CAPÍTOL CCCXXXIX

LA RESPOSTA QUE FA TIRANT AL REY SCARIANO

–¡O, més virtuós que tots los mortals! No·s deu admirar la senyoria tua com me lamente de la mia gran desaventura, car no·t penses que·m faça dolre la temor dels enemichs, mas perquè stich tal adobat que no puch fer prestament la venja. E com a germà e senyor te reste tan obligat del gran ànimo que·t veig tenir en aconsolar-me ab pietat tan excelsa, volent-me restaurar la vida, de què tinch causa de més regraciar-te, perquè les coses que per la sola virtut se obren de major premi són dignes. E per ço ma vida, ma libertat e la mia persona, per bé que ja fos tua, ara molt més d’ací avant, car ja no la tinch per mia, puix havent-la perduda per tu la he cobrada. E, ara, la prench en comanda ensemps ab la glòria de la sdevenidora victòria, de la qual, no per mi, mas per tu, só alegre, perquè més honrada e major sia ta senyoria, com de cosa de més stima liberalment seràs senyor.

En l’espay que Tirant semblants paraules rahonava, arribaren los metges e feren-lo desarmar, e trobaren-li moltes nafres, en special III qui eren molt perilloses.

Com los moros veren los crestians qui se eren retrets dins la ciutat, strengueren lo siti e passaren dellà lo riu. E tants eren los bous e camells que portaven que no·s podia stimar. E donaven tan gran empediment en les batalles als crestians que no podien córrer ab los cavalls ni fer entrades ni exides, e la ciutat stava tan streta que negú no podia entrar ni exir.

Tirant tingué dubte que no minassen lo castell —e lo rey e los altres se tenien per perduts—, e ordenà que fos feta una contramina y en totes les cambres baxes fossen posats bacins de lautó, per ço que, com caven en la mina e són prop de haver-la cavada, si bacins hi à, com donen lo colp ab lo pich en aquella cambra hon lo bací és, tantost resona; en special, si n’i ha molts que stiguen los huns prop dels altres, fan gran remor. Aprés que açò fon fet e los bacins posats, feren la contramina.

Aprés pochs dies que Tirant era ja guarit e stava en disposició de portar armes, una fadrina que dins lo castell era, qui pastava farina, sentí menejar los bacins e fer remor, corregué prestament e dix a sa senyora:

–Yo no sé què s’és, mas avisada del qu·é hoÿt dir, com los bacins sonen, senyal de tempestat e de sanch.

E la senyora, qui era muller del capità del castell, prestament ho anà a dir a son marit, e aquell ho dix al rey e a Tirant.

Secretament, sens fer remor, anaren a la cambra e trobaren ab veritat lo que la fadrina havia dit. E prestament se armaren e posaren-se dins una cambra e no passà una hora complida que ells veren claredat dins en la cambra. E pensant que de negú del castell no eren stats sentits, feren lo forat molt major que no era e la gent començà de exir de la mina. E com foren ben sexanta en la cambra, los del castell entraren dins la cambra e tants com n’i trobaren foren morts e tallats a peces. E certament, los qui podien dins la mina entrar, no s’esperaven los huns als altres, mas Tirant féu tirar moltes bombardes dins la mina e, tants com se’n trobaren dins, ne moriren.

E vehent Tirant que la sua gent stava smayada, per ço com tenien molt poques vitualles, delliberà de dar-los la batalla e dix al rey:

–Senyor, aquesta gent que·ns és restada, yo·n pendré la mitat e vostra senyoria s’aturarà l’altra. E yo iré en aquell petit bosch e com vendrà la hora que lo sol exirà, exireu per la porta de Tremicén e vogireu tota la ciutat e ferreu enmig del camp, e yo ferré a l’altra part e pendrem-los enmig e veurem si·ls porem posar en desconfita. E si u fem, serem senyors del camp. Emperò no he de res tan gran dubte sinó dels bous, que haurem a passar per mig d’ells e cascuna vegada nos mataven molts rocins.

Respòs hun genovés, lo qual era stat galiot de la galera de Tirant com se perdé, qui havia nom Almedíxer, home molt discret e sabut en totes coses, e dix:

–Capità senyor, ¿voleu que yo us faça tots aquells bous fugir, que no n’i aturarà hu per senyal? E com fogiran, los moros iran detràs ells per recobrar-los e, en aquell punt, me par que serà hora de ferir en lo camp sobre ells.

–E si tu —dix Tirant— tal cosa sabs fer e·ls fas apartar, yo·t promet, per lo nom de Carmesina, de fer-te gran senyor e dar-te viles e castells e tal heretat que·n seràs més de content.

E lo rey dix a Tirant:

–Germà senyor, puix aquest fet voleu emprendre de fer, prech-vos que·m doneu la empresa de anar al bosch lo dia que u delliberareu e, com veuré la bandera en la més alta torre, de tot cert yo ferré enmig del camp.

Tirant respòs que era content e manà que totom ferràs sos cavalls de nou e les celles adobar.

Lo genovés pres moltes barbes de cabrons e sèu de moltó. E picà-u bé tot e posà-u dins caçoles planes, ben sexanta que·n féu. E com tot fon en orde, ans que lo rey partís, Tirant féu ajustar tota la gent en una gran plaça e, pujat alt, sobre hun cadafal ab lo rey féu-los una semblant oració.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior