–Axí acostuma afalagar la iniqua fortuna quant del tot vol destroyr al qui enguana, que de la sua adversitat alguna part no mostra, perquè aquell a qui prospera contra ell<a>10 no s’arme. ¡O, gran infortuni, que·ls molt prosperats en la més alta fortuna acompanya, que no tenint speriència de adversitat alguna, los pochs dans majors stimen, e los grans sostenir no poden! E per ço, duchs, comtes e marquesos e tots los altres súbdits fidelíssims meus, vull manifestar que, puix a la divina Providència és stat plasent que m’à privat de la força e corporal sanitat, e tots vosaltres me dieu e afermau yo no ésser sufficient per entrar en camp clos, volent enseguir a la molta amor e bona voluntat de tots vosaltres, yo done mon loch, lo ceptre e la corona real, e despull-me de tota ma senyoria e done-la de bon grat, no constret ni forçat ni ab pactes ni convinenses, al meu amat pare hermità qui açí present és.
Despullà’s les sues robes e dix semblants paraules:
–Axí com yo·m despulle aquestes vestidures reals e les vist e pose sobre lo pare hermità, axí·m despulle de tot lo meu regne e senyoria donant e revestint-lo sobre lo pare hermità, e prech-lo que li plàcia de acceptar-ho e que faça la batalla per mi ab lo rey moro.
Com l’ermità hohí dir semblants paraules al rey, levà’s molt prest per voler parlar, e tots los grans senyors que allí eren, de un acort se levaren e tingueren tan a prop a l’ermità que jamés lo lexaren parlar, ans li despullaren l’àbit que vestia e feren-li vestir les robes reals. E lo rey renuncià tota la sua senyoria sobre l’ermità ab acte de notari, en presència de tot lo consell e ab consentiment de tots los barons. E vistes per lo rey hermità les preguàries de tots los del consell, acceptà lo regne e la batalla, e prestament demanà que li portassen unes armes que li vinguessen bé. Portaren-li’n moltes, emperò, de totes quantes li’n portaren, no n’i agué nengunes que li vinguessen bé al plaer seu.
–Per la mia fe —dix lo rey hermità—, per açò no restarà la batalla, encara que y sabés entrar en camisa. E prech-vos senyors —dix lo rey hermità—, vos plàcia voler anar a la comtessa e preguau-la molt carament que per la sua molta virtut e bondat me vulla prestar les armes de son marit, en Guillem de Varoych, aquelles ab què ell acostumava entrar en les batalles.
Com la comtessa véu venir tants duchs, comtes e marquesos e tot lo consell del rey, e hoÿt lo per què venien, respòs la virtuosa comtessa e dix que era molt contenta, e donà’ls unes armes que no valien molt.
Lo rey, com les véu, dix:
–No són aquestes les que yo demane, car altres n’i ha que són molt millors.
E tots los barons tornaren altra volta a la comtessa e demanaren-li les altres armes, e la comtessa los dix que no n’i havia altres.
Cobrada la resposta, lo rey dix:
–Senyors e germans meus, anem-hi tots axí com stam e·nsajarem nostra ventura.
Com tots foren davant la comtessa, dix lo rey:
–Senyora comtessa, per vostra gran bondat e gentilesa vos prech me vullau prestar les armes qui eren de vostre marit, en Guillem de Varoych.
–Senyor —dix la comtessa—, axí Déu me prest aquest fill, que altre bé en aquest món no tinch, com ja les vos he trameses.
–Veritat és —dix lo rey—, emperò no són aquelles les quals yo demane. Emprestau-me vós aquelles qui stan en lo petit retret de la vostra cambra, les quals són cubertes de un domàs vert hi blanch.
Dix la comtessa, qui donà de genolls en terra:
–Senyor, en gràtia e mercé demane a vostra senyoria que·m vulla fer certa de vostre nom e com conexíeu vós a mon senyor, lo comte Guillem de Varoych.