–La virtut no porta ab si dolor com les coses són ben fetes, sens mal enginy ne mal obrar, però la fi de les coses sdevenidores és remesa a la Fortuna e, per ço com és incerta, deu ésser poch temuda; mas la bona deliberació de aquelles stà en mà de cascú e aquesta és loadora. Yo per tot mon poder desig de fer honor al soldà, no en perjuhí de aquell pròsper e benaventurat mon senyor lo emperador. E per ço com tu·m poses al davant tal penyora en dir que per la cosa que més ame en aquest món jo·t degua dar un presoner, lo qual yo tinch, per reverència de aquella que yo ame, que és digna e mereixedora de senyorejar tot lo món axí de la vostra terra com de la nostra; e tu demanes a mi un presoner, e yo·l te atorch, e XL ab ell. A l’altre cap de vostra embaixada yo auré mon acort e tornar-t’é resposta.
Tirant féu venir los alguazirs e manà’ls que anassen ab los embaixadors e que·ls donassen XLI presoner, e que triassen los que volguessen. E axí fon fet.
Com los embaixadors foren fora de la tenda, dix un cavaller grech, lo qual havia notícia dels turchs e coneixia los que eren de honor e los qui·s podien bé rescatar:
–Senyor capità, açí davant tots aquests senyors vos vull dir que pare esment del que haveu dit dels embaixadors, com los hajau atorguat XLI presoner, e à‑n’i de tals que poden paguar per exir de presó XXV o XXX mília ducats. Dau-hi algun remey que sien de aquells altres que no tenen res, car prou seran ells contents que se’n porten lo presoner per lo qual ells eren venguts.
–Tant és més aconsolada la mia ànima —dix Tirant— que yo pugua donar coses tals que sien de molta stima, car lo donador no deu donar coses que sien de poca condició, mas donar coses que apareguen a les gents ésser de gran stima hi floresquen en honor e fama. Yo do açò en nom meu e fas-ho per fer-ne servir a la majestat del senyor emperador.
Tirant deixà aquestes rahons e dreçà les noves a tots los magnats que allí eren, fent principi a un tal parlar:
–Molt il·lustres prínceps e senyors: vista havem la demanda del soldà del Turch que·ns fan. Vegen les senyories de vosaltres què consellau que fassam, e si les treves que demanen és fer-ne servey a la majestat del senyor emperador, ni si serà benefici de la cosa pública.
Parlà primer lo duch de Macedònia e dix semblants paraules:
—Senyors molt egreges e molt nobles: aquest negoci toca més a mi que a tots quan sou, per quant só més acostat a la imperial corona; per què, yo consell, e vull que axí·s faça, que·ls donen la treva de VI mesos que demanen, e de més, si més volen. E encara pau, si la volran, o sia servey de l’emperador o no. E si a dos o tres anys la volen, yo·m seré content, car dins aquest temps reposarem e porem sperimentar si ab prechs porem induyr als enemichs que·ns donen vida liberta, e de aquí porem traure algun partit que de bé sia.
No pogué més comportar lo duch de Pera que parlàs més lo duch de Macedònia, perquè·s volien mal per causa de la princessa, car cascú presumia haver-la per muller, e féu principi a paraules de semblant stil:
–La fortuna, qui stà aparellada tostemps a servir a n’aquels qui la cerquen, en una manera als uns e en altra manera als altres, segons que li plau, mas les més voltes és contrària als superbos; e açò se esdevé perquè la supèrbia és contrària a tot bé, e per ço com lo superbo no vol tenir par, e per ço fon lançada del cel; e molts senyors ne són venguts a menys, e vendran tots aquells qui de ella faran peu. Per què, mos senyors, lo meu parer és que per servey de la majestat del senyor emperador, e per repòs de tot lo imperi e de tota la república, no·ls devem dar pau ni treva. Puix aquesta batailla havem vençuda, ab la ajuda de nostre senyor Déu ne vençrem moltes altres. Emperò, yo·m sotsmet a correctió de aquests altres senyors, si lo contrari consellen.
Molts foren de parer que fessen pau o treva, mas los més foren del parer del duch de Pera.
