–Io devise que la batailla se faça a peu, ab camisses de tela de França, ab sengles targes de paper, e al cap un chapellet de flors, sens altra vestidura neguna. Les armes offensives, sengles coltellines genovesques, taillant cascuna a dues parts ab puntes ben agudes, de larguària de II palms e mig, cana de Montpeller. En esta manera lo combatré a tota ultrança. E stig admirat de vós, rey d’armes, com feu de la concòrdia discòrdia. Nosaltres som concorts de nostra batailla e parlau-me de pau.
–Lo que yo he dit —dix lo rey d’armes— hi só tengut per mon offici: no voler la mort del cavaller qui d’onor sia.
–Puix som concordes e yo accepte la batailla per Tirant, par-me que siam concordes e no discordes.
–E yo só molt content —dix lo rey d’armes— que siau concordes. Anem per haver les armes e tot ço que mester havem ans que vingua la nit.
De continent los dos anaren a comprar les coltellines e feren-les molt bé smolar, e feren fer les puntes molt ben agudes. E agueren drap de tela de França e molt prest feren taillar e cusir les camisses, e feren-les fer un poch largues e les mànegues curtes fins al colze perquè no·ls torbassen en lo combatre. Aprés agueren un full de paper e partiren-lo per mig, e de cascun mig feren una tarja a manera de adargua. ¡Mirau quanta defensió podia fer mig full de paper¡ Com de tot agueren compliment, dix lo cavaller al rey d’armes:
–Vós, qui haveu concordat la batailla e sou per la part de Tirant, yo no desige haver negú per la mia sinó sol Déu e les mies pròpies mans, les quals són acostumades de lavar-se en la noble sanch militar. Preneu la una part de les armes e, la que vós deixareu, yo pendré.
–Senyor de les Viles-Ermes, yo no só açí perquè haja a fer part entre cavallers dignes d’onor. Yo só obligat per mon offici consellar e concordar a cavallers e a gentilshòmens e no fer part neguna, car, si vós me dàveu quant teniu, yo no difraudaria ma honor ne mon offici. E façam lo que devem fer, si no, diu-me licència e cercau altri qui no us sia sospitós.
–Per mon Déu e mon Creador, rey d’armes, yo no he parlat a la intenció que vós ho preneu, sinó que volria que fóssem a la batailla per ço com veig que la nit nos és vehina. Puix sou nostre jutge, feu que la fi prestament se vega.
–Senyor, yo us diré com serà —dix lo rey d’armes—. Yo no puch ésser jutge entre vosaltres per quant yo he aconsellat a vós e a Tirant, e poria ésser reptat, si tal cosa feÿa, com injust jutge. Emperò yo hauré un altre jutge competent, en res no sospitós a vós ni a ell, lo qual se nomena Clarós de Clarença, rey d’armes e home molt sabent en la guerra y en armes molt destre, qui és vengut ara novament ab lo duch de Clarença, e és persona que per son offici ans se deixaria morir que venir en res contra la honor sua.
–De tot seré content —dix lo cavaller—, puix la cosa vingua en egualtat e sia secreta.
–Y yo us dó la fe —dix lo rey d’armes— de no manifestar aquest fet a persona del món sinó ha Clarós de Clarença.
–Ara —dix lo cavaller— preneu les armes e portau-les a Tirant, e prengua les que millor li parran. E yo sperar-vos he en aquella hermita de Sancta Maria Magdalena per ço que, si·m vehia algú de ma companyia, pogués mostrar que stig açí per fer oració.
Partí’s Hierusalem e anà a sercar Carós de Clarença, rey d’armes, per tots los estats. Com lo agué trobat, dix-li tot lo ésser. E l’altre dix que u faria de bona voluntat. Però la hora era ja tarda, que·l sol havia complit son viatge, e per la scura nit no volia posar en perill dos cavallers. Mas, lo següent dia de matí, quan lo rey seria en missa e la gent seria asoseguada, que en aquella hora era content de ésser jutge.
