–La lengua és senyal de ço que lo cor desija, e lo cavaller ha mester haja bon sentit natural, car l’ús de les armes, si·l perdia —ço que és de la sua heredat—, seria menyspreat per los bons cavallers de honor. E si los vostres ulls haguessen vist la gran discreció que lo conestable té en les batalles e com s’i regeix, per lo càrrech gran que té, deuríeu sostenir gloriosa paciència en vós matexa, considerant la honor que d’ell se pot atényer. És lo callar més propi que lo respondre. Però, senyora, yo us diré com serà: ja haveu vist com la senyora princessa me ha manat que yo vaja per exercir lo meu ofici, per la gran sperança que en mi tenen; per què m’és forçat de anar. E com sia allà, si ell stava dins hun ventre de peix, yo·l ne trauré e trametré’l-vos.
De aquestes paraules restà molt contenta la duquessa.
E Tirant se n’anà a sa posada, hon trobà los metges qui l’estaven sperant.
Feren-lo tornar en lo lit, e miraren-li les nafres e trobaren-les molt alterades, per ço com stant ab la princessa se era molt inflamat per la molta amor que li portava. E la curació de les nafres fon pus greu que les nafres, com los del camp de Tirant staven desesperats de la sua malaltia e no tenien nenguna sperança de victòria sens la virtut de la sua noble persona. E la amor que la gent d’armes li portava era cosa de gran admiració.
Lo soldà tramés sos embaxadors al camp per contractar ab Tirant e, com hi foren, no y trobaren lo capità. Dolgué’ls molt e per correu ne avisaren a l’emperador, lo qual prestament los tramés a dir que vinguessen a ell, que segurament podien anar e venir, car negun príncep no deu denegar la vista de neguns embaxadors.
Com los embaxadors aplegaren a la ciutat de Contestinoble, ja Tirant stava en bona disposició de les sues nafres, e anava al palau e cascun dia comunicava ab l’emperador de la sua partida.
Com l’emperador sabé que los embaxadors venien, no volgué que Tirant partís. E lo dia que los embaxadors entraren, l’emperador hi féu exir a rebre’ls tots los majors de la ciutat e de la sua cort bé una legua luny de la ciutat. E lo capità anà fins al portal de la ciutat.
Abdal·là Salamó, com véu a Tirant, no contrastant que per lo gran soldà fos tramés, descavalcà prestament e donà del genoll en terra: féu-li molta honor e tornant-li a fer infinides gràcies com lo havia liberat com fon pres prop lo riu de Transimeno. Lo capità lo féu tornar a cavall, e partiren de allí e anaren davant l’emperador, lo qual los rebé molt bé, ab cara afable, fent-los molta honor, per ço com allí venia per embaxador lo rey de Armínia, qui era germà del Gran Caramany. Feren parlar Abdal·là Salamó, per ço com era molt pus entés que tots los altres, e féu principi a tal parlar.