes ses robes e joyes, e tot quant son pare li havia dexat. Aprés d’açò, feren vestir al conestable la sobrevesta de les sues armes. Dexaren-lo axí hun poch. Aprés despullaren-li aquella e vestiren-li la del ducat de Macedònia, e desplegaren les banderes del dit ducat e al cap li posaren una corona tota d’argent molt rica, per ço com en aquell temps acostumaven de coronar a tots aquells qui tenien títol. Als comtes coronaven ab corona de cuyro; als marquesos, de açer; als duchs, de argent; als reys, d’or; als emperadors corona ab set corones d’or. E per ço aquest Diafebus, conestable, aquell dia se coronà ab corona de argent-e feÿen-la tan rica com fer-la volien de moltes pedres precioses. E per semblant coronaren a Stephania.
E fetes totes les coses desús dites, ixqueren de la sglésia e cavalcaren ab les banderes steses per tota la ciutat. Lo emperador ab totes les dames e ab tots los grans senyors, duchs, comtes e marquesos, ab tota l’altra cavalleria e infinida gent de cavall, voltejaren tota la ciutat. Aprés ixqueren fora la ciutat en una bella praderia hon havia una molt lúcida font que era nomenada la Fontsanta, e tots aquells qui prenien títol e·s coronaven venien en aquella font a benehir les banderes, e allí donaven-li títol de duch o de comte, o de marqués o de rey, o de emperador.
Beneÿdes les banderes, batejaren lo duch e la duquessa del realme de Macedònia ab aygua almescada sobre lo cap. E si aquell dia lo duch vol fer o crear haraut o rey d’armes, ho pot ben fer ab l’aygua que resta, e per força li té a posar lo nom del ducat e dóna-li de grans strenes. E no pot ésser fet haraut o rey d’armes que no sia fill de gentilhom, per ço com més fe los és donada que a tots los altres hòmens, car tots han star al que ells diran.
Aprés que hagueren fet hun rey d’armes, tornà lo duch a la Fontsanta e lo emperador pres de aquella aygua de la font e tornà’l a batejar altra vegada, donant-li lo títol de duch de Macedònia. Aprés, a colp, totes les trompetes sonaren, cridant los harauts e reys d’armes:
–¡Aquest és lo il·lustre príncep duch de Macedònia, del gran linatge de Roca Salada!
En açò vingueren CCC cavallers d’esperons daurats, tots armats en blanch, e tots feren gran reverència a l’emperador e molta honor al duch de Macedònia. E de aquí avant no fon nomenat conestable, ans donaren l’ofici de conestable a hun cavaller valentíssim qui era nomenat micer Adedoro. Aquests CCC cavallers se feren dos parts, e cascú pres la pus bella donzella, o que era mils a son grat, prenint-les de les regnes de la aquanea en què cavalcava. E tots per orde, los majors en stat y en linatge prenien primers. Aprés los que pendre volien. Hagué-n’i molts que no volgueren pendre. E posaren-se per les arboredes, cascú ab sa dama, e com s’encontraven, la hu deÿa a l’altre que dexàs la dama que portava o havia de rompre II lançes ab ell. E aquell qui pus prest les havia rompudes, prenia la dama de l’altre.
E stant los cavallers en aquestes festes, lo emperador hi anà ab la emperadriu, mas la princessa no y anà, ni la duquessa de Macedònia ne lo duch. E Tirant no y pogué anar per la promesa que feta havia de no júnyer si rey o fill d’aquell no y era. Mas lo vezcomte fon dels primers.
E axí anà lo emperador a la ciutat de Pera, hon era la festa aparellada. Era ja passat migjorn, que encara los cavallers no eren tots tornats, e lo emperador se fon posat alt en una torre per mirar. E com los cavallers venien, rompien les lances davant sa magestat. E lo emperador féu sonar hun gran corn que de més de una legua podia ésser hoÿt e tots los cavallers, hoÿt lo corn, tiraren la via de Pera. E foren exits altres CCC cavallers, tots de una color vestits, e prengueren lo pas, no dexant-los passar, e aquí fon fet hun fet d’armes molt singular, en lo qual lo emperador y pres molt gran plaer. E totes les dones e donzelles que preses eren, se’n fugiren dins la ciutat e lexaren sos cavallers enmig del camp.
Lo combat dels cavallers durà ben dos hores, que lo emperador no volgué que·ls departissen. E com hagueren rompudes totes les lances, aprés combateren ab les spases. Lo emperador manà sonar les trompetes e tots se departiren, los huns a una part, los altres a l’altra. Com foren departits los cavallers, cascú cercava sa dama, e no les trobaren. E anaven dient que los altres cavallers les havien preses e cascú feÿa sa lamentació davant la emperadriu e la princessa per les dames que havien perdudes. Elles respongueren, no sabent-hi res, que creÿen que los altres cavallers les tenien amagades. Aquells, ab gran fúria, ab les spases altes, anaren devers los altres cavallers e tornaren-se altra volta a combatre.
