–Puix per dret natural la rahó·m força obeir los manaments de la excel·lència vostra, diré mon parer de mon poch avisat stil protestant, com a mare e senyora a qui ame sobre totes les coses del món, demanant vènia e perdó si ab mes paraules diré alguna cosa que sia contra lo gentil stil de la altesa vostra. E per no fatigar les orelles dels hoÿdors de les infructuoses paraules que han oïdes, abreujaré lo efecte del que vull dir perquè clarament sia vist qui haurà millor sabuda fundar la sua intenció.
»E diré primer de Alexandre, que la excel·lència vostra al·legat ha dient que poch era, mas que per ardiment lo món conquistà. Parlant ab deguda reverència, no fon axí, ans li féu senyorejar lo món Aristòtil ab saviesa, perquè li consellà que fes cremar tot lo que los seus havien guanyat perquè tinguessen voluntat de guanyar-ne e no stiguessen ociosos e que les armes haguessen a seguir. De Cèsar vos diré qui gran senyor fon en lo món e tot ho aconseguí ab saviesa. E com se véu molt poderós e sublimat en gran honor e riquesa, desconegué’s, regint ab crueldat strema, e los seus lo feren matar. Dels altres no us ne vull dir més.
»E per ço com la magestat vostra ha dit que lo savi de poch se té per content, per ço la divina bondat de nostre Senyor li ha dat natural sentiment en conéxer mal y bé, qui expressament nos mana que no vullam res guanyar injustament. E lo qui savi és, molt bé se’n guarda. Emperò la saviesa té dos senys: la hu és temporal, l’altre speritual. Lo seny speritual solament nos devisa que·ns guardem de peccar e que servem los manaments de Déu, e que cregam en los XII articles de la santa fe catòlica, e que façam smena de nostres peccats en aquest món durant la nostra vida, ab confessió, contricció e satisfacció, e fent penitència de aquells. E tot açò fa lo qui és savi. Lo seny temporal és que hom conega a si mateix e saber lo que hom és tengut de fer, e legir libres de aquells qui més sàviament e virtuosa han vixcut en lo món perquè·ls pugam imitar. Car de l’home savi se pot bé dir que és per a regir tot lo món e l’ome animós no sab altra cosa fer sinó morir com a desesperat.
»Mas, vejam com nostre Senyor vingué en lo món, si lo y féu venir ardiment. Bé seria foll qui tal cosa creÿa, car per tots los theòlechs és determenat que la sua inmensa saviesa lo y féu venir, conexent que, natura humana era perduda per lo peccat de nostre pare Adam, e que no·s podia reparar si ell no y venia, fent unió de la divinitat ab la humanitat. E per ço com dona era stada causa de la perdició de natura humana, la inmensa saviesa de nostre senyor Déu dispensà que la reparació fos feta per dona per ell preeleta, tal que fos sens màcula de algun peccat actual, mortal, venial ni original, e en lo verge ventre de aquella volgué pendre humana carn, e prengué mort e passió en l’arbre de la vera Creu per donar a nosaltres la eterna vida. Per què, clarament se mostra que ardiment no haguera bastat en fer hun tan gran fet, car sabut és que saviesa és do de natura e stà en lo enteniment, qui és lo major senyor de tots e més noble. E ardiment stà dins lo cor e, si gens lo tocau, prestament se mor e lo cors és perdut. Per què li deuen dar per curador a saviesa, que·l guarde de tot mal. E qui sovint usa de ardiment, poca és la sua vida e tostemps serà subjugat a les misèries e penes de aquest món, car de mal principi bona fi no s’espera. E la excel·lència vostra sia en recort d’ací avant que negú no pot atényer la glòria de paradís sinó per saviesa. Per què, suplich a la magestat de aquell magnànim pare e senyor meu que no vulla haver sguart al meu poch avisat entendre en no haver bé sabuda rahonar la mia justícia, com de si matexa, és ja rahonada per ésser tan clara.
Plagueren al vell emperador les avisades paraules de sa filla que havia rahonat e fon manifest quant lo gentil stil fa la justícia més clara.
No tardà la emperadriu en fer principi a hun tal parlar.