–Ara —dix Tirant—, puix tots haveu parlat, a mi toca més que a negú, per ço com mon senyor lo emperador m’à donat lo bastó de la capitanya.
E donà en aquell cars les letres que lo emperador li havia dades per al conestable e als menaxauts del camp. Com les agueren lestes, Tirant tornà a dir:
–Yo, en loch de la alta majestat del senyor emperador, dich a les senyories vostres que a mi no par per via neguna que sia útil negú donar treves en aquesta mala generació. E per lo gran scampament de sanch que de ells fet haveu ab ànimo sforçat de cavallers virtuosos, demanen pau o la treva de VI mesos, com dins aquest tan larch temps sabeu bé, senyors, que speren les naus45 de genovesos, les quals incessan<t>ment46 porten gent de peu e de cavall. E dins aquest temps, per la molta gent que han perduda, repliran aquesta terra de tan gran multitut de gent que, aprés, tot lo poder de la crestiandat no seria bastant per a lançar-los-ne. Ells tenen la esperança perduda com ells demanen la pau. A mi no·m ve bé ni·s farà. Si yo fer-ho puch, yo·ls daré tantes batailles e tant sovint: o ells exiran de tot lo imperi o faran pau final.
Tornà a parlar lo duch de Macedònia e dix:
–Tirant, si vós no voleu les treves ab la pau, yo les vull e yo les faré; e consellaré a tots aquells qui dech consellar que ab mi ensemps les façam.
–Senyor duch —dix Tirant—, no vullau desordenar lo que lo emperador ha ordenat. E si no u feu, yo us hauré a dar tal disciplina trametent-vos pres a la majestat del senyor emperador, la qual cosa seria a mi molt enujosa, car yo açí no y só vengut per adquerir neguns béns, sinó solament honrar e servir la persona del senyor emperador, del qual he rebuda molta honor, més que yo no só mereixedor. E puix tinch lo càrrech, vull-lo regir com a cavaller. E vós, senyor, qui teniu totes vostres terres perdudes, essent tan virtuós senyor com sou, més vos valria la mort virtuosa que pobresa vergonyosa. Si no, mirau què dix aquell famós philòzoph Lexi en una sua epístola que féu: «Qualsevulla cavaller que sia, deu guardar tres coses en aquest món: honor, béns e la vida. Per la honor, posar-hi los béns e la vida per conservar aquella. Per los béns, qui tolre-los volrà, posar-hi la vida per conservar aquells. Per la vida, per restaurar aquella, posar-hi la honor e los béns.» Axí, senyor duch, vós deuríeu animar a tots que féssem les batailles, axí voluntàries com necessàries, per una veguada poder recobrar la pàtria e lo vostre heretatge; e vós nos voleu desviar lo nostre bon propòsit de bé a fer.
Lavors lo duch se levà ab los hulls plens de aygua, ixqué’s de la tenda e anà-se’n al seu camp. E Tirant, ab tots los altres, anaren al seu.
Manà Tirant que prop d’una gran font de molt fresqua aygua, qui era al costat del camp, fos cuberta de draps, e ab moltes taules entorn de la lúcida font. Tirant féu seure los embaixadors en una taula e los presoners que havia dat en una altra taula més baixa, a la part sinestra. Tots los duchs e senyors, baix, a la part dreta.
E·lls foren molt ben servits de gallines e capons, e de faysans, de aroç e cuscusó, e de moltes altres viandes e de molt singulars. Los embaixadors prengueren molt gran plaer en la vista e cerimònia que Tirant fehia servir als duchs e a çi mateix. Com foren dinats, féu-los dar molt bella col·lació de confits de sucre ab malvazia de Candia.
Lo marqués de Sanct Jordi los demanà quanta gent los fallia de aquella batailla.
Respongueren:
—Poch més o menys de LIII mília entre morts e presos.
De allí anaren a la tenda del consell e Tirant tramés a dir al duch si volia venir per hoyr la resposta, lo qual dix que no y podia anar.
Com tots foren ajustats dins la tenda del consell, e los embaixadors, posat silenci, Tirant féu principi a semblant resposta.