–Io só jutge per lo poder per vosaltres a mi dat e, per dret de mon offici, só obliguat de amonestar e preguar-vos, e a vós primer, qui sou requiridor, que us plàçia de no voler venir en tan stret pas com és aquest. Ajau Déu davant los vostres hulls e no vullau morir axí desesperat, car bé sabeu que lo home qui la mort se procura, de justícia nostre Senyor no li perdona, e és eternalment damnat.
–Deixem per ara aqueixes paraules —dix lo cavaller—, car cascú coneix en si lo que val ni pot fer, axí en lo temporal com en lo speritual. Feu venir a Tirant açí davant mi e per ventura porà ésser que·ns concordarem.
–No·m par que demanau rahó —dix lo jutge—. Vosaltres sou eguals en lo camp, ¿com vendrà aquell a vós? Emperò ves tu, Hierusalem, e digues a Tirant si volrà venir açí per parlar ab aquest cavaller.
Hierusalem anà a Tirant e dix-li si li seria plasent de anar fins allí. Respòs Tirant:
–Vós, qui sou fel entre nosaltres, digau-me si lo jutge m’o mana que yo y vaja, yo de bon grat hi iré. Per lo cavaller que allí stà no volria donar un pas avant ni altre atràs per quant ell val.
Hierusalem dix-li com lo jutge, per dret de son offici, era obliguat de fer son poder de concordar als cavallers, que no venguessen en tan gran perill. Parlà Tirant e dix:
–Hierusalem, digau al cavaller que yo no só causa que yo deja anar a ell. Si ell vol res de mi, que vingua açí.
Aquell tornà la resposta. Dix lo jutge:
–Bé·m par que Tirant fa lo que fer deu. Però, cavaller, vós podeu venir fins enmig del camp e Tirant vendrà allí.
E axí fon fet. Com los dos foren presents lo hu de l’altre, lo senyor de les Viles-Ermes féu principi a tal parlar.