Hierusalem tornà a Tirant e dix-li tot lo que era mester dir ab honestat de son offici, e recità-li la forma de la batailla com se havia de fer e les armes que havia devisades. E que triàs de aquelles dos la que millor li paregués e que al matí, com lo rey seria en missa, se faria la batailla.
–Puix la batailla no ha ésser sta nit —dix Tirant—, no vull tenir les armes en mon poder, car si yo·l vensia ho·l matava no volria digués la gent que y hagués feta alguna art en les armes, tenint-les la nit, e per açò lo avia vençut, axí com feren aquells dos cavallers qui al port de la mar matà lo hu a l’altre, e aprés dehien que ab art de nigromància era stada feta la lança ab què·l matà. No les vull veure ni tocar fins en aquella hora que farem la batailla. E tornau-les al senyor de les Viles-Ermes e demà, com la batailla serà, que les porte, que bé trobarà qui les pendrà.
Com Hierusalem hohí parlar en tal so a Tirant, mirà’l en la cara e dix:
–¡O, cavaller virtuós e en armes experimentat! Si desaventura de mala sort no és contrària a la persona vostra, digne e mereixedor sou de portar corona real. Yo no puch creure que no siau vençedor de aquesta batailla.
Partí’s lo rey d’armes de Tirant e anà a la ermita hon stava l’altre cavaller, e dix-li com la hora era tarda e lo jutge no poria bé jutjar la batailla si de dia no era, mas que havien consertat per a l’endemà com lo rey entraria en missa, per ço com los cavallers, los uns acompanyaven lo rey, los altres la reyna, los altres per veure les galants dames staven torbats. Lo senyor de les Viles-Ermes dix que era content.
Los reys d’armes, bon matí perquè no fossen vists de negú, prengueren los dos cavallers e portaren-los enmig de un bosch, que per negú no podien ésser vists. Com veren que staven en loch dispost, Hierusalem féu principi al següent parlar:
–Cavallers de molta virtut, veu’s açí la mort e sepultura vostra. Aquestes són les armes per aquest cavaller devisades e per Tirant acceptades. Cascú prengua la part que li plaurà.
E posà-les en la bella erba del prat.
–Ara —dix Clarós de Clarença—, senyors de gran noblesa e cavalleria, vosaltres sou en aquest lloch apartat —que no sperau adjutori negú de parents ne de amichs— e stau en lo darrer pas de la mort, que no confiau sinó de sols Déu e de la vostra virtut. E vull saber de vosaltres a qui voleu per jutge en aquesta batailla.
–¡Com! —dix lo senyor de les Viles-Ermes—. ¿E ja no som concordes que vós sereu?
–E vós, Tirant, ¿a qui voleu per jutge?
–Yo vull aquell que lo senyor de les Viles-Ermes vol.
–Puix a vosaltres plau que yo sia vostre jutge, haveu a jurar, per l’orde de cavalleria que haveu rebut, de estar a tota ordinació mia.
E axí lo y prometeren e juraren. Aprés del jurament, dix lo cavaller Tirant:
–Preneu les armes que volreu, e aquelles que vós leixareu, ab aquelles entraré yo en lo camp.
–No —dix Tirant—. Vós les haveu agudes y en nom vostre són vengudes. Preneu vós primer, qui sou requeridor, e aprés yo pendré.
E stigueren los cavallers altercant per punt de honor. Lo jutge per cessar porfídia pres les armes: les unes posà a la part dreta e les altres a la sinestra. E pres dues palles, una largua e l’altra curta. Dix lo jutge:
–Qui pendrà la més largua prenga les armes de man dreta e, qui pendrà la curta, les armes de mà sinestra.
Com cascú agué preses ses armes, en un punt se foren despullats tot nuus e vestiren-se les camises doloroses, qui pogueren ésser dits celiçis de amarguor. Lo jutge féu railles en lo camp e posà lo hu en una railla e l’altre en l’altra, e manà’ls negú no·s mogués fins a tant que ell ho digués. Taillaren rames de un arbre perquè lo jutge pogués star a manera de cadafal. Com tot fon fet, lo jutge anà al senyor de les Viles-Ermes e dix-li paraules de semblant stil.