Com hagué durat per bon spay, veren les dames en los murs del palau.
Sonà una trompeta e tots se auniren e donaren de peu en terra e, ab gran sforç, combateren lo palau, y elles defensant-lo. Mas los de fora y entraren per força d’armes. Com foren dins lo gran pati, se feren II parts, prengueren hun rey d’armes e trameteren-lo als cavallers qui derrerament eren exits los plagués de anar-se’n, que ells eren allí per cobrar cascú sa dama e les que guanyades havien. Ells los feren resposta que per cosa en món ells no se n’irien, com ells volien part-la que·ls pertanyia—, puix havien posades les lurs persones en tan gran perill de mort. Sobre açò, els feren armes a peu dins lo palau. E fon una molt delitosa cosa de veure, car los huns cahien deçà, los altres dellà; los altres ab aches se donaven de maravellosos colps e, aquell que perdia l’acha, no podia més tornar a combatre, ni aquell qui en terra tocava de cors o de mà. Per tal forma combateren que vingué lo combat a X per X, e lavors ho feÿa molt bell veure. A la fi lo emperador féu-los departir. E aprés que tots foren desarmats, foren en la gran sala e aquí dinaren-se. Aprés lo dinar, dançaren.
Com fon mija hora ans del sol post, prengueren-se a ballar e feren una bella dança larga. E prengueren la princessa e totes les dames e, axí ballant, anaren fins a la ciutat de Contestinoble.
Aprés lo sopar, Tirant pres a tots los de sa parentela, los quals eren XXXV cavallers e gentilshòmens qui eren venguts ab Tirant e ab lo vezcomte de Branches. E per ço se nomenaven ells de Roca Salada, per ço com, en aquell temps que conquistaren la petita Bretània, eren dos germans, e lo hu era capità e parent del rey de Engleterra, lo qual era nomenat Uterpandragó, qui fon pare del rey Artús. E aquest capità, ab lo germà seu ensemps, prengueren hun fort castell, lo qual stava sobre una gran roqua qui era tota de bona sal e lo castell fon edificat sobre aquesta roqua. E per ço com fon lo primer castell que ells per força d’armes prengueren ab gran treball e perdiment de molta sanch, deixaren lo nom propi d’ells e prengueren lo nom de la conquesta. E lo germà major fon intitulat duch de Bretanya. Lo rey de França tramés-li a dir per sos embaxadors que li daria una filla sua per muller, e ab voluntat del dit Uterpandragó, tramés son germà en França perquè la sposàs. E com ell la véu de tan admirable bellea, dix al rey que ell no tenia procura de son germà per sposar-la, per quant lo duch no la tendria per muller sua que altri la hagués sposada. E féu letres fictes de crehença que donà al rey de França. E ell y donà fe e liurà-la-y ab los CC mília scuts, ab condició que dins tres anys se hagués intitular rey de Bretanya. E lo germà tot ho atorgà, lo que lo rey volia. E portà-la-se’n molt ben acompanyada, segons a filla de tal rey se pertanyia, e portà-la dretament al castell de Roca Salada. Dexà tota la gent en la vila, e pres la donzella e posà-la dins lo castell, e prestament la sposà e la pres per muller.
Com lo duch de Bretanya, germà seu, sabé tal nova, pres-ho a molta paciència, per lo gran bé que li volia. Los cavallers qui ab la donzella eren venguts tornaren-se’n en França e digueren-ho al rey, lo qual ho pres en gran greuge E prestament ajustà totes ses osts e, ab gran multitut de gent d’armes, anà per posar siti sobre lo castell de Roca Salada. Lo duch de Bretanya, qui sabé que lo rey de França venia per destrohir a son germà, tramés-lo a suplicar que no u fes. E d’altra part, lo duch tramés a son germà molta gent e moltes vitualles, e·l forní de totes les coses necessàries en defensió de hun castell. E lo rey tingué siti al castell hun any e dos mesos e, per molts combats que y donassen, jamés lo pogueren pendre ni negun dan fer. E lo duch era ab lo rey e tostemps lo suplicava que volgués perdonar a son germà. Com lo rey véu que no·l podia haver, tractaren matrimoni de altra filla ab lo duch e, perquè son germà no hagués mal, consentí lo duch en fer tal matrimoni com féu, que pres filla bastarda e sens dot negú. E tots los qui eren allí ab Tirant eren de aquella pròpia linea, qui eren de linatge molt antich, e y havia haguts tostemps de molt virtuosos cavallers e singulars dones de gran honestat.
Tirant en aquell cars, ab tots los del linatge de Roca Salada, anaren a besar lo peu e la mà a l’emperador, fent-li infinides gràcies de la molta mercé que·ls havia feta en donar sa bella neboda per muller a Diafebus. E aprés que tots li hagueren fetes les gràcies, lo emperador, ab cara molt afable, féu principi a hun tal parlar.