Primerament fon fet cavaller per mantenir e defendre la sancta mare Sglésia —dix l’ermità—, e no deu retre mal per mal, ans deu ésser humil e perdonar liberalment a n’aquells qui l’auran dampnificat, puix vinguen a sa mercé. Perquè lo cavaller és tengut defendre la Sglésia, car altrament seria perduda e tornaria a no res. E en lo principi del món, segons se lig en la Sancta Scriptura, que no era home qui tingués tant atreviment de cavalcar en cavall fins que foren fets cavallers per subjugar les males gents e foren trobades les armes; puix foren armats, se tingueren per segurs de tots aquells qui contrastar los volien. E per ço, mon fill, te diré les armes axí offensives com defensives què signifiquen, e la valor de aquelles. Lo cavaller qui les armes porta, no li foren dades sens causa; e són de molt gran significança, que axí deu lo cavaller cobrir la sancta mare Sglésia e la deu defendre de tot mal com a fill que li és.
E pren speriència de aquell tan famós cavaller qui·s sabé percassar molta honor en aquest món e glòria en l’altre, lo nom del qual era Quinto lo Superior, qui fonch tramés embaxador per lo papa a l’emperador de Contestinoble:
Ab dues galeres aribà al port de Contestinoble, e exit en terra en la ciutat, véu-la que stava molt subjugada per los turchs e sabé com los turchs feÿen stables per als cavalls de la major sglésia de la ciutat. E ab poqua gent anà a fer reverència a l’emperador e dix semblants paraules:
–Senyor, ¿com pot consentir la magestat vostra que aquests turchs, gent de pocha stima, agen a destruyr tan singular sglésia com és aquesta, car en tot l’univers no és tal? De què stich admirat com ho podeu consentir, car lo vostre cor deuria plorar gotes de sanch.
–Cavaller —dix l’emperador—, a mi no és forçat que pugua fer més del posible, car ells són tanta multitut de gent que tenen quasi tota la ciutat per sua. Entren per les cases e fan de les dones e donzelles tot lo que volen e, si negú los diu res, prestament són morts o presos. E per aquesta causa yo e tots quants som havem a comportar encara que no vullam.
–¡O, gent de poch ànimo! —dix lo cavaller—. ¿E per temor de morir vos haveu axí lexar senyorejar? Tothom se arme e dexau fer a mi.
–Cavaller —dix l’emperador—, prech-vos per vostra gentilesa que no vullau fer novitat neguna, car si u feýeu seria lançat de tota la senyoria de l’imperi, car més ame star en aquesta subjugació ab tots los meus que no ésser desposehit de tot.
Dix Quinto:
–¡O, gent de poch ànimo e de pocha fe! Bé mostrau ésser mals cristians, que no confiau de l’adjutori divinal. Ara jo fas vot a Déu que lo primer qui parlarà, yo li daré ab aquesta mia taillant spasa un tal colp que los crits sentiran los qui stan dins la sglésia.
L’emperador, com lo véu parlar ab tanta fúria, no gosà més parlar. E lo cavaller se n’anà, e pres aquella pocha gent que tenia de les galeres e entrà dins la sglésia ab ànimo molt sforçat, agenollà’s davant l’altar de la Mare de Déu, senyora nostra, e féu aquí oració. Estant en la oració, véu venir molts turchs qui anaven per desfer l’altar major. Levà’s cuytadament e demanà qual d’ells era lo capità. Fon-li mostrat que anava per la sglésia fent fer cambres e stables e altres vils coses.
–Digues, capità de mala gent —dix lo cavaller—, ¿per què fas tanta desonor a la nostra sglésia, qui és casa de Déu? Mana a la tua gent que cessen e tornen totes les coses al primer stat, si no yo, ab la tua pròpria sanch e dels teus, pastaré lo morter ab les mies mans e tornaré adobar tot lo que tu has desfet e guastat.
¿Qui est tu, qui ab tan gran audàcia parles? —dix lo capità—. ¿De quina nació est e sots quina senyoria stàs?
Lo cavaller respòs ab paraules de semblant stil.
</UL>