–Digau-me, Tirant —dix la princessa— sí Déu vos leixe obtenir lo que desijau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mal vos fa passar, que, si en cosa neguna vos hi poré ajudar, ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho.
Tirant se posà la mà en la mànegua e tragué lo espill, e dix:
–Senyora, la ymatge que y veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que·m prengua a merçé.
La princessa pres prestament lo espill e ab cuytats passos se n’entrà dins la cambra pensant que y trobaria alguna dona pintada, e no y véu res sinó la sua cara. Lavors ella agué plena notícia que per ella se fahia la festa e molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama de amors.
E stant ella ab aquest plaer del que havia vist fer a Tirant, vengueren la Viuda Reposada e Stephania e trobaren la princessa molt alegra, ab lo espill en la mà, hi elles li digueren:
–Senyora, ¿de hon haveu agut tan galant espill?
E la princessa los recità la requesta de amors que Tirant li havia feta e dix que jamés no havia hoït dir a negú... —Ne en quants libres he lests de històries no he trobada tan graciosa requesta. ¡Quanta és la glòria del saber que tenen los strangers! Yo·m pensava que lo saber, la virtut, la honor e gentilea, que tota fos en la nostra gent grega. Ara conech que n’ha molt més en les altres nacions.
Respòs la Viuda Reposada:
–¡Hay, senyora, e com vos veig caminar per lo pedregal! ¡Que lo un peu va tan avant que l’altre no·l pot aconseguir! Veig les vostres mans de pietat plenes e los hulls atorguen ço que los altres volen. Digau-me, senyora, ¿és justa cosa ni honesta que la vostra altesa faça tanta festa com feu a un servidor de vostre pare, lo qual ha rebut quasi per amor de Déu en sa casa e és stat lançat per aquell famós rey de Cicília, ab gent repleguadisa, ab robes de or e de seda manlevades? ¿E per tal home com aquest voleu perd<r>38e la perpetual fama de vostra honesta pudicícia, no podent viure en àbit de donzella ni com a filla de emperador, de la qual persecució e infàmia en serien leses les orelles dels hoints? Deixau la honestat a part posada e gloriejau-vos del que deuríeu abominar, la qual cosa tota donzella se deu lunyar de tals inconvenients qui porten ab si vergonya, com molts magnats e grans senyors, reys e fills de aquells, per leal matrimoni desijen ab vós ésser ajustats, e aquells aveu denegats fins açí ab paraules de falsa hostalera e aveu decebut, e enganau cascuna dia a vostre pare e no us voleu acostar a la vera execució del vostre bé, honor e fama, e voleu abandonar e oblidar lo deute que deveu a natura. E més vos valria morir o no ésser exida del ventre de vostra mare que tal infàmia vingués a notícia de les gents de honor. E si us ajustau ab ell per amor no lícita, ¿què diran de vós? E si per lícit matrimoni vos ajustau ab ell, feu-me gràcia del títol que té de duch, comte o marqués, o de rey. No us vull dir més, car no só dona que·m contente de paraules hon és duptosa la execcució de honestat. ¿Voleu que us digua ab tota veritat? En negun temps no haveu sabut honestat ni honor de quina color van vestides. Aquesta és la poca coneixença que vós teniu, e molt millor vos seria, ma filla, morísseu amant honestat que vergonyosament viure.
E donà fi en son parlar. La princessa stigué molt alterada de les paraules que la Viuda li havia dites e, quasi plorant, se n’entrà en lo seu retret, e Stephania aprés d’ela, dient-li que no·s devia tant congoixar, aconortant-la en la millor manera que podia.
–¿No és fort plagua aquesta —dix la princessa —que yo sia subjugada al pare e a la mare e, encara, sens causa neguna sia represa per la dida qui m’à alletada? ¿Què faria ella si m’agués vista fer alguna cosa desonesta? Yo crech que ab crida ho aguera publicat per tota la cort e encara per la ciutat. Sperança tinch en Déu que la sua malvada lengua desonesta e maldient, acompanyada de injurioses blasfèmies, que yo li’n faré passar condigna pena.
–¿Qui·m faria a mi star —dix Stephania—, per temor de pare, de no dançar e festejar segons a nosaltres, donzelles cortesanes, és dat, com sia cosa acostumada? Com les donzelles stan en cort, se tenen a molta glòria que sien amades e festejades, com tinguam tres maneres de amor, ço és, virtuosa, profitosa, viciosa. La primera, que és virtuosa e honorosa, és quant algun gran senyor, infant, duch, comte o marqués, qui serà molt favorit e cavaller molt virtuós, si aquest tal ama una donzella, a ella li és molta de honor que totes les altres sàpien que aquest dança o juny o entra en batailla per amor de ella, e fa fets honorosos de renom e fama, ella lo deu amar perquè és virtuós e de amor virtuosa. La segona és profitosa, e aquesta és quant algun gentilom o cavaller de antich linatge e molt virtuós amarà una donzella e ab donatius la induhirà a sa voluntat e no l’amarà sinó per son profit. Tal amor a mi no plau que, tan prest com lo profit cessa, lo amor defall. La terça és viciosa, com la donzella ama lo gentilom o cavaller per son delit, lo qual fart de rahó ab les paraules molt affables que vida vos donen per un any, emperò, si de allí avant passen e poden apleguar al lit encortinat e los lançols bé perfumats, e tota una nit de hivern poden star, tal amor com aquesta par molt millor que neguna de les altres.
Com la princessa hohí axí parlar a Stephania de tan bona gràcia, pres-se a sonriure e passà-li gran part de la malenconia que tenia.
