–Començ-me a recordar com vench en lo món aquell propheta e sanct gloriós, Johan Baptista, per denunciar lo adveniment de nostre redemtor Déu, Jhesús. Axí, per permissió divina yo só vengut açí, ab ferma fe e ab deliberada pensa, per a socórrer e subvenir a la reverent senyoria vostra e a tota la religió. E açò per causa de una letra que viu en mans de aquell pròsper e crestianíssim rey de França, la qual per la reverència vostra li era stada tramesa. E fas infinides gràcies a la Magestat divina com me ha feta tan gran honor e misericòrdia que m’à fet apleguar açí, ab bon salvament, en lo temps de la major necessitat, e per haver yo obtesa tanta glòria en aquest món que per mijà meu aquesta sancta religió sia stada deliurada. La honor que me’n resta és suficient premi dels treballs e despesa, e lo mèrit spere haver de nostre senyor Déu en lo altre món. Per què a honor, lahor e glòria del nostre mestre e senyor Déu Jesús, e de aquest sanct gloriós Johan Baptista, protector e defenedor de aquesta ylla, sots invocació del qual aquesta sancta religió stà fundada, done de bon grat tots mos drets del que yo tenia de haver a la sancta religió vostra, e no vull altra satisfactió de vosaltres sinó que cascun dia me façau celebrar una missa cantada de rèquiem per la mia ànima. E més, vos deman en gràcia que tot lo poble sia quiti de tot lo que·ls és stat repartit, axí del forment e farina com de les altres mínimes coses, que res no paguen. E de açò, senyor, supplich a vostra senyoria que axí·s faça.
–Tirant, senyor —dix lo mestre—, tot lo que la vostra gran gentilesa diu no·s pot fer, sinó que ab la vostra mà, plena de caritat, aveu a pendre tot lo que us pertany, car si en algun temps los moros tornaven e la fama anàs per lo món dient com vós per vostra virtut héreu açí vengut per donar-nos socors, e havíeu perduda la nau e fornida de vitualles molt bé la ciutat, e que fósseu stat malcontentat, en semblant necessitat no trobaríem qui socórrer-nos volgués. Per què us supplich he us demane de gràcia que prengau tot lo que volreu del nostre tresor.
–Digau-me, senyor molt reverent —dix Tirant—, ¿qui pot a mi empedir si yo vull donar tots mos béns per amor de Déu? E no pense la senyoria vostra que yo sia tal que haja anar per lo món clamant-me de la vostra religió, car més stime la honor e lo premi de nostre Senyor que tot lo tresor del món. E no·m tingau per tal que yo volgués dir cosa qui no fos vera. E per ço que la senyoria vostra sia contenta, e tots los que açí són ho puguen veure e fer verdader testimoni que só content de tot lo que açí he portat...
En presència de tots posà les dues mans sobre lo tresor. E manà als trompetes que fessen crida com ell se tenia per content de la merçé del senyor mestre e de tota sa religió, e dava de bon grat al poble lo forment e la farina e totes les altres coses que preses havien, que volia que negú no pagàs res.
Moltes foren les lahors e benedictions que lo poble cascun dia daven a Tirant. Com la crida fon feta, Tirant supplicà al mestre que anassen a dinar. E venint la nit, lo rey, Phelip e Tirant prengueren comiat del mestre e recolliren-se en les galeres dels venecians ab molt poca gent que se’n portaren, que tota la altra deixaren en Rodes. E Diaphebus, parent de Tirant, no volgué restar. Ne Tenebrós, per servir a Phelip.
E corregueren fortuna vàlida tres dies e tres nits. Aprés, agueren lo temps tan pròsper que en pochs dies arribaren al port de Jafa e, partint d’allí, que lo temps fon abonançat ab la mar tranquil·le, arribaren en Barut ab bon salvament. Aquí ixqueren tots los pelegrins e prengueren bones guies, de deu en deu una guia. Junts que foren en Hierusalem, aturaren aquí XIIII dies per visitar tots los sanctuaris e, partint de Hierusalem, anaren en Alexandria, hon trobaren allí les galeres e moltes naus de crestians.
