Plagueren a l’entrestit rey les avisades paraules de l’hermità e féu-li infinides gràties de la sua gratiosa proferta, e pres en si molt gran alegria. Conexent que lo consell que li dava era de virtuós cavaller, acceptà aquell ab molta benignitat e prestament féu fer tot lo que l’ermità havia hordenat.
E com agueren dat fi a lur rahonament, lo rey isqué en la gran sala e mostrà la sua cara a la gent, molt alegre, e lo seu gest, que paria tenir molt gran ànimo. Tots los cavallers estaven admirats com vehien al rey tenir tanta contentació, car molts dies eren passats que no l’havien vist riure, ne la sua cara alegrar-se.
L’ermità, qui s’era partit del rey, poch spay passà que fon tornat de comprar les coses necessàries per a les magranes, e dix al rey:
–Senyor, un sol material nos manca, emperò yo sé que la comtessa ne té. Com son marit Guillem de Varoych era viu, ne tenia molt, per ço com serveix a moltes coses.
Dix lo rey:
–Ara vull que los dos hi anem a la comtessa per haver-ne.
Lo rey tramés a dir a la comtessa com volia anar a parlar ab ella. E exint la comtessa de la sua cambra, véu-se lo rey davant ab l’ermità.
–Comtessa —dix lo rey—, per vostra gentilesa e virtut feu-me gràtia que·m doneu un poch de sofre viu, de aquell que té a foch que no es pot cremar, de aquell que lo comte, vostre marit, tenia. En les antorxes per gran vent que fes, apagar no·s podia.
Respòs la comtessa:
–¿Qui <h>a dit a vostra senyoria que mon marit Guillem de Varoych sabia fer tals antorxes ab tal lum?
–Comtessa —dix lo rey—, aquest hermità que açí és.
E la comtessa prestament anà a la cambra de les armes e portà’n tant que lo rey ne fonch molt content.
Com lo rey fonch tornat a la gran sala e lo dinar era ja prest, lo rey pres per la mà a l’ermità e posà’s en la taula, e féu seure l’ermità al costat seu, fent-li aquell honor que ell era merexedor.
Estaven admirats los servidors del rey de la molta honor que lo rey feÿa a l’hermità, e molt més stava admirada la virtuosa comtessa, per ço com li acostumava de donar karitat e prenia molt gran plaer e consolació de parlar ab ell com li venia a demanar almoyna, que de les rahons sues restava molt aconsolada. E dolia-li molt, per la molta honor que lo rey li feÿa, com més karitat no li havie feta, si bé de ell havia la natural conexença perduda. E dix a les sues donzelles les següents paraules:
–¡O, com stich molt enujada de la mia gran ignorància com no he feta molt més honor an aquest pobre de hermità —car yo crech que ell deu ésser home de sanctíssima vida— com l’aja tengut tant de temps en la mia terra e no li é sabuda fer la honor que ell era merexedor! E veig ara que mon senyor lo rey, qui és tan benigne e piadós, lo fa menjar al seu costat. A tots los dies de ma vida me dolrà la poca honor que li é feta. ¡O, rey virtuós, pare de misericòrdia, lo que yo he fallit ho smenau ara!