–Esperau un poch, senyora —dix Stephania—, encara vos vull més dir tres articles de la fe, los quals vostra altesa no sap ni ha per ventura jamés hoïts dir. La bona condició de nosaltres, per gràcia de Déu és tal, que, si los hòmens la sabien, ab menys treball induhirien les donzelles a llur voluntat si servaven aquest orde. Totes nosaltres som naturalment de tres calitats, e per lo meu mal conech lo de les altres. La primera, totes som cobdicioses; la segona, goloses; la terça, luxurioses. En lo primer article, lo home de bon sentiment deu treballar en conéixer la dona que ama quala de aquestes tres calitats li plau més. Car si és més cobdiciosa —e posat cars que sia enamorada de altri— e vós li donau més que l’altre, per la cobdícia leixarà aquell e amarà a vós. En aquesta manera la fareu desanamorar de aquell qui primer amà e amarà a vós; aprés que sou passat a ella, vos darà lo vostre e tot lo seu. Si és golosa, trameteu-li presents de moltes maneres de lepolies e de fruytes novelles e del que ella més se delita. Si és luxuriosa, com parlareu ab ella, no li parleu sinó del mester de ço que ella se alta. E encara tenen una altra major bondat, que les qui són casades, si s’enamoren de negú no volen haver amistat ab home qui sia millor que son marit, ni egual, ans nos baixam a més vils que ells no són e som enganadores de nostra honor e de la corona de honestat. Com la dona hix del ventre de sa mare, en lo front porta scrit, ab letres de or: Castedat. Açò yo davant altri no gosaria dir, mas acuse a mi mateixa primera que a neguna de les altres. Emperò mirau la comtessa de Miravall com li pres que cometé adulteri e agué la pena que mereixia. Car en fe e seguretat sua, dormint lo marit en lo lit, ella posà en la cambra un gentilom, e no dels millors, de qui ella era enamorada. Lo comte despertà’s e no·s trobà la muller al costat. Dreçà’s en lo lit e sentí remor en la cambra. Levà’s corrent e donà grans crits; pres una spasa que tenia al cap del lit. La comtessa apaguà la lum. Lo fill, qui dormia en una recambra, saltà del lit e ençés una entorcha e entrà en la cambra del pare. Lo gentilom qui véu lo fill ab la lum, donà-li ab la espasa per lo cap e matà’l. E lo comte matà al gentilom e a la comtessa, e foren paguats de llur maldat.
E stant elles en aquestes rahons, la emperadriu demanà de sa filla hon era, que molt havia que no la havia vista. Ella ixqué en la sala e trobà allí a la emperadriu, que li demanà de què tenia tan vermells los hulls.
–Senyora —dix la princessa— lo cap hui tot lo dia me fa mal.
Féu-la seure en les sues faldes e stava-la besant moltes voltes.
Lo següent dia dix Tirant a Diafebus:
–Parent e germà, prech-vos que aneu al palau e posau en rahons a la princessa, e vejau si poreu sentir de sa altesa com à pres lo fet de l’espill.
E Diafebus hi anà prestament e trobà lo emperador que entrava en missa. Com fon acabada, Diafebus se acostà a la princessa hi ella demanà-li què era de Tirant.
–Senyora —dix Diafebus—, partit és de la posada per anar a seure en la cadira del juhí.
–Si sabésseu —dix la princessa— quin joch me féu lo dia passat Ab un espill me requerí de amors, mas deixau-lo’m veure, que yo li diré coses que no y pendrà gens de plaer.
–Hay senyora bona —dix Diafebus—. Tirant ha portat açí flames de foch hi no n’hi à trobades.
–Sí —dix la princessa—, mas là la lenya és de malves e per la aygua que ha passat tota és tornada humida. Mas açí n’i trobareu en aquest palau, de majors e de millors, hi escalfa molt més que vós no dieu. És de una lenya que ha nom Lealtea, la qual és molt tendra e seca e dóna repòs ab alegria qui scalfar s’i pot.
–Senyora, façam axí com vos diré —dix Diafebus—, si a la vostra celsitut vendrà en plaer. Prenguam de les vostres, qui són bones hi seques e de les nostres, qui són moltes e humides, e façam de tot una massa a semblança e factura vostra e del virtuós Tirant.
–No —dix la princessa—, que dos strems no stan bé en una.
E burlaren axí fins que foren tornats en la cambra. Diafebus pres comiat e tornà-se’n a la posada e recità a Tirant tot lo parlament que havia tengut ab la princessa.
Com foren dinats e Tirant conegué que lo emperador devia dormir, ell e Diafebus anaren al palau. E de una finestra Stephania los véu venir; ab cuytats passos ho anà a dir a la princessa:
–Senyora, ja vénen los nostres cavallers.
E la princessa ixqué en la cambra de parament. Com Tirant véu a sa senyora, féu-li molt gran reverència humiliant-se molt a ella, e la princessa li reté les saluts ab la cara no prou affable ni segons havia acostumat. Tirant, no prou content del gest de sa senyora, ab veu baixa e piadosa li dix lo següent parlar.
–Senyora de totes perfections complida, supplich a la excel·lència vostra voler-me dir lo vostre pensament, que a mi par que dies ha no he vist fer tal comport a la altesa vostra.
–Lo meu comport —dix la princessa— no és de plaure a Déu ni menys al món. Emperò, puix la sort vos ha portat en fer aquest novell cars, vos diré la causa per hon lo vostre poch saber e bondat se mostraran.