Anant un dia lo rey e Tirant per la ciutat, trobaren un catiu crestià que stava fortment plorant. Com Tirant li véu fer tan trist e adolorit comport dix-li:
–Amich, yo·t prech que·m vulles dir per què·t dols tant, car la pietat que tinch de tu, si en res te puch ajudar, ho faré de molt bona voluntat.
–No·m fretura despendre paraules —dix lo catiu—. Com vos ho auré dit, consell ni ajuda en vós ni en altre no trobaré, que tal és la mia fortuna. XXII anys ha que só catiu per la mia mala sort, desijant més la mort que la vida. Perquè no vull renegar a mon Déu e a mon Creador, só fart de bastonades e freturós de viandes.
Dix Tirant:
–Per bonea te vull preguar me vulles dir e mostrar aqueix tan cruel qui·t té catiu.
–Aquí·l trobareu, en aqueixa casa —dix lo catiu—, qui ab vergues de dolor stà en la mà per levar-me de la esquena lo cuyro.
Tirant supplicà ab veu baixa al rey lo deixàs entrar dins la casa de aquell moro, e lo rey fon molt content. E Tirant dix al moro com aquell seu catiu era son parent, si lo y volia vendre o donar a rescat. Lo moro dix que sí. Acordaren-se que li donàs LV ducats de or e Tirant lo pagà de continent, e preguà al moro que li sabés si hi havia altres moros que tinguessen altres catius crestians, que ell los compraria. E fon sabut per tota la ciutat de Alexandria, e cascú que tenia catius los portaven a l’alfòndech hon posava Tirant. E dins II dies Tirant remé CCCCLXXIII catius e, si més ne agués trobats, més ne aguera quitats. Tota la sua vexella de or e de argent, e totes les yoyes que portava, vené per quitar los dits catius. E féu-los recollir en les galeres e en les naus e portar en Rodes.
Com lo virtuós mestre sabé que lo rey e Tirant venien, féu fer dins lo port un gran pont de fusta qui plegava de terra fins a les galeres, tot cubert de peçes de seda. Lo rey de Ciçília en aquella hora se manifestà a tots. E lo mestre entrà en la galera e féu exir en terra al rey, a Phelip e a Tirant, e portà’ls a posar alt en lo castell, e dix-los:
–Senyors, en lo temps de la necessitat me donàs a menjar. Ara, en lo temps de la prosperitat, menjareu ab mi si us plaurà.
E ells foren molt contents.
De continent que Tirant fon en Rodes, féu haver moltes peçes de drap e féu vestir a tots los catius de mantos, robes, gipons, calçes, çabates e camises. E féu-los levar les camises grogues que ells portaven e tramés-les en Bretanya, per ço que, com fos mort, fossen posades en la sua capella, ab los quatre scuts dels quatre cavallers que vençuts havia. Com lo mestre sabé lo que Tirant havia fet, dix al rey e a Phelip e a tots los qui allí eren:
–Per ma fe, yo crech, si Tirant viu molt temps, ell basta a senyorejar tot lo món. Ell és liberal, ardit e savi e ginyós més que tot altre. Dich-vos per cert que, si nostre Senyor me hagués dotat de algun imperi o regne e tingués filla, yo la daria més prest e de millor voluntat a Tirant que a negun príncep de la crestiandat.
Lo rey advertí molt bé en les prudents paraules del mestre e tostemps aprés tingué deliber, com fos en Ciçília, de dar la filla a Tirant.
Acabades que foren les robes dels catius e les galeres volien partir, Tirant ajustà tots los catius e convidà’ls tots a dinar. Aprés que foren dinats, Tirant féu principi a tal parlar.